Circumstància teresiana (2): Teresa de Jesús i Jaume Balmes

BalmesUniversitat

En l’apunt precedent es demanava de prendre nota de la “humilitat” que es feia present a l’inici dels apunts de cara a escriure una vida de la monja castellana. Allà hi era de passada, però apareix com a tema central en una de les pàgines que Jaume Balmes li dedica en les seves Cartas a un escéptico. Així és en la numerada XIII i titulada “La humildad”. Si un dia, ho repeteixo, ell aplegà materials sobre ella, ara és ella qui se li imposa amb la seva doctrina sobre la humilitat.

No és el lloc de resumir aquesta carta. Segurament que n’hi haurà prou a indicar que el destinatari de Balmes és presentat com un poc volterià puix que irònicament lloa la virtut de la humilitat per, de fet, rebaixar-la perquè “le sería imposible el ser humilde a la manera que lo exigen los libros de mística” per una precisa raó: l’escèptic “no cree permitido el engañarse a sí mismo”. Viu en l’errada concepció de reduir aquesta virtut a les rareses i excepcionals accions semblants a bogeries que es conten d’alguns sants. “Usted, que se precia de caballero, creo que no estará reñido con Santa Teresa de Jesús […]”. Així comença la pàgina en què avantposa a la religiosa virtut de la humilitat, la precisió del seu concepte a partir del que en diu ella mateixa.

Refiere la santa que no comprendía por qué la humildad era tan agradable a Dios, y que, discurriendo un día sobre este punto, alcanzó que era así porque la humildad es la verdad. Ya ve usted que no se trata de engaño, y que tan distante está de obligarnos a él la humildad, que antes bien con ella disipamos el engaño, porque su mérito más sólido, el título por el cual es agradable a Dios, es el ser verdad.

Balmes no en dóna la font, però trobada, coincideix gairebé literalment i, és clar, del tot en el significat definidor.

Una vez estaba yo considerando por qué razón era Nuestro Señor tan amigo de esta virtud de la humildad, y púsoseme delante, a mi parecer sin considerarlo, sino de presto, esto: que es porque Dios es suma Verdad, y la humildad es andar en verdad (Moradas sextas, 10,7).

I, sense que la recordi Balmes, el seu raonament el reforça aquesta altra sentència teresiana: “esto es la verdadera humildad, conocer lo que puede y lo que yo puedo” (Relaciones, 28), el context de la qual és que Teresa dubta de la seva situació davant Déu i ell l’assossega amb unes paraules entre les quals hi ha aquestes. El sentit que tenen l’entenc així: la humilitat és el coneixement –d’aquí ve el parlar de concepte abans que d’actitud conductual, pudicícia moral o qualitat religiosa– “de lo que puede” l’ànima, la psique, la persona de Teresa i “lo que yo puedo” que sóc Qui et parlo, que, al cap del carrer, sóc l’altre (o l’Altre). És així perquè som, vulgues que no, per la relació establerta entre les possibilitats d’un mateix i les que depenen dels altres. Som entre els nostres límits objectius i les nostres possibilitats reals cara a cara amb els dels altres i la realitat global d’aquest món i, per a Teresa, la també realitat de Déu. És, doncs, a partir d’aquest concepte o significat d’humilitat que Balmes afirmarà que, així ben entesa, “trae consigo el claro conocimiento de lo que somos, sin añadir ni quitar nada”. Ara bé, pel fet que la carta és adreçada a un escèptic i la intenció darrera és l’esperança “que algún día, ilustrado su entendimiento por inspiraciones superiores, movido su corazón por la gracia del Señor, se resuelve a emprender” el camí de la fe, és, dic, des d’aquesta posició que Balmes afegeix al sentit conceptual de la humilitat les consideracions que en reforcen la significació i en mostren, a la vegada, el sentit moral i religiós. Escriu:

Bien entendida la humildad, trae consigo el claro conocimiento de lo que somos, sin añadir ni quitar nada; quien tenga sabiduría puede interiormente reconocerlo así, pero debe al propio tiempo confesar que la ha recibido de Dios, y que a Dios se debe el honor y la gloria.

Un poc més endavant:

La humildad nos hace conocer el bien que poseemos, pero no nos deja olvidar nuestros males, nuestras flaquezas y miserias; nos permite conocer el grandor, la dignidad de nuestra naturaleza y los favores de la gracia, pero no consiente que exageremos nada, no consiente que nos atribuyamos lo que no tenemos, o que, teniéndolo, nos olvidemos de quien lo hemos recibido.

