Teresa de Jesús temptà François Mauriac (i 2)

Oskar Panizza, Nus d'escurçons

[…] Senyor, penseu que no ens entenem
nosaltres mateixos i que no sabem pas
què volem, i que ens allunyem infinitament
d’allò que desitgem.

Santa Teresa d’Àvila

Sí, una altra veu a la novel·la. O al seu costat, pot insinuar algú, com un indicador de camí abans d’emprendre’l. Si més no, Teresa parla. Ens desconcerta, ella o qui l’ha cridada a la primera pàgina de Nus d’escurçons.

Aquest pensament teresià és tret de les Exclamaciones del alma a Dios que Teresa va redactar el 1569, quan ja passava dels cinquanta i la vida li era un teixit d’experiències pròpies i alienes de prou gruixària com per a fer-la escrutadora afinada de la psique humana. Una veu assenyada que brolla entre deliquis i deliris interpretables des de bandes diverses. Una veu triada per François Mauriac.

Del rimer de consideracions teòriques de Roland Barthes, sabedor d’anàlisis literàries, en podríem trobar més d’una per dur-la aquí. Triem pel cas:

La Novel·la és una Mort; de la vida en fa un destí, del record un acte útil, i de la durada un temps dirigit i significatiu. Però aquesta transformació només pot acomplir-se als ulls de la societat. La societat és qui imposa la novel·la, és a dir, un complex de signes, com a transcendència i com a història d’una durada. Ens adonem, doncs, del pacte que lliga, per tota la solemnitat de l’art, l’escriptor i la societat, en l’evidència de la seva intenció, copsada en la claredat dels signes novel·lescos.

Ho llegim al seu assaig Le degré zéro de l’écriture. El prenc per entendre’m amb una novel·la concreta, breu, amb veus que em parlen, amb una, fins i tot, que em fa pensar si l’obra fóra o no igual sense ella. Ni tal volta solament si Teresa hi parlés amb la seva llengua (podria deixar-la per desconeguda, suposem). O desvalorant-la, ara que sé que no és ben exacte amb l’original (Exclamaciones, 8,2). Simplement la seva veu de dona i connotada per tanta realitat historicoreligiosa deixada com sols deixar la pàgina de crèdits editorials. Com si no hi fos. Però hi és.

El fragment teòric de Barthes el secciono en quatre parts, una per cada punt final d’oració, i el rellegeixo. Agafo el tercer i l’adapto: el lector és qui… No, millor: jo sóc qui m’imposo la novel·la (dono per suposat que és un entramat de signes lingüístics) com a transcendència i com a història d’una durada. Ara prenc el segon i rellegeixo així: però aquesta transformació només pot acomplir-se als meus ulls. I la inicial, sense variacions, l’entenc d’aquesta manera: hi ha una Mort (cal la majúscula?) perquè Nus d’escurçons ja és fixada, immòbil, acabada. I, efectivament, de la vida del personatge Louis se’n desprèn el seu destí interpretable; del record de la seva pròpia vida en neix la confessió que amuntega el creixement de l’odi i el despit, del record d’aquesta vida del qual procedeix la decisió de Louis de desheretar la muller i els fills, també en prové la decisió de dir-hi alguna cosa el transcriptor impactat per la despullada confessió, un record útil perquè abraça el passat del narrador i el present del lector, útil a la intenció d’aquell –ferir tota la família, matar-ne l’honorabilitat presumida– i a la voluntat d’aquest, si vol anar més enllà d’una lectura de passatemps; i de la durada d’allò que es conta, és clar, la direcció temporal que li imprimeix la narració mateixa i el temps que hi gasta el lector o el crític encaminat cap a l’oblit o vers la significació que temps i personatges contenen. És la transcendència que hi ha al punt tercer. Jo, davant la durada d’una història que faig meva llegint-la, faig del text, de Nus d’escurçons, una transcendència. No em limito a la mecanicitat de passar pàgines. M’adono, entro en el punt quart, que l’autor i jo estem lligats per un pacte si copso la seva intenció en l’entremig de l’art que ha bastit la novel·la. Quina intenció s’hi fa evident?

noeud1932La veu de Louis, se n’ha adonat el seu fill Hubert, “conté anotacions psicològiques i fins impressions de la natura que demostren que aquest gran orador posseïa dots reals d’escriptor”, sí, però “si cau en un misticisme vaporós, és per aclaparar millor la religió raonable, moderada, que constituí sempre l’honor de la nostra família”. Perquè aquest és el contrast que netament ha descobert Hubert en la seva neboda Janine, “una expressió de la teva filla que jo havia pres per un disbarat de malalta: ‘L’avi és l’únic home religiós que he trobat en ma vida’. La pobra noia s’ha deixat enxampar per les vagues aspiracions, pels somnis d’aquest hipocondríac”. Les veus no callen. Cerquem la que s’allibera escrivint una llarga carta a Isa. “De sobte, vaig tenir la sensació aguda, gairebé certesa física, que existia un altre món, una realitat de la qual no coneixem més que l’ombra… No fou més que un instant”; “[…] aquest instint burgès del confort que els faria més endavant refusar totes les virtuts heroiques, tota la sublim follia cristiana, hi havia en Maria un fervor, una tendresa al cor […]”; “fingia de creure que cap rastre de l’esperit de Crist no subsistia entre nosaltres, i no ignorava que, sota el meu teulat, un home vivia segons aquest esperit, d’amagat de tots”; “cal que hi intervingui una força, em deia. Quina força? Algú. Sí, algú en qui ens trobarem tots i que serà el garant de la meva victòria interior, als ulls dels meus; algú que per a mi donarà testimoni, que m’haurà descarregat del meu farcell immund, que haurà assumit […]”.

La confessió acaba –així la té al davant el transcriptor– inacabada. L’autor, damunt del plec de fulls escrits, n’ha col·locat un de blanc, massa blanc. A François Mauriac se li ha presentat una temptació. Hi escriurà una frase, una sentència que retrati el personatge callat, però que ha llegat una dura, càustica, malamorosa confessió, aquest Louis que “sentia, veia i palpava el meu crim. No consistia solament en aquest odiós catau d’escurçons: odi als meus fills, desig de venjança, avidesa de diners, sinó en el refús de buscar enllà dels escurçons entrecreuats”. Aquest Louis d’emocions fondes “d’uns brevíssims segons”, com un dia quan “esqueixava la boira. Un cloquer s’hi obria pas, després tota l’església en sortia com un cos vivent […]”. Mauriac ha trobat la veu que li faltava, una que pot guiar el lector i entretenir el comentarista. Una veu sense tremolor, clara tot i venir de segles enrere. Una veu que al caire de la història podem escoltar-la no pas al locutori d’un convent bonic, sinó ben a la vora del cau dels escurçons humans, humans a pesar del verí, malgrat el nus indesnuable als ulls sense compassió. François Mauriac va sentir aquesta veu i no se la va deixar perdre per cap escrúpol de bon escriptor. Parlarien els personatges, el transcriptor, ell també un poc i una monja carmelita:

[…] Senyor, penseu que no ens entenem
nosaltres mateixos i que no sabem pas
què volem, i que ens allunyem infinitament
d’allò que desitgem.

Santa Teresa d’Àvila

[Joan REQUESENS I PIQUER]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s