La reproducció del full volant dels Goigs en llaor de les Beates Mártyrs Carmelites Descalses del convent de Compiegne…, etc., en un text precedent en aquest blog, amaga un parell de minúcies que passen desapercebudes si no es té al davant el manuscrit. En primer lloc, el full imprès no fa referència a cap música, només porta la lletra i no diu de qui és. En coneixem l’autor perquè se n’ha conservat l’autògraf i perquè en el número extraordinari, Suplement al 3.257, de la Gazeta de Vich del 21 de maig de 1927 que li fou dedicat, consten com un dels cinc goigs que va escriure aquell any i la dada supleix el manuscrit no signat. La segona minúcia és la diferència entre la data de beatificació en el full i l’escrita de pròpia mà. No sé per què és així. Tal volta descobriríem en la premsa d’aquelles setmanes un dia 10 provocador de la confusió.
Recuperats per casualitat aquests goigs en el present any teresià, els hem pogut situar a la capçalera d’un seguit d’obres mestres que al llarg del segle XX s’han creat a la memòria d’aquelles carmelites guillotinades el 1794. Per seriositat hem d’inquirir un poc d’on va treure Jaume Collell la informació històrica que hi ha als seus versos: el nom de la priora i el nombre de monges, el tribunal que sentencià a l’empara de les disposicions del període del Terror, l’acusació de viure en comunitat (entre altres), el despullament dels hàbits religiosos, París com a lloc d’execució i que la darrera guillotinada fou la mare priora. I els cants que tindrem molt presents. Aleshores existien, pel que conec, unes obres franceses com la de mossèn Aimé Guillon del 1821, sobre els morts cristians (pontifes, prêtres, religieux, religieuses, laïcs de l’un et l’autre sexe qui périrent alors pour la foi, precisa una part del títol) de la Revolució, en general, o la més concreta de mossèn Apollinaire Odon Les carmélites de Compiègne mortes pour la foi sur l’échafaud révolutionnaire, editada el 1897, o la d’Alexandre Sorel de 1878, Les carmélites de Compiègne devant le tribunal révolutionnaire (17 juillet 1794), i alguna altra encara. Però… eren a l’abast de Collell? Sí que devia tenir més a mà la premsa, diaris i revistes, arran de la beatificació. Sabem avui que la font més primera és la narració de l’única monja que, en ésser fora del convent quan les detingueren, va salvar-se. És el text de sor Marie de l’Incarnation, La Relation du martyre des seize carmélites de Compiègne […] Manuscrits inédits de Sœur Marie de l’Incarnation (Françoise-Geneviève Philippe, 1761-1836), textes présentés, établis, comparés et annotés par William Bush, préface de Mgr. Guy Gaucher, editat a París el 1993, a part d’altra documentació conservada. Només, nua història, hem d’afegir una dada significativa per a certs interpretadors. Deu dies passats de la mort de les setze carmelites, el 28 de juliol, Maximilien de Robespierre (l’havia citat al text anterior) fou guillotinat. En rodolar el seu cap finia l’època del Terror.