La humilitat és l’acceptació –objectiva, equilibrada, serena, etc., etc.– conscient de la realitat –la meva i interior més l’exterior que m’envolta. I aquesta tindrà un horitzó divers si resta, diguem, a terra, o hi afegeix una Transcendència. Tanmateix, i amb paraules d’ella, pot argumentar-se, si no el concepte oposat, sí una actitud contrària. “Cuando Teresa de Jesús decía que era la mayor pecadora de la tierra, ¿debemos pensar que ella creyese ser culpable […]? […] ¿Qué significaba pues? Helo aquí muy senzillamente” i Balmes imagina Teresa meditativa “y entonces, puesta en parangón la santidad de su alma con la santidad divina, su ingratitud con los beneficios de Dios […] perdería de vista el bien que en sí tenía, y fijos únicamente los ojos en su debilidad y miseria, exclamaría que era la más pecadora entre las mujeres […] ¿Se atreverá usted a condenar la expresión de su corazón humilde que, anonadado en presencia del Señor, reconoce sus defectos y, considerándolos con toda viveza, exclama que son los mayores pecados del mundo?”. Traduït: Balmes distingeix el coneixement de la pròpia realitat de l’expressió literària, “con toda viveza”, quan aquella, la de Teresa, es contraposa a la de l’Altre, també expressada literàriament sentint-se el propi “corazón humilde” (sinècdoque de la persona: del seu ésser, del seu voler i els seus sentiments) “anonadado” (hiperbòlicament) al davant de l’horitzó més alt, l’Altre. No s’equivoca Balmes.

Porque la humildad verdadera (aunque se conoce el alma por ruin y da pena ver lo que somos y pensamos grandes encarecimientos de nuestra maldad, tan grandes como los dichos y se sienten con verdad), no viene con alboroto, ni desasosiega el alma ni la oscurece ni da sequedad; antes la regala, y es todo al revés; con quietud, con suavidad, con luz (Vida, 30,9).

Textos de Teresa, text de Balmes i una lectura que rellisca, prou es veu, pel cantó formal del text, és a dir, més pel com que no pel que transmet, des d’una definició d’humilitat a una descoberta de redacció literària. Així, no pot dissimular-se que les ratlles extretes de la Vida diuen, cert; i ho fan bellament, més cert també. Un tramat de quatre expressions inicials: “se conoce el alma / da pena ver / y pensamos / y se sienten” amb tres aspectes per al primer verb: “por ruin / lo que somos / nuestra maldad” confrontats a un de sol per al darrer: “con verdad”. Més el tramat final d’un paral·lelisme amb constatacions a una banda negatives, a l’altra, positives: “no alborota [traspasso l’estructura nominal a verbal] / ni desasosiega / ni oscurece / ni seca [ídem]” ans al contrari, regala –entenguem exactament “halagar, acariciar, recrerar o agradar”– “con quietud / suavidad / luz”.

“El testimoni més inequívoc en favor de l’aspiració a conèixer la veritat fins i tot al marge de la ciència és l’experiència de l’art”. Ens ho diu Hans-Georg Gadamer parlant d’hermenèutica a Veritat i Mètode II (p. 369). Vés a saber si relliscant de text en text no ens trobem cercant la veritat de Teresa, tot acollint què entén per humilitat, i, a través de la mirada de Balmes sobre ella, la de Balmes perquè ho fem des de l’art de llurs expressions literàries. Dues veritats pel camí de formes més o menys artístiques que hauríem d’escatir si no les donéssim per suposades. Si més no, savis ha tingut i té la literatura castellana que ponderen sense exagerar la prosa teresiana, és a dir, amb aquesta negació de la definició lèxica de “ponderar”, crido l’atenció cap a totes les qualitats que els estudis hi han evidenciat. I pel que fa a la prosa balmesiana, si no ha estat ni pot ser col·locada a les primeres files de l’artifici literari, sí en les de la claredat d’idees i sinceritat comunicativa.

Una lliçó, doncs, aquesta carta XIII, a partir d’una frase de Teresa de Jesús. En una segona part, Balmes reforça la idea teresiana amb un text de Francesc de Sales, però no s’acaba aquí. No. Encara no veig prou clara la mirada de Balmes damunt de Teresa perquè ens falten unes pàgines d’El protestantismo comparado con el catolicismo.


Bibliografia

BALMES, Jaime, Obras completas, V, Madrid: BAC, 1948, pp. 369-377.

GADAMER, Hans-Georg, Verdad y método II, Salamanca: Ed. Sígueme, 2002.

[Joan REQUESENS I PIQUER]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s