El tercer baró de Maldà i els carmelites descalços. Una història gairebé familiar

Rafael d’Amat i de Cortada (1746-1819), baró de Maldà, va tenir durant tota la seva vida força relació amb els carmelites descalços. De fet, aquest vincle es va perllongar després de la seva mort, ja que va disposar ser enterrat en el convent de Santa Maria de Gràcia de Barcelona, conegut popularment com els Josepets, com ja hem exposat en un anterior post.

Cal cercar, però, les arrels d’aquesta familiaritat ja en temps del seu avi Josep, tercer baró de Maldà.

academia-desconfiatsJosep de Cortada i de Bru (1683-1761), era fill de Josep de Cortada i de Cabanyes, baró de Maldà i Maldanell, i de Teresa de Santjust i de Planella, senyora d’Albons. Educat al col·legi de Cordelles, Josep presentà sengles sonets en el llibre de Josep de Rocabertí, Lágrimas amantes (1701), que recollia els exercicis poètics dels seus alumnes de retòrica en ocasió del dol ciutadà per la mort de Carles II (1699): “Al sentimiento de la excelentíssima Ciudad de Barcelona, en el fatal ocaso de Carlos Segundo Rey de las Españas”, i “Al llanto de la Ciudad de Barcelona”. El seu germà Jaume també va presentar diverses composicions, que foren recollides en la mateixa obra. Membre de l’Acadèmia Desconfiada, Josep va presentar l’any 1703 un romanç històric exhortant “a nuestro adorado monarca Felip V” perquè imités al seu avantpassat Lluís XIV de França. El seu pare va donar suport al rei Felip de Borbó en la guerra de Successió a la Corona d’Espanya. Felip V nomenà en Josep Cortada, fill, capità del regiment del Rosselló; i després de la guerra, el 1717, fou designat algutzir major de la Reial Audiència de Catalunya.

Pocs anys després, el 1722, apadrinà un nen que esdevindria un rellevant tracista carmelità, Josep de la Mare de Déu (c. 1722-1807).

Durant tota la seva vida, el baró va tenir una relació d’especial protecció envers aquest religiós, que sempre procurà mantenir amb discreció. L’afecte que bolcà en el jove tracista podria ser degut simplement al fet de no haver tingut cap hereu masculí, sinó una única filla, Maria Teresa, la mare del cinquè baró de Maldà, el dietarista. La seva reserva pot atribuir-se també a mirar d’evitar les generoses dàdives que féu al religiós no fossin contemplades per la família com un esmerç indegut del patrimoni familiar. Altrament podria tenir a veure amb una presumpta paternitat no reconeguda. De fet, el seu avantpassat, el mercader Jaume Cortada, que comprà el 1667 la baronia de Maldà i en fou el primer baró, va tenir dos fills fora del matrimoni, que foren destinats a l’Església: Josep, que va ser canonge de la seu de Barcelona, i Francesca, que va ser religiosa de l’Ensenyança. Ni de l’un ni de l’altra no hi ha constància que fossin legitimats.

Josep Cortada

La crònica del convent de les carmelites descalces de Tarragona recull alguns reveladors aspectes de l’afecte que professà Josep de Cortada al frare josepet, i fa una viva narració, amb alguns impagables diàlegs, de les negociacions entre fillol i padrí per al finançament de les obres de l’església de les monges de Tarragona:

Lo any 1758 succehí que, parlant don Josep de Cortada, cavaller de Barcelona, ab lo hermano fra Josep de la Mare de Déu, religiós de esta nostra província, li digué dit señor: Tu Josep, no’m demanas res, puig jo te vull donar. Fra Josep li respongué: Padrí, jo no necessito ninguna cosa; vostra señoria pot estar cert que la Religió me assisteix de tot lo que tinc menester y no me falta res. Replicà dit señor: Esto no importa; jo ho vull fer y hem de parlar los dos. Lo que parlaren no se sap. Sols se té notícia que fra Josep digué ho prendria per fer alguna obra, y li digué don Josep que fes lo que volgués. Aleshores parlaren de la pobresa de aquest convent de Tarragona y de la necessitat de iglésia que tenia. Y fra Josep lo instà que entre los dos havien de veure lo que costaria; que seria gran glòria de Déu y altres coses. De manera que don Josep, com estimava a son afillat com si fos propi fill, li digué lo miràs y participàs quant costaria, y que fos ab tot secret. Ho executà al peu de la lletra fra Josep, y lo dia 7 de agost de 1758 escrigué, dit fra Josep, una carta a nostra mare priora, Tecla de Jesús Maria, en què li demanava li enviés a Barcelona lo més prest que pogués la planta del convent e iglésia, que li convenia per cert quídam que seria gran glòria de Déu. Se li remeté. Y luego que dit hermano tingué la planta, com és arquitecto, sabé lo que costaria la iglésia. Ho digué a son padrí, don Josep, lo qual digué: Jo Josep, voldria donar-te gust, però és molt; jo no puc. Y així ho deixaren.

