Santa Teresa de Jesús, patrona d’Espanya

Óscar Ignacio APARICIO AHEDO, O.C.D., Santa Teresa de Jesús compatrona de España, Burgos: Monte Carmelo, 2013, 234 pp., il. ISBN 978-84-8353-593-6.

Aparicio2013El (co)patronat espanyol de santa Teresa de Jesús és un tema envoltat d’una certa confusió. Hi ha qui el dóna com un fet obvi i fins i tot s’hi acull en moments de crisi, per bé que els intents documentats al llarg de la història per donar-li una cobertura legal o bé es van quedar a mig camí o bé van acabar en anul·lació. Tampoc no queda clar l’àmbit d’aplicació del tal patronat. L’apropiació de la figura de la santa com a símbol d’un determinat concepte d’espanyolitat que va culminar amb el franquisme no fa més que enterbolir la qüestió. És aquí, sobretot, on es revela la utilitat del llibre que Óscar I. Aparicio, arxiver general de l’Archivio della Casa Generalizia dell’Ordine dei Padri Carmelitani Scalzi (Roma), ha dedicat al tema, una versió divulgativa del treball acadèmic que havia publicat a l’Archivum Bibliographicum Carmeli Teresiani (48, 2008-9) amb el títol “Santa Teresa de Jesús, compatrona de España. Historia e historiografía de una polémica”. L’objectiu del volum és presentar els intents de declarar Teresa de Jesús copatrona d’Espanya i la polèmica que generaren amb els partidaris de mantenir el patronat únic de sant Jaume. L’esperit divulgatiu de l’obra d’Aparicio explica un primer capítol de contingut general sobre el context històric, polític i religiós i sobre la influència de la figura de santa Teresa a la primera meitat del XVII espanyol.

El discurs segueix, al capítol 2, amb la història dels ben coneguts intents de declaració del patronat al segle XVII, basada en una exposició, sovint literal, dels arguments que es poden llegir en la documentació coetània més important. El primer és de 1617-18, es fa a instàncies de l’orde, és aprovat per les corts de Castella i el rei Felip III el 1617. La reacció dels qui veuen perillar el patronat únic de sant Jaume és immediata i dóna peu a una primera guerra de memorials impresos i manuscrits sobre el tema; els arguments principals giren al voltant de la defensa de la jurisdicció eclesiàstica vs la iniciativa reial –intrusisme, per alguns–, continuador de la política paterna de suport al nou orde descalç; s’esgrimeix el pes de la tradició enfront de la novetat, representada per una dona que ni tan sols és santa –Teresa havia estat beatificada el 1614. L’episodi acaba el 1618, quan el rei es fa enrere, i atura patronat i celebracions al·legant que el papa n’ha de ser informat. Quan algunes obres posteriors, produïdes o no dins l’orde (Enric d’Ossó, Aleix de la Verge del Carme) donin per vàlid el patronat, remetran a aquesta primera declaració.

Un cop canonitzada Teresa de Jesús el 1622, el camp estava abonat per a un segon intent (1626-30). Novament són les corts castellanes les que declaren el copatronat, el 1626, en un document autenticat el 1627, aquesta vegada a instàncies del comte-duc d’Olivares. Un breu d’Urbà VIII del mateix any el confirma. Se suscita, un cop més, una campanya d’oposició –encapçalada pel capítol de Santiago–, que es tradueix en una segona guerra de memorials, en què destaca la presència, al costat dels santiaguistes, d’un professional de la publicística com Francisco de Quevedo, a qui la tradició carmelita considerarà responsable del fracàs del patronat. El 1629 s’aboleix el breu de proclamació; un any després, sant Jaume és confirmat com a patró únic i la Congregació de ritus estableix les regles, encara vigents, per al control de la creació de patrons a l’Església universal: els candidats han de ser sants, elegits pel poble i el clergat, i confirmats per la mateixa Congregació; els representants de regnes, províncies o ciutats no tenen competències per crear-ne sense permís o sense el consens de clergat i poble.

