Guillem de Santcliment i les carmelites descalces

El 14 de juny de 1588 arribaren a la ciutat comtal les religioses que vingueren a fundar el convent de carmelites descalces de Barcelona. A banda del provincial Joan de Jesús Roca, els promotors locals de la fundació van ser Joan de Granollacs, pel que respecta al recolzament econòmic, i Estefania de Rocabertí, la dama noble que seria la primera religiosa catalana de l’orde. El petit grup de dones va establir-se durant un temps a la casa que tenia al carrer Mercaders, molt a prop del convent de Santa Caterina, el noble diplomàtic Guillem de Santcliment, fins que es condicionà el nou convent:

Fue derecha a la casa que nos tenían, que era de don Guillén de San Clemente, adonde se había pasado doña Estefanía de Rocabertí –que es la señora que hemos dicho. Acompañada de otras que, fuera de la devoción de la fundación, se la tenían a ella grande, y en toda la ciudad, por haber renunciado el mundo en la flor de su edad y vivido siempre en estremo recogimiento. (LEONOR DE LA MISERICORDIA, p. 135)

Pere Gil (1551-1622), el jesuïta biògraf d’Estefania, ho relatava així en el manuscrit que encara es conserva inèdit i del qual estem preparant l’edició:

El dia antes que llegaron se fue doña Estefanía con sus criadas a la casa que les tenía aparejada para un entretanto, que era del señor don Guillem de Sant Clemente en la calle de los Mercaderes, y allí estuvo y las aguardó y las resibió quando llegaron a las ocho oras de la tarde.[1]

Guillem Ramon de Santcliment (c. 1545-1608) era fill de Joan de Santcliment i d’Isabel Centelles. Nét de Guillem de Santcliment i de Joana d’Hostalric-Sabastida i Llull, per part de pare, i, per la banda materna, de Lluís de Centelles i de Toda Carròs, senyors del comtat de Quirra, a Sardenya. Cosí germà d’Estefania de Rocabertí i de Gualbes, tots dos eren molt afins també a la Companyia de Jesús; de fet, el polític va llegar la seva rica biblioteca[2] al Col·legi Major dels jesuïtes de Praga, el Klementinum, i pertanyia, com Estefania, a un nucli familiar i social imbuït de lul·lisme, del qual fou propagador, i que tant va influir després en el destacat pedagog txec Jan Amos Komenský, Comenius.

En Santcliment va intervenir en les negociacions de les capitulacions matrimonials de Felip III amb Margarida d’Àustria. Participà en les campanyes militars contra la revolta morisca de les Alpujarras i en la batalla de Lepant. En la cort de l’emperador era anomenat “el prudent espanyol”. Fou ambaixador de la monarquia hispànica, primer a Brussel·les, des de 1573, i després de 1581 a Praga, a la cort de Rodolf II, fins a la seva mort. Allà va tenir relació amb personatges tan controvertits i heterodoxos com l’anglès John Dee, a qui el català va fer de padrí de baptisme del seu fill nascut a Praga l’any 1585; o Giordano Bruno, el qual fins i tot li va dedicar la seva obra De specierum scrutinio et lampade combinatoria Raymundi Lullii (1588).

Des de la cort de Rodolf II va mantenir una intensa activitat epistolar, i consta que va mantenir una dilatada correspondència amb Leonor de la Misericordia, Ayanz y de Beaumont (1552-1620).

Leonor, que rebé una educació exquisida, va ser la culta secretària de la –en gran mesura– illetrada Catalina de Cristo, a més de ser la seva primera biògrafa i la cronista del convent barceloní. A l‘arxiu conventual de les carmelites descalces de Barcelona es conserven tres cartes autògrafes de l’ambaixador imperial, escrites a Praga els anys 1603 i 1604, que tracten de la tramesa de relíquies per al convent. El noble català havia rescatat moltes relíquies de la fúria iconoclasta a l’Alemanya protestant i les havia enviat cap a Espanya. Leonor era una àvida col·leccionista de relíquies i de gravats; ella mateixa va encarregar el gravat que havia de publicar-se amb la seva biografia de Catalina de Cristo, fet el 1603 pel mateix autor que va realitzar el gravat en coure de Teresa de Jesús per a la seva beatificació, el sacerdot Francisco de Soto. Leonor i Juana de la Cruz van retornar al convent de San José de Pamplona el 1604, i allà va continuar l’intercanvi epistolar i les gestions del diplomàtic per a la religiosa.

