Teresa d’Àvila i el pas del temps en la historiografia espanyola

Les grans figures històriques es visiten de forma recurrent al llarg del temps i en els innumerables estudis que se’ls dediquen es poden anar veient les aproximacions que cada temps històric els dóna. Així, a banda dels diferents enfocaments disciplinaris, s’observa com en funció dels interessos del moment es miren uns determinats aspectes d’aquests personatges i no uns altres, es presenten d’una manera i no d’una altra. Sovint aquests estudis parlen més del context en què han estat realitzats que del personatge sobre el qual tracten i el seu moment històric.

És el cas de Teresa de Jesús (1515-1582), santa Teresa, Teresa d’Àvila o Teresa Sánchez Cepeda y Ahumada. Simptomàticament, les versions del seu nom ja ens diuen alguna cosa de les mirades que ha rebut.

Es tracta d’una figura tan emblemàtica per a la cultura espanyola que és molt difícil deslligar-la de les interpretacions tradicionals i moure’s entre les innumerables fonts. Recentment, alguns treballs ho han aconseguit, intentant entendre-la dins del seu context històric. Tot i que d’altres no s’escapen de projectar-hi de nou els interessos del present. És el cas d’algunes aproximacions contemporànies que, des dels estudis culturals i de gènere, fan lectures de santa Teresa en clau cultural de relacions de poder. Aquests estudis, importantíssims per contrarestar la imatge franquista d’una Teresa d’Àvila submisa i emblema “de la rueca”, sovint la conceben com una rebel i una feminista avant la lettre, i cauen en el pol contrari, on s’exagera la seva subversió del poder patriarcal i el seu feminisme.

Enguany, preparant el cinquè centenari del naixement de Teresa d’Àvila (2015), val la pena que reflexionem sobre les construccions que se n’han fet al llarg del temps. A grans trets podríem parlar de la successió de tres construccions que dificulten entendre-la com una dona espiritual de la seva època: la que la converteix en santa catòlica, a partir de la seva mort i durant el segle XVII; la que la fa representant d’una suposada idiosincràsia espanyola durant la segona meitat del segle XIX; i la que suma, a les representacions anteriors, la d’icona d’un model de feminitat durant el franquisme.

Com assenyala Carlos Eire, la informació dels testimonis per als processos de beatificació i posterior canonització, en què més de 400 persones en parlen, ja és una construcció basada en el que s’ha sentit i “es diu” d’ella. Els testimonis es reafirmen en els mateixos fets miraculosos i la informació que donen les seves companyes de convent és sovint idèntica a la que apareix en les dues primeres hagiografies de Teresa d’Àvila: la de Diego de Yepes i la de Francisco de Ribera. Aquestes biografies descriuen la seva vida i la seva mort segons els cànons de santedat de l’època. Tenen un valor històric molt rellevant, però serveixen menys per a un acostament “natural” a la seva vida. Per sort, comptem també amb altres fonts, començant pels seus propis escrits, en els quals no es presenta com a santa. A més, les cartes, els documents de l’orde i molts altres documents legals són molt valuosos per reconstruir la seva vida com a dona espiritual i contemplativa del seu temps.

Durant el segle XIX i XX recau en ella el pes d’una vastíssima historiografia que l’ha espanyolitzada dins d’un període que també ha estat construït i mitificat com un dels més esplendorosos de la història d’Espanya –anomenat per aquest motiu el “Segle d’Or”. A mitjan segle XIX, Teresa d’Àvila, sant Joan de la Creu i la seva mística seran considerats productes filosòfics genuïnament espanyols. En aquell moment en que s’està construint culturalment la nació i es busquen referents nacionals, santa Teresa esdevé símbol d’un suposat catolicisme espanyol i se l’identifica com a santa de la nació espanyola. Es forjaran lectures romàntiques, nacionalistes i ideològiques que tenen continuïtat amb el franquisme.

