El descobriment d’una mostra de lletres de la foneria dels carmelites descalços de Barcelona, desconeguda fins ara i de la qual es conserva un exemplar a la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona (07 XVII-8907-10 i versió digital a 07 DG-XVII-8907-10), justifica aquestes línies per recordar la història de la fàbrica de lletra del convent de Sant Josep de Barcelona. Aquesta mostra, que no apareixia al meu estudi Especímenes tipográficos españoles. Catalogación y estudio de las muestras de letras impresas hasta el año 1833 (Madrid: Calambur, 2010), és un full de gran format, imprès l’any 1799 i encapçalat amb el títol Muestras de misal, lectura gorda, chica, breviario y glosilla, al peu del qual s’indica que els cinc graus diferents de lletra que s’anuncien havien estat gravats pel frare Joaquín de la Soledad, responsable de la foneria i un dels principals protagonistes d’aquesta història.
Les primeres evidències d’activitat comercial de la fàbrica de lletra del convent de Sant Josep es documenten a partir de l’any 1734, tot i que fou uns anys abans, aproximadament al voltant de 1725, quan l’orde dels carmelites descalços va adquirir diversos jocs de matrius que havien estat propietat de l’impressor barceloní Rafael Figueró. Inicialment aquestes matrius varen servir per cobrir les necessitats de la impremta que funcionava al convent, però ben aviat els frares varen percebre la major rendibilitat econòmica que suposaria comercialitzar amb el producte de les seves matrius, conscients de les greus mancances de tipus dels establiments tipogràfics catalans, i decidiren reorientar la seva activitat desfent-se de la impremta.
Fou al desaparegut convent de la Rambla de Barcelona –a l’espai que actualment ocupa el Mercat de la Boqueria– on es produí la major part de la lletra que utilitzaren els establiments tipogràfics catalans fins ben entrat el segle XIX, però a més cal sumar la seva important contribució en la introducció i consolidació de la figura del gravador de punxons a Espanya. De fet, a la foneria del convent de Sant Josep no només va aprendre l’ofici Eudald Pradell (1721-1788), un armer de Ripoll a qui s’ha considerat com “el primero que en España empezó a abrir punzones”, sinó que posteriorment també varen treballar-hi dos dels artífexs més fecunds del gravat tipogràfic del país, els frares Pablo de la Madre de Dios (1748-1780) i el ja citat Joaquín de la Soledad (1769-1837).
L’exemple de Pradell va empènyer molt probablement Pablo de la Madre de Dios a iniciar la seva instrucció en aquest ofici tan complex. La influència de l’artesà de Ripoll s’intueix decisiva, si es considera que els seus caràcters varen servir com a exemple per als nous models que va gravar el frare o, en tot cas, els que li havien servit d’inspiració, és a dir, els famosos dissenys que comercialitzava la foneria holandesa dels germans Enschedé. L’any 1777 els carmelites van publicar un petit catàleg titulat Muestra de los caracteres que se hallan en la Fábrica del Convento de S. Joseph de Barcelona. Por el Hº F. Pablo de la Madre de Dios, Religioso Carmelita Descalzo, dedicat a Carles III, en què s’anunciaven els tipus d’impremta disponibles a la foneria, entre els quals s’incloïen les lletres de les matrius antigues que pertanyien al convent des de les primeres dècades del segle, conjuntament amb els nous caràcters gravats per Pablo de la Madre de Dios.
La modernització dels dissenys de la fàbrica va facilitar el seu èxit comercial, però en realitat feia ja temps que la dependència dels impressors catalans de les lletres produïdes al convent de Sant Josep era pràcticament absoluta. La mort prematura de Pablo de la Madre de Dios no va alterar de manera excessiva el funcionament de l’establiment, ja que quedava el resultat de l’obra que amb tant d’esforç havia realitzat i que es podia explotar durant molts anys. A més, el seu successor, fra Jaime de San José (1744-1794), va continuar amb encert la direcció del taller i, tot i no ser tan destre com el seu antecessor, també va produir nous dissenys que ampliaren la col·lecció de la foneria. Malgrat que la seva activitat no fou tan àmplia com la de Pablo de la Madre de Dios, va heretar les tècniques per fabricar punxons i la seva aportació és una prova evident de la continuïtat de l’ofici. De fet, mentre que a la resta del país s’havia pràcticament extingit amb la desaparició de la prolífica generació de punxonistes actius durant la segona meitat del Setcents, aquesta disciplina va sobreviure al convent fins ben entrat el segle XIX i culminà en l’etapa més brillant de la fàbrica de lletra del convent de Sant Josep.