A l’arxiu de les descalces de Barcelona es conserva una carta de Santcliment, datada el setembre de 1606, on no consta el nom de la destinatària; el fet que estigui redactada en castellà i no pas en català fa que, malgrat que es tracta algun tema familiar, costi pensar que estava adreçada a Estefania de Rocabertí (1530-1608); per altra banda, podria pensar-se que tant de temps exercint l’ofici diplomàtic podia haver rovellat el seu català escrit. Una altra hipòtesi apuntaria que la receptora de la carta seria Ana de San Jerónimo, Aguirre Juarbe (1559-1616), priora en diverses ocasions i religiosa amb una gran influència social, que col·laborà amb Leonor de la Misericòrdia en la preparació de la biografia de Catalina de Cristo.

Carta de Guillem de Santcliment. Font: Arxiu de les carmelites descalces de Barcelona.

Yo he tenido una carta de vuestra V.S. de 6 de agosto, que á llegado a muy buen tiempo, porque, como he dicho otras vezes, siempre que me faltan cartas de V.S. temo que no aya caído de su gracia, que es la cosa que yo más sentiría. No respondo particularment a todos los puntos que toca la carta de V.S. porque no tengo tiempo para hazello, pero con solo dezir que V.S. es con quien yo tengo todas mis esperanças y consuelos, respondo a todo lo que podría dezir en las materias de pesadumbre, y por dezir a V.S. cosa que le dé gusto, digo que nunca he tenido mayores esperanças que agora de poderle besar las manos, porque ya no puedo servir en las ocasiones que acá se ofrezen, que a más de haver creçido mis enfermedades y manquedad mucho más de lo que lo eran quando V.S. me vio, me á dado una flaqueça y devilidad tan grande en el pecho que apenas puedo hechar la voz, embaxador sin pies ni manos bien puede ser, mas no puede ser sin habla: Si yo puedo yr a morir en partes a donde V.S. pueda echarme su bendición y será gran suerte la mía, y assí ymbío apresurar agora la fábrica de Montserrate, aunque he desengañado a los frailes, que no quiero gastar en ella más de mil y 500 escudos, porque me embarcarían en una fábrica que me costará más de cuatro mil escudos. Por lo que V.S. havrá visto que desseo huerto en la Rambla, havrá podido hechar de ver que desseo habitar en parte alegre y de anchura, porque mis males me han hecho muy melancólico; si los frailes del Carmen quisiesen alquilarme la güerta del Obispo que compraron olgaría yo mucho dello, mas como yo no puedo comprar como ellos con la bolsa de Dios, he de hazer solamente qüenta con la mía, que es muy pobre, y más que no sé yo cómo á de comprar cassa un hombre de más de 64 años, que sin hijos ni perro que le ladre, mas darles aya yo muy buen alquilar, y esto suplico a V.S. que ponga en plática. Si la señora Felipa está tal qual V.S. dize, razón tendrá en no casarse, mas si yo voy aý tan presto como espero, trataremos desto más largo, y agora solo diré que llevaré la cruz y la relíquia de santa Gertruda, que, aunque no la tenga la buscaré, que doy recaudo a V.S. de la señora dona Francisca de Pernestain, porque está cassi casada en Nápoles con el príncipe de Caserta, y las que están en este término dizen que no tienen habla. A mi señora la condesa de Benavente escriviré lo que V.S. me dize, y de quán amiga es de mi señora la marquesa de Vitonto, a quien yo conocí muy de niña y muy hermosa.

Una carta me á venido con la de V.S. que me á espantado, respóndole con ésta, que va a ver toda y su sobre escrito, ciérrela V.S. y embíela a todas mis sobrinas. Besso las manos y guarde Dios a V.S. como desseo. De Praga, 24 de setembre de 1606. Don Guillem de Santclemente.

