Teresa de Jesús temptà François Mauriac (1)

Són les dues ratlles finals de la novel·la:

Crec, benvolgut oncle, que em deveu haver entès i espero confiada la vostra resposta.

Janine.

La primera edició es va publicar a París el 1932, però no ens interessa. Les traduccions a diferents llengües –la catalana de Domènec Guansé–, ens serveixen si no volem citar l’original. Que el seu autor rebés el Premi Nobel de Literatura ens pot despistar (de fet, en escriure-la, el reconeixement era encara ben llunyà –1952–). Ens basten les veus d’uns quants dels personatges que hi parlen, les que fan la trama de Le nœud de vipères / Nus d’escurçons.

Janine ha viscut les acaballes del temps de l’avi al seu costat. Ha sabut que havia deixat un quadern de memòries i demana al seu oncle de poder-lo llegir. Pensa que hi té un certíssim dret perquè ha vist i comprès les darreries del difunt, “jo resto l’únic testimoni de com van canviar els seus sentiments durant les últimes setmanes de la seva vida”.

L’oncle, Hubert, després de pensar-s’ho molt, no s’atreveix a amagar-lo a la seva germana, la Geneviève, la filla de qui ha deixat “pàgines penoses” sobre ella. Finalment l’hi envia. Ell l’ha desxifrat, “sort que la seva lletra sigui il·legible per als criats” (havia restat obert damunt la taula on caigué mort). Li fa arribar amb una carta on consigna les interpretacions que n’ha fet, de la confessió del pare. “La veritat és que el pobre home s’adonava que la seva fi era pròxima i que no tenia ni el temps ni els mitjans de desheretar-nos per un altre mètode que el que havia imaginat i que la Providència ens féu descobrir”. El seu fill natural, al capdavall, també el va trair. “Aquest advocat no ha volgut perdre el seu plet ni al seu davant ni al davant nostre: ha tingut l’astúcia –mig inconscient, ho veig prou– de transformar la seva desfeta en victòria moral; ha simulat el desinterès, el despreniment […]. I bé, quina altra cosa hauria pogut fer? No, jo no m’hi deixo enganyar, i crec que tu, amb el teu seny, judicaràs que no hi ha motiu per a malgastar-hi l’admiració i la gratitud”.

Normal, la diferència de visió entre generacions diverses. Janine n’és conscient: “Jo sé el que em repetia a la mateixa vigília de la mort: obsessionat pel sentiment de la seva indignitat, el pobre havia resolt d’esperar a Nadal. Quins motius teniu per a no creure’m?”

Janine, Hubert, Geneviève saben i judiquen de la confessió inacabada, però suficientment crua, corrosiva, sense reserves d’avi ni de pare, sense deixar al tinter la fortuna acumulada…

Parla… qui? just abans que el lector no enceti la primera part? Tradueixo d’un llibre del professor Oscar Tacca –de l’Academia Argentina de Letras–: “la novel·la del transcriptor […] juga a fer que juga. O més ben dit, la seva veritable proposta seria: juguem a fer veure que això (que llegim) no és un joc (sinó un ‘document’)”, a Las voces de la novela. El transcriptor, doncs, d’un diari i d’unes cartes ens convida a la juguesca novel·lada de llegir uns “documents”.

I la veu del fill d’una vídua modesta que ha estudiat a sol i a lluna, el malalt d’hemotipsi ja curat del cos i retret i callat d’esperit, el qui ja és advocat, hereu d’unes terres a pagès, es casa…, és a dir, a casa essent marit, pare, sogre i avi; la veu de l’advocat fora de casa, és a dir, el cèlebre criminalista als Jutjats de Bordèu (amb el nostre respecte per l’occità), que ha apilat un gavadal de francs al bufet i a la borsa, amb els guanys de les terres i l’astúcia.

Deixem aquesta veu. Tenim pendent la del transcriptor que omplena una dotzena llarga de línies, però s’ho val, copiar-les:

Voldria que aquest enemic dels seus, que aquest cor devorat per l’odi i per l’avarícia, us inspirés pietat, a despit de la seva baixesa, voldria que interessés el vostre cor. Durant el transcurs de la seva fosca vida, les més tristes passions li amagaven la llum sempre a la vora, un raig de la qual, a vegades, el toca, és a punt d’ablamar-lo; les seves passions […] i d’antuvi els cristians mediocres que l’espien i que ell mateix turmenta.