Passats dos mesos tornà, fra Josep, a veure son padrí. Y reñant-lo perquè havia tardat tant en anar-lo a veure, li digué que ell no podia faltar a la obra que fèian a son convent de Barcelona. Y tornà a tocar-li la espècia de la iglésia, y·l trobà més fret. Passaren 8 mesos sens perdre temps. Lo hermano sol·licità sempre per lo logro de sa pretensió; però sempre lo trobava y deixava fret.

Succehí que en aquest temps caigué malalt don Josep de un carregament de pit que patia, per qual causa li administraren lo viàtic. Donaren avís a fra Josep, lo qual anà luego a visitar-lo. Y considerant que se li frustraven tots sos intents y perdia la quantitat que son padrí li donava, procurà entrar de amagat a parlar-li. Com lo malalt lo veu, se enterní. Lo hermano li digué: Ea, padrí meu, vostra señoría no ha de morir que no comensem la iglésia de las monjas de Tarragona; jo, ho he pensat millor: se poden treure los retaules y així seran unas 5.000 lliuras (assò ho digué per facilitar-ho). A lo que respongué don Josep: Fill meu, no te afligescas que faré lo que puga, però ha de ser ab total secret. Ab una hora que parlaren los dos hè componguéren y quedaren acordats com ho havia de fer. Se despedí fra Josep; isqué per ahont entrà sense ser vist. Tornà al matí següent fra Josep y trobà molt millor de salut lo malalt, donà gràcies al Señor; y ab breus dies se llevà. Tractaren de nou lo negoci. Don Josep volia que fra Josep se’n portàs lo diner y que fes de ell lo que volgués, y que no se havia de saber. Ell li respongué: Si jo me’n porto lo diner, lo tinc de manifestar a mon Prelat. Això no, digué don Josep: Deixa’l que jo lo portaré al señor penitencier, don Matiano Pou, y li diré que certa persona me ha entregat esta cantitat per fer la iglésia de las monjas Descalsas de Tarragona, y que lo benefactor volia que es cuidàs de la obra, y no altra persona, lo hermano fra Josep de la Mare de Déu, carmelita descalç; pues lo feia dueño absolut. Així com ho digué, ho executà y entregà a dit señor Canonge, lla primera vegada, 3.500 lliuras. Prengué dit Canonge lo diner. De lo que donà gràcies a Déu. Li advertí don Josep que a ningú, ni a fra Josep, digués que ell havia portat tal diner y se despedí de ell. Envià, luego, dit señor Canonge a buscar al referit hermano fra Josep y li digué que tenia orde de una persona de una persona de fer, ab tot secret, lo dalt referit. Fra Josep féu lo ignorant y li digué: Señor Canonge, ja que nostre Señor, per sa infinita bondat, ha mogut lo cor de aquest devot per afavorir a nostres Mares de Tarragona, donem-li las gràcies y preguem per lo benefactor y així, ja que vostra señoría pot cooperar ab alguna cosa, fassa-u. Jo aniré a Tarragona; demanaré llicència a nostre pare Provincial y des de allí escriuré a vostra señoría lo que farem. Així se féu. Y arribà fra Josep de la Mare de Déu a Tarragona lo dia 16 de juliol de 1759.

Tot això passava quan Jaume de Cortada i de Bru (1685-1762), germà del baró, era l’arquebisbe de Tarragona (1753-1762).

Josep de Cortada va morir el 1761. En el seu testament deixà establerta la fundació d’una missa solemne a l’església de les carmelites descalces de Barcelona, a celebrar en la diada de sant Josep, patró dels carmelites descalços de Catalunya, i també del seu fillol, amb l’actuació d’una capella musical de la ciutat en l’ofici, acompanyant el cant de les religioses, i amb música de violins i oboès en la siesta, a primera hora de la tarda. A més, disposà una abundant dotació per a la cera i un principi de peix per al dinar de les religioses en dita festivitat “perquè millor pugan portar lo treball de cantar lo ofici solemnement” (ACDB, Sumari de las fundacions y obligacions del convent de carmelites descalsas de Barcelona, escrit en lo any 1771, p. 39).

Fra Josep de la Mare de Déu (c. 1722-1747)

Josep nasqué a Barcelona cap a 1722, però enlloc de la documentació consultada no consten els seus cognoms.