Joaquín de la Soledad s’havia format, abans de prendre l’hàbit, com a serraller i maquinista, continuador de l’ofici patern, i havia après, a més, els principis del dibuix i el gravat a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona. Dedicat de ple a la fàbrica de lletra, va gravar un bon nombre de nous caràcters d’estil modern, inspirats en els dissenys dels Didot i de Bodoni, que van proporcionar un gran prestigi a l’establiment i que van permetre la publicació, l’any 1801, d’un nou llibre de mostres titulat Prospecto de caracteres nuevamente inventados por fray Joachín de la Soledad, carmelita descalzo, abridor en la real fábrica de fundición de letra existente el convento de San Joseph de Barcelona. El negoci funcionava perfectament, i fins i tot es va ampliar la distribució de tipus al mercat espanyol i a l’americà, però els problemes polítics que van afectar el país a principis de segle varen alterar seriosament la activitat de la foneria dels carmelites. De fet es va salvar de la desaparició gràcies a la previsió dels frares, que van decidir traslladar tots els materials de l’establiment a Palma de Mallorca just abans de l’entrada de les tropes napoleòniques a la ciutat.
Finalitzada la guerra amb els francesos i abandonat l’exili insular, la fàbrica de caràcters del convent de Sant Josep es va instal·lar de nou a les dependències conventuals i va continuar realitzant un servei de gran importància per a la impremta catalana. Els seus responsables no només venien els caràcters a preus assequibles per a tots els establiments, sinó que, a més, afavorien la indústria de la impremta proporcionant premsa i tipus als oficials impressors que volien establir-se pel seu compte, oferint les màximes facilitats per pagar a terminis el moderat import o preu de la venda. Però els frares van veure novament pertorbat, durant el trienni liberal, el normal funcionament de la foneria, que va aconseguir salvar-se gràcies aquest cop a un tipus de conveni de crisi segons el qual es designava propietari exclusiu de la fàbrica el seu director, fra Joaquín de la Soledad, com va ser reconegut per l’autoritat civil competent. La publicació, el 1828, d’un nou llibre de mostres, el Prospecto que da el H. fray Joaquín de la Soledad, carmelita descalzo, fabricante abridor en la real fundición de letra ecsistente en el Convento de San José, confirma la solidesa del negoci, malgrat els greus problemes que havia hagut de superar.
Amb tot, i com a conseqüència de la persecució religiosa i la posterior exclaustració, la nit del 25 de juliol de 1835 el convent de Sant Josep va ser incendiat i els seus membres van ser obligats a abandonar la vida conventual. Joaquim Esplugas, nom de fra Joaquín de la Soledad abans d’ingressar a l’orde i que ara es veia forçat a recuperar, va aconseguir salvar una vegada més els materials de la foneria. La propietat del negoci que Esplugas havia aconseguit anys enrere li va permetre vèncer totes les dificultats i obtenir finalment el permís per continuar dirigint la foneria, així com la protecció necessària per exercir la seva professió amb tota llibertat. La fàbrica es va instal·lar en un magatzem del carrer de Sant Honorat, que pertanyia a la vídua de Brusi, de la notable família d’impressors, i posteriorment va passar a una casa del carrer Comtal.
Però tot i que Joaquim Esplugas havia aconseguit per a la foneria l’estabilitat que desitjava, no va poder gaudir-la per molt més temps, ja que moriria el mes de febrer de 1837, havent fet testament a favor del seu germà Mariano, qui es va fer càrrec del negoci. Tot sembla indicar que almenys fins a l’any 1864 la fàbrica de lletra es va mantenir en funcionament i que, finalment, els materials de la foneria van passar a mans de Narcís Ramírez Rialp. El mes de març de 1885 els seus successors (Heinrich i Cia) els van vendre a la Bauersche Giesserei, de Frankfurt, una de les més grans empreses mundial de producció tipogràfica, que havia instal·lat una sucursal a Barcelona, al carrer del Bruc, amb el nom del seu director, Jacob de Neufville, i que acabaria dominant la producció i distribució de tipus d’impremta als darrers anys del segle XIX i al llarg de bona part del segle XX.
Bibliografia bàsica sobre la foneria del convent de Sant Josep
ARNALL, Maria Josefa, “La fábrica de fundición de letra y la imprenta del convento de Carmelitas Descalzos de San José de Barcelona”, Monte Carmelo, 86 (1978), pp. 49-69.
CORBETO, Albert, “Punxonament i foneria al segle XVIII: la fàbrica de lletra d’impremta del convent de sant Josep de Barcelona”, Revista de Catalunya, 198 (2004), pp. 65-102.
ÍD., “La fábrica de fundición de letra de imprenta del convento de San José de Barcelona”, Memoria Ecclesiae, 32 [Actas del XXII Congreso de la Asociación de archiveros de la Iglesia en España, Córdoba, 2006] (2009), pp. 497-522.
Castell Interior 
2 pensaments sobre “La fàbrica de lletra del convent dels carmelites descalços de Barcelona”