Hom té la sensació que en la seva feina de traslladar d’uns fulls a uns altres, continuem dient-ne els “documents”, la descoberta de la vida d’aquest advocat i home de família, diguem-ho així, també, el forcen a donar-nos la seva impressió. I una mica més. La seva veu de transcriptor afectat no ha emmudit encara. El text continua, però se’m fa estranya, com si fos i no fos la seva que ens parla, sinó una altra de més enrere, la de qui mou tots els fils dels titelles d’aquesta faula realista a raig fet, malgrat tot l’artifici de la invenció novel·lesca. Sí, és la veu de l’autor: “Quants d’entre nosaltres rebutgen així el pecador, el desvien d’una veritat que, a través d’ells, ja no irradia!” Ha sorgit a l’entremig no per comunicar-nos el seu pensament, sinó per involucrar-nos en la història amb una punxada ètica que sacseja la consciència del lector, d’aquella ben avinguda –que ho confessi l’honrat– amb la mediocritat que se’ns arrapa. Si no ens diu res més… Bé, ja podem començar –ens ho imaginem– una lectura impassible de la novel·la, afeccionats només, en tot cas, per afirmar que de veres Nus d’escurçons és una molt bona novel·la. S’hi sumen les veus d’un transcriptor –al mig l’autor es permet d’inquietar-nos un moment–, la veu d’un vell consignada en un quadern, la d’un fill, d’una néta i pas a pas les d’altres personatges que transiten pel record de l’ancià que escriu, sol, davant l’ombra que ja ve a buscar-lo. Tanmateix, res de lectura d’entreteniment perquè l’autor, o el transcriptor, encara continua parlant del personatge:

No, no eren pas els diners que aquest avar estimava, no era pas de venjança que aquest frisós estava famolenc. L’objecte veritable del seu amor, el coneixereu si teniu la força i el coratge d’escoltar-lo fins a la darrera confessió que la mort interromp […].

I ara sí, llegim i escoltem la veu que es confessa sense embuts, amb tant desig de dir-ho tot que no estalvia repetir un cop i un altre a qui adreça les punyalades, a Isa, la seva dona. Aquella que poc després del retorn del viatge de nuvis li confessà, en la foscor de l’alcova, que hi havia hagut un amor anterior frustrat… com se li aparegué el fantasma de la que resta per vestir sants… com entre un que lluïa i feia parlar o cap ni maco ni lleig, val més un fill de pagès, enamoradís i confiat que se’l pot dissimular en el gran acte social de cada setmana a la vila, la missa dominical… Hi fou. Casat i abans de mig any sabedor que per a ella i els seus ha estat un pedaç a mala circumstància, un peix caçat per les terres que té la seva mare, avingut dòcil als costums burgesos… La foscor de l’alcova es fa més negra. En silenci s’ha revoltat, s’ha decidit a fer pagar l’engany i el cristianisme que professen per tenir façana.

Oh!, no et creguis, sobretot, que em faig de mi mateix una idea molt alta. Conec el meu cor, aqueix cor, aqueix nus d’escurçons: ofegat per ells, saturat de llur verí, continua bategant per damunt dels entortolligaments. Nus d’escurçons que és impossible de desfer, que caldria tallar d’un cop de ganivet, d’un cop de glavi: “Jo no he vingut pas per portar-vos la pau, sinó un glavi”.

L’increient. El fastiguejat per la hipocresia del cristianisme tofenc cita l’evangeli de Mateu 10,34, ell, sobremanera entès en el guany de les accions borsàries i en calcular la seva defensa, ara que els anys els compten més els fills que no pas ell mateix:

Un vell només existeix pel que té. Quan no li queda res, hom el rebutja. Hem de triar entre l’asil i la fortuna […]. Totes les trinxeres que ocupo des de fa quaranta-cinc anys caurien d’una a una si feia una sola concessió. Acarat amb aquesta família nodrida de fesols i de sardines a la llauna, la meva costella de Divendres Sant serà el símbol que no resta cap esperança de desposseir-me mentre visqui.

És una veu amb registres diversos, dels econòmics als afectius per una filla, Maria, morta en la infantesa, els de sinceritat per un seminarista que viu un temps a la casa, els mesurats de prudència extrema en la banca; els registres de més fondària quan apareix el tema religiós, “però encara no és el moment d’abordar aquest tema”… i van apareixent els fets, converses a mitja veu, silencis, mirades, gestos estrenyidors del nus. “Em vaig desagafar amb ràbia i vaig pujar ràpidament els graons de l’entrada, oblidant el meu vell cor malalt. Isa exclamà ‘Louis!’ No em vaig girar”. Confessa més coses, la més inesperada, la mort de la qui havia de llegir la seva confessió, “Isa morta, ja no havia d’esperar a morir-me. M’havia passat el torn”. Ja no li llegirà els bocins de veu més íntima, “sempre m’he enganyat sobre l’objecte dels meus desigs. Mai no sabrem què desitgem; no estimem el que ens pensem estimar”.

La veu del transcriptor ha enllestit la seva feina. L’autor és a punt d’acabar-la. Li falten els últims retocs. Li manca un no sap què. Els fulls són apilats i el primer és en blanc, massa blanc. A François Mauriac li arriba la temptació. Hi escriurà una frase, una sentència que retrati el personatge que ha dibuixat. Potser, entre ratlles, insinuarà alguna cosa d’ell mateix.

[…] Senyor, penseu que no ens entenem
nosaltres mateixos i que no sabem pas
què volem, i que ens allunyem infinitament
d’allò que desitgem.

Santa Teresa d’Àvila

Una altra veu a la novel·la?

[Joan REQUESENS I PIQUER]

Anuncis

Un pensament sobre “Teresa de Jesús temptà François Mauriac (1)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s