Professà com a carmelita descalç a Reus el 2 de febrer de 1747, quan comptava vint-i-cinc anys d’edat. Frare llec, fou un notable projectista d’obres setcentistes. Morí en el convent de Sant Josep de Barcelona, el 4 de febrer de 1807, als 85 anys d’edat.

Obres:

  • L’any 1738 treballava en la l’obra de l’església de la Mare de Déu dels Dolors dels carmelites descalços de Vilanova i la Geltrú, on feren de mestres d’obra altres religiosos carmelites descalços: Marià de la Mare de Déu, Isidre de Sant Josep i Damià dels Apòstols. I de fusters els frares Paulí de Sant Francesc i Miquel de Sant Josep.
  • El 1754, un any després que el germà del seu padrí, Jaume de Cortada, fos elevat a la dignitat episcopal, projectà el disseny del tabernacle de la capella de Nostra Senyora de la Cinta de la Seu de Tortosa, juntament amb altres candidats: l’eclesiàstic Tomàs Bayarri, acadèmic de Sant Carles de València; el mestre d’obra Antoni Ferrer, i un cartoixà de Scala Dei.
  • Entre 1760-1764 es dedicà a traçar i dirigir les obres de l’església del convent de Sant Josep i Santa Anna de les mares carmelites descalces de Tarragona, d’estil rococó, en què col·laborà com a fuster el carmelita descalç Dídac de Santa Teresa.
  • Va intervenir en algunes obres del convent de Sant Josep de Barcelona.
  • Va realitzar un projecte d’Hospital Militar a Vilanova de Cubelles, a petició de les autoritats municipals.

La seva nota necrològica en feia el següent elogi:

Fue este religioso hermano albañil y arquitecto de los más famosos de nuestra provincia en tanto que aun los de fuera casa le consultaban en sus dudas. Corría continuamente por la Provincia… para trabajar, como se puede ver en las varias obras de nuestra Provincia de Cataluña y en especialidad la iglesia de nuestras Madres de Tarragona, que es la más hermosa de todas. Lo que no sólamente dirigió sino que también costeó y aun hubiera hecho los claustros y demás del convento si ellas las religiosas- no hubieran sido tan solícitas en saber de donde sacaba tanto dinero… Siempre decía que para él nada necesitaba… El día de su muerte no se le encontró en su celda sino la ropa necesaria para mudarse…, algunos pocos libros espirituales y de arquitectura… y unas disciplinas… (Beltran Larroya, 686-691).


 Bibliografia

BELTRAN, Gabriel (ed.), Carmelitas descalzas de Cataluña y Baleares. Documentación histórica, 1588-1988, Roma: Teresianum, 1990, pp. 686-691.

CAMPABADAL I BERTRAN, Mireia, La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en el segle XVIII: l’interès per la història, la llengua i la literatura catalanes, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, pp. 50, 55.

DURAN, Eulàlia; TOLDRÀ, Maria (eds.), Repertori de manuscrits catalans (1620-1714), I, Barcelona: IEC, 2006, p. 195.

GARÍ SIUMELL, José Antonio, Descripción e historia de la villa de Villanueva y la Geltrú, Vilanova i la Geltrú: Leandro Creus, 1860, p. 138.

GIL SAURA, Yolanda, “Algunas notas sobre la capilla de la Cinta de la catedral de Tortosa”, Recerca, 12 (2008), pp. 97-128.

GIRALT I RAVENTÓS, Emili , “Família, afers i patrimoni de Jaume Cortada, mercader de Barcelona, baró de Maldà”, Estudis d’història agrària, 6 (1983), pp. 271-318.

MARTINELL, Cèsar, Arquitectura i escultura barroques a Catalunya, III: Barroc acadèmic (1731-1810), Barcelona, 1963 (Monumenta Cathaloniae, XII), pp. 98-110.

MORALES ROCA, Francisco José, Próceres habilitados en las Cortes del Principado de Cataluña. Siglo XVII (1599-1713), Madrid: Revista Hidalguía, 1983, pp. 113-114.

RÁFOLS, J. F., Diccionario biográfico de artistas de Cataluña. Desde la època romana hasta nuestros días, II, Barcelona: ed. Millà, 1951, p.100.

ROCABERTÍ, Josep, Lágrimas amantes de la excelentissima ciudad de Barcelona: … con que … demuestra su amor y su dolor, en las magnificas exequias que celebró á … su … Rey … don Carlos II …, Barcelona: en la imprenta de Juan Pablo Martí, por Francisco Barnola, 1701, pp. 235, 240.

[Mercè GRAS]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s