El diplomàtic aborda el tema recurrent dels seves xacres de salut, les ganes de tornar a la seva ciutat natal i de poder fruir d’un retir en un jardí mediterrani, però tracta les gestions per tal d’aconseguir unes relíquies que foren encara objecte de posteriors cartes (conservades a les descalces de Pamplona). En el text es refereix a Felipa de Santcliment Pujades, la seva neboda, casada amb Pere de Clariana, que seria l’encarregada d’aixecar l’inventari dels béns del seu oncle. L’herència familiar seria causa de llargs plets amb el convent de Santa Caterina.[3] La carta esmenta també la princesa Francesca de Pernestan, filla del gran canceller de Bohèmia Vratislao de Pernestan, i María Manrique de Lara y Mendoza (1538-1608), que va casar-se amb Andrea Matteo Acquaviva d’Aragona, II príncep de Caserta.

En Santcliment va morir a Praga, pobrament, malgrat els seus rellevants càrrecs, i les exèquies se celebraren el 8 de setembre de 1608. L’ambaixador havia escrit: “He pasado la mayoría de mi vida entre renegados, pero sería aún más triste para mí si supiera que mis huesos van a descansar entre los suyos”. L’any 1597 Santcliment havia fet construir, a l’església de Sant Tomàs dels agustins de Praga, una cripta per a enterrar els espanyols residents a Praga que morissin sense recursos. La seva sobtada mort, el 3 de setembre de 1608, tot just dos dies després d’haver arribat el seu relleu en l’ambaixada, Baltasar de Zúñiga, va motivar que, provisionalment, fos enterrat en la dita cripta, on una làpida recorda el seu patronatge amb aquest text: “Salve calcator huius marmoris, don Guillielmus de Sto. Clemente, Regis Catholici in Germania Legatus, eiusdem regis subditis, in sepulturam perpetuam hoc conditorium exstruxit. Anno Christi MDXCVII”. Posteriorment el seu cos fou exhumat i traslladat a la seva ciutat natal.

El seu cos embalsamat va arribar a Barcelona el 9 de març de 1609 i fou dipositat al convent de Sant Josep dels carmelites descalços, on va restar un mes, fins al 8 d’abril, en què es van oficiar els funerals, que foren solemníssims, minuciosament descrits en el seu dietari per Jeroni Pujades; hi predicà el dominic Jaume Rebullosa, que glossà la noblesa de la família Santcliment. El noble fou sebollit al panteó familiar, situat a la capella de Sant Martí de l’església del monestir de Santa Caterina. En el seu túmul funerari es posaren diverses poesies, entre elles uns versos llatins de Joan Dorda, i un sonet i un diàleg de Jeroni Pujades.

L’atzar va fer que una de les propietats d’en Santcliment acabés passant, per un seguit de circumstàncies, a mans de les carmelites descalces. Precisament els dies previs a l’arribada de la comitiva de les descalces a Barcelona, 11 i 13 de juny de 1588, les monges havien descansat en una casa que els havia preparat Estefania, a una llegua de Barcelona –devia tractar-se de la finca de l’ambaixador (LEONOR DE LA MISERICORDIA, p. 351). A la mort del diplomàtic, el 15 d’octubre de 1608 (dia de santa Teresa) i per tal d’acomplir el seu testament, redactat a Praga el 23 d’octubre de 1603, nomenà marmessors els consellers quart i segon del Consell de Cent, Francesc Palau i Josep Dalmau –aquest darrer el gran benefactor dels carmelites descalços. L’any 1609 es va procedir a l’encant dels béns del difunt per tal de sufragar els sufragis que encomanà per a la seva ànima. La torre que tenia al poble de Sant Gervasi (anomenada torre Ayllà i avui en dia vil·la Florida), va ser adquirida, el 29 d‘agost de 1613, pel Dr. Montserrat Ramon en pública subhasta. A la mort del lletrat, el 1631, va heretar la finca el seu fill Lluís Ramon, també doctor en drets, i d’aquest va passar a la seva vídua, Maria Ayllà, el 1639. Quan aquesta va morir, l’any 1677, l’hereva va ser la seva filla, Maria Ramon i Ayllà (c. 1629-1705), que l’any 1648 havia professat com a carmelita descalça amb el nom de Maria de Jesús. El 5 de març d’aquell mateix any 1677, Maria Jesús va donar tots els béns que va heretar al seu convent de les tereses de Barcelona. Durant gairebé un segle, la finca va restar sota l’administració del convent, que en va fer una font d’extracció de rendes a partir del lloguer i explotació dels camps, mitjançant una masoveria. L’any 1723, el convent va ampliar les terres de l’heretat al comprar unes vinyes contigües que els va vendre el rector de l’església parroquial de Sant Gervasi. Finalment, les religioses van vendre la finca el 1768 al veler Nicolau Sivilla.