En altres llocs del llibre, Aparicio recupera hipòtesis de la bibliografia contemporània sobre els contextos de caire polític, econòmic o ideològic en què es van desenvolupar les polèmiques del patronat al XVII: el protagonisme del comte-duc d’Olivares en la segona estaria relacionat tant amb els seus llaços familiars amb la santa, com amb la política del ministre, amb paral·lelismes entre un patronat d’àmbit teòricament espanyol, d’una banda, i la defensa de la jurisdicció reial, sumada als objectius uniformadors i castellanitzants exposats al Memorial de 1624, de l’altra (J. H. Elliott); la violenta resposta als diversos intents de copatronat estaria condicionada pels projectes d’expansió del vot de Santiago, un tribut que aportava unes rendes considerables al capítol de Santiago (O. Rey Castelao); finalment, a nivell simbòlic, Teresa de Jesús, una dona tot just canonitzada, respondria a unes necessitats eclesiàstiques i espirituals, nascudes dels moviments de reforma dins i fora de l’Església catòlica, que la figura de “Santiago Matamoros” ja no cobria (F. Márquez Villanueva), i que representaven nous models de santedat i una nova consciència col·lectiva dels súbdits de la monarquia hispànica (E. K. Rowe).

Al capítol 3 i últim s’exposen les declaracions de patronat teresià dels segles XIX-XX. La primera (1812-16) arriba amb les corts de Cadis, té un àmbit d’aplicació espanyol i està immergida en el projecte d’abolició del vot de Santiago. La Comissió eclesiàstica que dictamina sobre el patronat, on trobem el xativí Joaquim Llorenç Villanueva, no fa altra cosa que confirmar la legalitat de les declaracions de les corts castellanes de 1617 i 1626, en una línia de defensa de la tradició constitucional representada per aquestes, però l’intent culmina amb una nova derogació el 1816. No sembla tenir continuïtat una iniciativa durant el Trienni liberal, plantejada com una represa de l’anterior (1820-21). Segurament, una de les aportacions més interessants del llibre és la informació sobre un projecte, també interromput, de recuperar el patronat durant el franquisme (1947-52), que Aparicio documenta a partir d’una carta de Silverio de Santa Teresa, el gran historiador modern de l’orde (Historia del Carmen descalzo en España, Portugal y América, 15 vols., Burgos, 1935-52) i autor d’una peça clau en la publicística franquista sobre Teresa (Santa Teresa de Jesús: síntesis suprema de la raza, Madrid, 1939). En aquest capítol 3, l’exposició històrica es combina amb la ressenya cronològica de la bibliografia contemporània sobre la història i la interpretació del patronat, que, com he dit, se centra generalment en el segle XVII.

A les conclusions del llibre apareixen algunes qüestions de concepte que potser caldria haver plantejat abans. Per exemple, l’àmbit d’aplicació del patronat teresià. L’expressió “compatrona de España” no significa el mateix al XVII, al XIX o al XX. L’autor es demana: “¿Qué es y cuándo surge España como realidad histórica?”, ja que “el confusionismo entre estas dos realidades [i.e. Castella i Espanya] es grande” en la documentació que ell mateix ha analitzat. Ho resol en clau presentista: “Pienso que este hecho nos está hablando del deseo de formar una patria común por todos los habitantes de los Reinos peninsulares que conformaban la Monarquía Hispánica […]. Pero esta realidad nos muestra que ya en el siglo XVII surge este problema que perdura en la actualidad” (pp. 224-225). Afirmacions com aquesta prescindeixen del debat historiogràfic sobre la construcció del(s) concepte(s) d’Espanya a l’Edat moderna, que esdevé central a partir del XV amb la difusió del terme clàssic “Hispània” i les seves interpretacions segons interessos dinàstics, polítics o territorials. És un debat que afecta diferents àmbits: la pràctica de les cancelleries –des de les locals com el Consell d’una ciutat fins a les internacionals com la pontifícia–; la construcció oficial de la imatge de les institucions a través de la historiografia i altres gèneres literaris; la formació de les mentalitats col·lectives. Certament, la utilització del terme “Espanya” en les polèmiques sobre el patronat, com diu l’autor, és confusionària, perquè una part de la documentació produïda l’aplica indistintament al costat de “Castella”. Ara bé, hi ha pistes que permeten destriar els usos i, en una bona part dels casos, distingir entre àmbit territorial d’aplicació i construcció ideològica: la més clara és detectar les institucions i les àrees geogràfiques implicades en cada projecte. Així, doncs, llegint la documentació que aporta Aparicio sobre el primer intent de patronat teresià, aquest es limita als regnes de Castella, ja que la petició dels carmelites es presenta al rei i a les corts d’aquest regne, que l’aproven; el mateix s’ha de dir del segon. Aclarit aquest punt, entra en joc el discurs ideològic que hi ha darrere dels arguments. Per dir-ho amb Rowe, que ho ha estudiat en el cas de Castella: “The first category refers to concrete juridical-political or territorial units, while the second invokes what may be called an idealized or imagined community”.