Santa Teresa de Jesús. Font: Filostamp (blog de Rafael Llácer Riaño)

I és que la imatge que el franquisme ha donat de Teresa d’Àvila ha estat especialment tergiversadora i monolítica. I encara en paguem les conseqüències. En general, l’apropiació catòlica del règim franquista per legitimar-se durant la guerra civil i en tot el seu mandat dictatorial, en connivència amb certs sectors de l’Església de dins i fora del país, ha tingut efectes molt nocius en la forma que aquí tenim de veure el catolicisme i, fins i tot, la religió i l’espiritualitat. Aquest “nacionalcatolicisme”, una forma de religió mal entesa i imposada, també ha pesat sobre la figura de Teresa de Jesús. La historiografia franquista l’ha construïda amb uns valors que tenen poc a veure amb la figura històrica i que, de ben segur, han perjudicat l’acostament als seus escrits.

El règim, juntament amb l’aparell eclesiàstic, va fer, d’una guerra civil i política, una guerra de salvació i religió, presentant-la com a croada contra la suposada amenaça laica de la República. Com els treballs de Giuliana Di Febo posen de manifest, els franquistes van configurar discursos que interpretaven les victòries del seu bàndol en clau miraculosa durant la guerra civil. Acabada la guerra, Franco va atorgar graus i honors militars als sants i les verges que el seu aparell ideològic havia construït com a “protectors”. La mà de santa Teresa va formar part d’aquesta estratègia que intentava legitimar el règim com a sagrat. La relíquia, suposadament robada pels republicans, fou “rescatada” i oferta al general Franco durant la guerra civil, segons que informaven les cròniques de l’època. (Vegeu aquí una foto del reliquiari de la mà, en portada de l’ABC de Sevilla del dia 20 de febrer de 1937.) Durant la dictadura, Franco va promocionar el culte de la santa com a protectora de les forces armades. En temps tan propers com l’any 1962, i en motiu del quart centenari de la fundació de l’orde dels carmelites descalços, el braç -que no la mà- va fer un pelegrinatge pompós pel territori espanyol, estudiat per la citada Di Febo.

Edicions “arreglades” de les obres de Teresa, citacions fora de context, si no d’autoria dubtosa, i, en especial, biografies responen a models ideològics d’un tipus de feminitat i de religiositat que la dictadura pretenia vendre. Convertida en patrona de la Secció femenina de la Falange, se’n va utilitzar la figura per tractar d’inculcar valors femenins catòlics tradicionals com la humilitat, la submissió, el lliurament amorós a qualsevol preu i el sacrifici. Per exemple, un NO-DO del 25 d’octubre de 1943: “Festividad de Santa Teresa”, minut 3’20 (cliqueu sobre la imatge):

NO-DO 25/10/1943

A més, investida pel règim com a “Santa de la Raça Espanyola”, es van publicar biografies que la presentaven com a filla d’una família burgesa que havia lluitat contra els “moros” en temps de la “reconquesta”. Aquesta dada, lluny de la realitat, és la culminació d’una narrativa que comença en el seu procés de canonització. Aleshores, ja un llinatge ficcional la deriva d’una família de nobles i cristians. Pel procés de canonització calia confirmar la seva “puresa de sang” i demostrar que no provenia de família “mora” o jueva, per la qual cosa es va falsejar el seu arbre genealògic. Als anys 40, per uns documents sobre un dels litigis del pare amb la ciutat d’Àvila, es va conèixer el seu origen convers, però la informació es va dissimular fins ben entrats els anys 60.

El falsejament amaga també el fet que una part del seu èxit en les fundacions fou, justament, que els seus convents estaven oberts a les noies converses. Quasi tots els ordes conventuals, en vida de Teresa de Jesús, demanaven garanties de “puresa de sang”. Les carmelites descalces, en no fer-ho, rebien el patronatge de famílies converses adinerades. Aquestes famílies van donar suport econòmic a les noves fundacions a canvi de poder-hi ingressar les filles. L’èxit del nou orde també vingué de la seva pròpia fama d’espiritualitat i del fet que fossin convents de clausura, perquè coincidia amb el programa de reforma conventual de Trento i féu que tinguessin el suport del rei Felip II.

El mite per forjar Teresa d’Àvila com a representant de la raça espanyola també emfatitza que fou una gran lluitadora contra les heretgies, i el luteranisme en particular. En canvi, no és cert que aquesta fos una de les seves màximes preocupacions. Al contrari, ella mateixa fou sospitosa d’heretgia.