Bibliografia

ARIENZA ARIENZA, Javier, La crónica hispana de la guerra de los quince años (1593 – 1606), según Guillén de San Clemente y de Centelles, embajador de Felipe II y Felipe III en la corte de Praga entre los años 1581 y 1608, Universidad de Szeged (Hongria), 2009 [tesi doctoral].

CABALLÉ, Francesc; CAZENEUVE, Xavier; GONZÁLEZ, Reinald, “Estudi històrico-arquitectònic i valoració patrimonial de la ‘Vil·la Florida‘”, Veclus, s. ll., desembre 2006.

ECHEVARRÍA BACIGALUPE, Miguel Ángel, “Economía y revolución científica en Europa, 1580-1610”, Torre de los Lujanes, 65 (2009), p. 157-179.

FERNÁNDEZ GRACIA, Ricardo, Estampa, Contrarreforma y Carmelo Teresiano. La colección de grabados de las Carmelitas Descalzas de Pamplona y Leonor de la Misericordia (Ayanz y Beaumont), Pamplona: I.G. Castuela, 2004, p. 63.

GRAS CASANOVAS, M. Mercè, “Patronatge femení i fundació de convents. El convent de la Immaculada Concepció de Barcelona (1589)”, a GARÍ, Blanca (ed.), Redes femeninas de promoción espiritual en los Reinos Peninsulares (s. XIII-XVI), Roma: Viella, 2013, p. 251-265.

GÜELL, Manuel, “Els Ramon, juristes, militars i senyors de Vallespinosa”, Missiva, IV (2006), p. 3-13.

LEONOR DE LA MISERICORDIA, Relación de la vida de la venerable Catalina de Cristo, edició a cura de Pedro Rodríguez i Ildefonso Adeva, Burgos: Ediciones Monte Carmelo, 1995, esp. p. 135, 350-351.

MAREK, Pavel, “Luisa de las Llagas. La abadesa de las Descalzas y el proceso de la comunicación política y cultural entre la corte real española y la imperial”, Pedralbes, 31 (2011), p. 47-90.

PUJADES, Jeroni, Dietari (1606-1610), II, Barcelona: Fundació Vives Casajoana, 1975, p. 72, 87-88, 89-94, 234-236.

STEPÁNEK, Pavel, “Guillem Ramon de Santcliment i de Centelles a Praga”, Revista de llibreria antiquària, 7/12 (1986), p. 24-27.

VÁZQUEZ VIVES, Adrià, El perfil cultural de Guillem de Santcliment i de Centelles, c. 1539-1608, Universitat de Girona, setembre 2015 [treball d’investigació final de màster].

Notes

[1] Arxiu de les carmelites descalces de Barcelona, Breve descripción de la vida exemplar y santa muerte de Doña Estefanía de Rocabertí, dicha la madre Estefanía de la Consepción, monja descalça de Nuestra Señora del Carmen, de Barcelona, compuesta por el Padre Pedro Gil, de la Compañía de Jesús, ms.

[2] [CRAI UB Biblioteca de Reserva], “La biblioteca d’un ambaixador català: Guillem Ramon de Santcliment i de Centelles”, Blog de Reserva, 13/09/2017 [data de consulta: 15/09/2017].

[3] CRAI UB, 2086/4. [Imprès]. Al·legació en dret en la causa del fideïcomís en favor de Felipa de Santcliment.

[Mercè GRAS]

Anuncis

2 pensaments sobre “Guillem de Santcliment i les carmelites descalces

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s