* * *

És una distinció a tenir en compte si mai s’emprèn l’estudi de la possible recepció de les polèmiques del XVII a Catalunya. Encara que l’afectació legal del patronat es limita a Castella, no fóra estrany que se’n tingués notícia, tenint en compte la important activitat del Carme descalç durant aquests anys (tretze fundacions abans de 1630) i la difusió del culte a Teresa de Jesús, recolzades, l’una i l’altra, per famílies patrícies i institucions eclesiàstiques i civils. Valguin com a mostra les primeres edicions barcelonines d’obres teresianes (1588-89, 1606) o els actes arran de la beatificació (1614) i la canonització (1622), esmentats en dietaris institucionals i privats, i descrits, pel que fa a la primera, en la Relación de la solemnidad con que se han celebrado en la ciudad de Barcelona las fiestas a la beatificación de la madre santa Teresa de Jesús (1615), que també conté materials procedents d’altres ciutats i viles del Principat.

De fet, del projecte de patronat de 1626-30 es conserven llistes coetànies de les ciutats que donen suport a Santiago i de les que “han admitido el patronato de santa Teresa”. Són ciutats dels regnes de Castella, entre les quals Aparicio marca amb un interrogant la sorprenent presència de Tortosa entre les segones, en un document de l’arxiu dels carmelites descalços d’Àvila. No sembla cap error, perquè Tortosa reapareix en la llista de ciutats pro-teresianes de l’Año teresiano (1735), obra destinada als refectoris carmelites. I no és un episodi únic de presència catalana en les polèmiques, ja que el 1628 Sebastià de Cormelles imprimia a Barcelona un memorial favorable a Teresa, l’Examen y refutación del carmelita descalç de Granada Gaspar de Santa María, que firma com a doctor León de Tapia; l’autor s’hi acull al dret de reis i corts d’elegir patrons, i treu a col·lació l’exemple de sant Jordi.

La citada Relación de 1615 inclou una descripció de les festes de Tarragona, que comença recordant les tres súpliques trameses des de la ciutat al papa a favor de la beatificació, “que se deve creer que fueron de mucha importancia para inclinar el ánimo de nuestro santíssimo padre a condecender con ella”. Són cartes redactades pel concili provincial presidit per l’arquebisbe Joan Terès el 1602, per l’arquebisbe Joan de Vic i Manrique de Lara i pels cònsols de la ciutat, respectivament. Gabriel Beltran ja havia cridat l’atenció sobre sengles suplicacions amb el mateix objectiu, enviades el 1611 pels procuradors de Tortosa i els cònsols de Tarragona al papa. Les autoritats de Tortosa afirmaven de Teresa “ser ella natural de aquestos regnes”, on cal entendre ‘els d’Espanya’, com s’escrivia, per exemple, des del concili provincial tarraconense al papa sobre el mateix tema: “in his regnis Hispaniarum” (carta citada a la Relación i reproduïda a Reforma de los descalzos, la crònica oficial de l’orde). Però els cònsols de Tarragona, en la seva lletra –també esmentada el 1615– precisen: “a la qual [i.e. Teresa] gran obligació tenim com a natural de la Espanya Tarraconense” (la cursiva és meva). Més que no veure-hi un argument a favor d’una fantasiosa catalanitat de la santa, cal reconèixer-hi la mà d’un redactor amb nocions de geografia clàssica que adapta a les necessitats d’un discurs que, diguem-ho d’entrada, no pretén ser erudit, sinó propagandístic. Encara que Àvila i la seva regió se solen adscriure a l’antiga província de Lusitània, la seva identificació amb un topònim clàssic ha estat objecte de controvèrsia, ja que, segons les taules de Ptolemeu (II,6,60 i II,5,7), “Abula” formava part de la Tarraconense, mentre que a la lusitana hi havia un etimològicament més difícil d’explicar “Obila”. D’altra banda, Tarragona havia estat capital de la Hispània Tarraconense, tal com recordaven els autors que n’havien recuperat recentment la memòria des de la perspectiva de l’antiquari o de l’historiador, no exempta d’un cert to elegíac (“Tarraco quanta fuit”). Sobretot Lluís Ponç d’Icard, que havia publicat en traducció castellana el seu Libro de las grandezas y cosas memorables de la metropolitana, insigne y famosa ciudad de Tarragona (Lleida, 1573). Diria que en la carta dels cònsols de 1611 hi ha el ressò indirecte d’una discussió erudita sobre la localització de la frontera entre la Tarraconense i Lusitània, que Ponç d’Icard, reprenent Alonso de Venero, recollia en un passatge del Libro. El cito de l’original català:

Anant una persona de molta fe, molt curiosa de antiquitats de Spanya, en la Palomera de Àvila entre Cabreros y Las Naves del Marqués, trobà una pedra dreta en lletras latinas scrita de una part y de altre, y en la una part diu: “hic est Tarraco et non Lusitania”, que vol dir, ‘assí és Tarragona y no Lusitània’, que és Portogal, significant que fins allí és la província de Tarragona; y en l’altra part de dita pedra diu “hic est Lusitania et non Tarraco”, so és ‘assí és Lusitània o Portogal y no Tarragona’.

En tot cas, la sorprenent afirmació dels cònsols associa, rere el nom d’Espanya, ben conegut a les cancelleries europees, el prestigi clàssic de la Tarragona imperial, de la qual se senten successors, amb la fama recent de la fundadora avilesa, en una nova manifestació de les batalles erudites per l’apropiació del nom i el concepte d’Espanya.


Bibliografia

ANTONIO DE SAN JOAQUÍN, Año teresiano, II, Madrid: Manuel Fernández, 1735, p. 151.

BELTRAN, Gabriel, “Beatificació de la mare Teresa de Jesús”Suplement. Butlletí informatiu. Carmelites Descalços de Catalunya i Balears, 51 (octubre 1995), pp. 30-31.

DALMAU, Josep (ed.), Relación de la solemnidad con que se han celebrado en la ciudad de Barcelona las fiestas a la beatificación de la madre santa Teresa de Jesús […], Barcelona: Sebastià Matevad, 1615.

DURAN, Eulàlia, Lluís Ponç d’Icard i el Llibre de les grandeses de Tarragona, Barcelona: Curial, 1984, p. 111.

JOSÉ DE SANTA TERESA, Reforma de los descalzos de Nuestra Señora del Carmen de la primitiva observancia, IV, Madrid: Julián de Paredes, 1684, p. 6.

RODRÍGUEZ MORALES, Jesús, “Algunas noticias de la Palomera de Ávila (primera parte)”, El Nuevo Miliario, 9 (2009), pp. 53-68.

ROWE, Erin K., Saint and Nation: Santiago, Teresa of Avila, and Plural Identities in Early Modern Spain, University Park Pa.: The Pennsylvania State University Press, 2011, p. 10.

TAPIA, León de [Gaspar de Santa María], Examen y refutación de los fundamentos con que impugnavan el licenciado Pedro de Losada y otros el patronato de la gloriosa virgen santa Teresa dado tres vezes por los reynos de Castilla y confirmado por la santidad de Urbano 8 a instancia de la católica magestad del rey D. Felipe 4, nuestro señor, Barcelona: Sebastià de Cormelles, 1628.

[Maria TOLDRÀ]

Advertisements

Un pensament sobre “Santa Teresa de Jesús, patrona d’Espanya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s