Ençà de la història, tanmateix, el valor d’uns versos i unes proses és la significació que enclou la lletra. Si, per tant, els goigs de Collell gosem posar-los com a primers, davant de Gertrud von Le Fort i de Georges Bernanos, n’haurem d’escatir la “força vital”, recuperant la citació de George Steiner. Repetim-la una mica més llarga. Parla dels clàssics:
un lector (o espectador, o oïdor) competent, en el cas de la literatura, amb coneixements historicolingüístics, idealment sensible a les vides polisèmiques i metamòrfiques de la llengua, inspirat, intuïtiu en la seva empatia […], només arribarà a “acostar-s’hi”. La fonamental força vital del poema o de la prosa que es vol elucidar, el seu poder resistent al temps, continuarà íntegre. (Errata. An examined life, “Two”)
Aquí, lluny de la idealitat del lector esbossat per Steiner, assajaré d’acostar-me a la força significativa dels goigs, sense deixar al marge G. von Le Fort ni G. Bernanos, i restarà íntegre “el seu poder” per a lectors més competents i per al demà. Prescindim de valorar, amb les regles poètiques d’avui, aquests heptasíl·labs de J. Collell. Considerem llicències del gènere mots i diftongs censurables. És el to general el que ens incumbeix. El d’una duresa que es desprèn de: “volcan”, “espantosa”, “impia Revolució”, “assolà”, “destruint”, “furiosa”, “foren presa”, “terror”, “jutge cruel”, “ai! despullades”, “transportades” (com unes coses, no dutes ni conduïdes, ni traslladades…), “esperver”, “sectari”, “vils acusacions”. Contràriament, el to de calma i serenitat: “flors hermoses”, “terra hermosa”, “bells jardins”, “santes filles”, “no desmaià”, “colomes sense fel”, “viure […] observar […] i amar”, “gran enteresa”, “fermes conviccions”, “testimoni fiel”, “millor sort”, “delícies del cel”, “cantant”, “priora animosa”, “resplandir”. Amb poques paraules, una escenificació del mal contra el bé. Els personatges d’aquell: el jutge i Luzbel –també: Revolució, París (en aquest context)–; els d’aquest: setze esposes del Senyor, santa Teresa, el profeta Elies, Déu –també: el Carmel i l’Església. Versos per a un recordatori dels fets, per mostrar un exemple de coratge, per proclamar un premi al cel i un honor a la terra. I dues pregàries: que les monges màrtirs concedeixin mercè i favors a qui canti la seva glòria i facin que el cor de tothom es mantingui fidel a la gràcia de Déu.
Ara subratllem-ne un verb: cantar. El trobem en el capteniment de les carmelites dels goigs i serà als llavis dels qui els llegeixin, resin o entonin (amb alguna música, és clar). És present en la part de narració i en la de pregària. Mes notem que en aquest segon cas (tot i l’exigència de la rima), bé podria ser (amb versos diferents) el verb considerar, propagar, ponderar, proclamar, etc., etc. Cantem nosaltres en la nostra situació de “viadors” i elles en arribar al final del camí “pugen a la guillotina / cantant la Salve Regina / i el Te Deum amb fervor”. La història corrobora, efectivament, que aquelles carmelites s’atansaren al cadafal de la mort cantant. S’esmenten quatre càntics: el salm Miserere mei Deus, l’antífona Salve Regina, i els himnes Te Deum laudamus i el de la festa de Pentacosta Veni creator Spiritus. Els dos més repetits són el càntic a Maria i a l’Esperit Sant. Jaume Collell selecciona (si és que sabia de la tradició dels quatre) el marià i el que sintetitza la idea de fons dels goigs. Si són escrits a “llaor” de les beates màrtirs carmelites, si a elles se’ls ha donat l’honor de l’altar, si són glorioses perquè escalaren el cel “pujant a la guillotina” “sens temor”, si és bo espiritualment expandir-ne l’heroisme, si paga la pena fer-ne l’apologia… tot mena a tenir present el càntic més solemne d’acció de gràcies de la litúrgia romana, el “Te Deum laudamus […] A Vós, Déu, lloem; a Vós, Senyor, confessem […] a Vós, us lloa l’exèrcit dels màrtirs […]”.
Podríem comentar, per exemple, els darrers versos de les quatre últimes estrofes: “a les delícies del cel”, “sortint d’Egipte, Israel”, “del gran Elies el zel”, “de la fe ens guie l’estel”. Sí. Amb tot, més m’ha temptat el cant del Te Deum perquè, encara que hagués estat triat com a millor per les soles dues síl·labes, conté el sentit d’agraïment d’aquelles monges que havien fet vot de martiri i ara el complirien i en donaven gràcies al seu Déu i Espòs; i conté el sentit de victòria de l’Església –ella encara perdura! (podia predicar el poeta)– en beatificar-les.