Fou crítica amb l’Església d’aleshores i amb la condició que les dones hi tenien, en la mesura que el seu temps li permetia prendre’n consciència. Com a espiritual, la seva defensa de la vivència de la fe ja portava crítiques implícites als estaments de poder de l’Església, que no actuaven segons el que predicaven. Va defensar amb elegància i subtilesa un paper millor per a la dona dins la societat i la religió, i va obrir camí en les possibilitats femenines de relació amb Déu. La seva devoció era capdavantera dins del cristianisme en aquell moment. Va formar part dels moviments espirituals que es proposaven reformar l’Església per acostar-la als ideals evangèlics de pobresa, amb una idea de Déu bondadosa i propera. Les seves propostes estan dins d’una teologia que s’acosta al cristianisme humanista europeu del Renaixement.

Per aquests motius, durant alguns anys va estar a la corda fluixa entre l’ortodòxia i l’heterodòxia, i la Inquisició va seguir de prop la seva vida mística. Li va venir de molt poc de no ser considerada heretge o, com moltes altres dones d’aleshores, de ser titllada de farsant o simplement d’enganyada. Rebre gràcies sobrenaturals i afirmar tenir visions provinents de la divinitat era perillós i sovint es menyspreava com una il·lusió que la pròpia dona, per la seva suposada feblesa i condició femenina, fabricava. Moltes de les beates que deien rebre favors divins eren anomenades “il·luses”, ja que les autoritats no se les creien i pensaven que eren els seus caps els qui produïen els contactes amb la divinitat.

Alguns dels teòlegs primers lectors del seu Libro de la vida, que justament va escriure perquè aquests poguessin examinar la seva experiència sobrenatural, no se la van creure del tot. Va haver de lluitar i convèncer perquè la seva vida sobrenatural es donés per vàlida. D’altra manera, els seus escrits no haurien estat publicats. I avui en dia no en sabríem res d’aquesta dona que tantes interpretacions i representacions ha despertat.


Bibliografia

BALLTONDRE, Mònica, Éxtasis y visiones: La experiencia contemplativa de Teresa de Ávila, Vilafranca del Penedès: Erasmus Ediciones, 2012.

DI FEBO, Giuliana, La santa de la raza. Un culto barroco en la España franquista, Barcelona: Icaria, 1988.

DUPONT, Denise, Writing Teresa. The Saint from Avila at the fin-de-siglo, Plymouth: Bucknell University Press, 2012.

EIRE, Carlos M. N., From Madrid to purgatory. The art and craft of dying in sixteenth-century Spain, Cambridge: Cambridge University Press, 1995.

GIORDANO, Maria Laura, “Al borde del abismo: ‘falsas Santas’ e ‘ilusas’ madrileñas en la vigilia de 1640”, Historia Social, 57 (2007), pp. 75-97.

[Mònica BALLTONDRE,
historiadora de la ciència
(CEHIC-UAB)
]

Advertisements

4 pensaments sobre “Teresa d’Àvila i el pas del temps en la historiografia espanyola

  1. Sempre és temps de descobrir una Teresa més genuïna. Llegir la seua obra és un dels millors camins per tindre una imatge més ajustada de la seva personalitat. Les cartes són, en aquest sentit, un instrument privilegiat per a trobar una dona al mateix temps espiritual i preocupada per tots els detalls de la vida quotidiana, però, sobre tot, humana i plena de contradicctions, com tota persona. Moltes gràcies per aquest magnífic article.

    1. Totalment d’acord, MJ! Gràcies pel teu comentari.
      D’altra banda, com suggereix l’autora, les grans figures sempre donen peu a relectures marcades pel context històric en què es produeixen, algunes més respectuoses amb l’obra del personatge, d’altres més condicionades per una ideologia concreta -tant que de vegades caldria parlar de tergiversacions del text original. Teresa de Jesús no n’és cap excepció. De fet, és una sort i un plaer, per a algú mínimament interessat per la història, resseguir tant la seva obra com les reinterpretacions que se n’han fet al llarg dels segles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s