Els carmelites a Crist i la història, de Jiménez Sureda

Montserrat JIMÉNEZ SUREDA, Crist i la història. Els inicis de la historiografia eclesiàstica catalana en el seu context europeu, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona: Servei de Publicacions, 2014, 489 pp. ISBN 978-84-490-5092-3.

M. Jiménez Sureda, Crist i la història, Bellaterra, 2014En un altre lloc ja he ressenyat l’assaig d’història de la historiografia eclesiàstica catalana antiga en el context de la producció europea coetània, elaborat per la professora Montserrat Jiménez Sureda (Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona), especialista en història de l’Església catalana del segle XVIII i secretària de redacció durant anys de Manuscrits. Revista d’història moderna. Hi resumeixo allò que considero els principals encerts i problemes de l’obra. Entre els primers hi destaco la riquesa de l’escorcoll bibliogràfic dut a terme per l’autora per encabir una gran quantitat d’informació en una estructura senzilla, basada en conceptes i institucions clau de la història de l’Església medieval, i l’afany didàctic per aclarir conceptes propis d’aquesta que potser resulten innecessaris per a l’investigador, però són útils en un context escolar; entre els problemes hi veig la indefinició de conceptes essencials per al propòsit del llibre com “historiografia” i “història eclesiàstica”, que afecta la selecció dels materials objecte del treball i les línies del discurs, i un cert desconeixement de les fonts primàries en què es basa aquest, no sempre atribuïble a la falta d’edicions o a l’escassa bibliografia sobre algunes fonts historiogràfiques catalanes medievals.

L’estructura de tres dels sis capítols de Crist i la història (cap. III-V) gira al voltant dels ordes religiosos. Als que tenen una presència més important en la història de la cultura catalana, se’ls dedica un apartat propi. Naturalment, hi trobem els primers carmelites, després dits de l’antiga observança o “calçats”, que tenen un espai al capítol sobre la presència dels ordes mendicants a Catalunya (cap. III, pp. 306-323). Com en altres capítols, l’autora, més que no escriure una història de l’orde, en destaca les particularitats (per ex., la devoció a l’escapulari) i produeix llistes d’autors, que en principi haurien de ser catalans i haver conreat algun gènere historiogràfic, encara que en aquest cas hi dominen els noms més influents d’altres procedències, amb observacions sobre l’aportació general dels carmelites medievals i de la primera edat moderna a algunes branques del saber, com ara la filosofia i la teologia (John Baconthorpe), la poesia neollatina (Giovanni Battista Mantovano, l’autor que rep més atenció de tot el capítol carmelita [!]) o l’astronomia (Paolo Antonio Foscarini). Com ja és habitual en l’obra, les llistes d’autors i títols són tan arbitràries com interessants perquè apleguen informació esparsa o poc coneguda més enllà de la literatura especialitzada. En el cas dels carmelites, com era d’esperar, hi trobem al·lusions ràpides a la gran figura del Carme medieval a Catalunya, el teòleg, canonista i exegeta bíblic Guiu Terrena, i al recentment recuperat Felip Ribot, historiador i exegeta bíblic, al costat del general de l’orde Bernat Oller. Tot i això, un buidatge de fonts bibliogràfiques (Villiers, Xiberta) i històries de l’orde (per ex., Casadevall, Webster) hauria permès sens dubte enriquir la nòmina de contribuïdors del Carmel català a la història cultural amb personatges tan interessants com el teòleg i polemista dels últims anys del Cisma Francesc Martí, l’alquimista Guillem Sedasser o Sedacer o el traductor de Gil de Roma, Arnau Estanyol, entre d’altres, sense oblidar la presència de frares de la mateixa procedència entre els alumnes i professors de l’Estudi general de París, als càrrecs de responsabilitat de l’orde i a la cort dels reis catalanoaragonesos (el general Joan Ballester).

No es pot tractar com a excepció la presència sovintejada, en aquest capítol del llibre de Jiménez Sureda, d’autors pertanyents a la branca del Carmel descalç o teresià, d’origen geogràfic divers. Val a dir que l’autora, de formació modernista, no és esclava de les perioditzacions imposades i sol allargar el discurs amb exemples de l’edat moderna, una època en què se sent més còmoda i sobre la qual versarà l’anunciada continuació de Crist i la història.

[Maria TOLDRÀ]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s