M’ha temptat el cant perquè, fosa la circumstància del 1906, els novel·listes i dramaturgs han anat molt més lluny considerant la història, interpretant-la i fent-la seva (penso en la primera priora que apareix a l’obra de Bernanos i que mor als 59 anys –que eren els que ell tenia aleshores! I va morir tres mesos i mig després!– o en el nom de la protagonista de l’obra de Gertrud von Le Fort, que l’anomena Blanche de la Force! –qui amagarà la projecció del propi somni on el veu acomplert?). M’ha ressonat el cant del Veni creator Spiritus.
El senyor de Villeroi és el narrador a L’última del cadafal de G. von Le Fort. Contesta a una carta de la seva amiga. Li conta la història de la novícia Blanche de la Force, el seu temperament espantadís, la seva naturalesa sensible en extrem, gairebé tot li provoca un espant. L’entrada al convent i com en una hora de pànic intens, quan les altres fan el vot d’acceptar el martiri, fuig cap a casa seva. La mort violenta del seu pare… i l’aparició a l’execució de les seves germanes del Carmel. Canten el Veni creator… cauen les testes i el cant es va afeblint… Quan a la plaça, plena de gom a gom, la gent silenciosa, muda d’espant i d’admiració –inconfessable per la por!–, quan només es percep l’última veu… no! D’enmig de la multitud s’alça la infantil, la prima però clara i neta de Blanche que reprèn el cant a l’última estrofa. En sentir-lo –escriu el narrador– em vaig tranquil·litzar de manera estranya. Creator spiritus, creator spiritus. Em semblava oir aquestes paraules constantment, una a una altra vegada, era com si esdevinguessin àncores arrapades dintre de mi. I confessa una sensació: aquell cant anul·lava la noció del temps, abolia també l’espai, suprimia la grandiosa i sagnant plaça de la Revolució, abolia la guillotina, abolia –creator spiritus, creator spiritus– la imatge del caos. Només imaginació novel·lada? L’esperit creador, Esperit creador per damunt i per dintre de la història, la fa, la permet, la trinxa, la refà.
És l’esperit que crea, l’Esperit creador just a l’artell més íntim de l’ésser humà, allà on som pura i nua finitud. En aquest interior on constitueix el tarannà temorenc, absolutament espantadís del personatge de la novel·la de G. von Le Fort. És l’espetegament dolorós d’aquest artell que es converteix en l’eix on gira l’obra de Bernanos. I és en el lema que va triar per fer llum a cada frase dels diàlegs de setze carmelites: “En un cert sentit, fixeu-vos-hi, la por és igualment la filla de Déu, rescateu la nit del Divendres sant. Ella no és pas bella a la vista –no!– ara escarnida, ara maleïda, rebutjada per nosaltres… i tanmateix no la podeu pas defugir: ella és al capçal de cada agonia, ella intercedeix per l’home”. D’on ha tret aquest pensament Bernanos? Del capítol IV de la segona part de la seva novel·la La joia. Al cor de la joia hi ha la por. L’ànima humana, l’ha teixida la feblesa. Hi crea l’esperit… i l’Esperit.
S’avança vers el cadafal […] la petita Blanche de la Force. La seva mirada sembla despullada de tota por.
Deo Patri sit gloria
Et Filio qui a mortuis
Surrexit ac Paraclito
In saeculorum saecula.
Brusc moviment de la gentada. Un grup de dones entorn de Blanche, l’empeny cap al cadafal, on la perd de vista. I sobtadament la seva veu emmudeix com ho ha fet una a una la veu de les seves germanes. (Dialogues des carmélites, final)
Dos-cents vint anys després que la guillotina segués setze vides, hi ha violència, dolor, mort a balquena, més que no podem ni imaginar; som cecs irremeiables de tanta que en veiem, o no volem veure. Avui, però, encara també hi ha vida i molta que busca l’esperança de més vida entre les runes, a les feines esclavitzants, plorant als peus dels morts. Crea el nostre esperit feble… tremola davant del mal que fem i de la mort… crea i creu en l’esperit i en l’Esperit creador…
[Joan REQUESENS I PIQUER]
Castell Interior 