El xiulet del pastor (4M 3,2-3)

[2] Diuen que l’ànima entra dintre d’ella mateixa i altres vegades que puja sobre d’ella; amb aital llenguatge jo no sabré aclarir res, perquè tinc aquest defecte, que em sembla que m’heu d’entendre tal com ho dic, i potser només m’entenc jo. Imagineu que els sentits i les potències que, com he explicat abans, són la gent del castell (segons la comparació presa per saber dir alguna cosa), se n’han anat fora i es fan amb gent estranya, enemiga del bé d’aquest castell, i això dies i anys, i que, en veure llur perdició, ja s’hi van atansant, però no acaben d’entrar-hi, perquè aquest costum és una cosa terrible; però ja no són traïdors i van rodant pels voltants. El gran Rei que sojorna al castell, havent vist la seva bona voluntat, vol retornar-los a Ell amb gran misericòrdia, i com a Bon Pastor, amb un lleu xiular que quasi ni ells mateixos entenen, fa que coneguin la seva veu i que no vaguin perduts, sinó que tornin a casa seva; i té tanta força aquest xiulet del pastor, que desemparen les coses exteriors en què vivien embadalits i entren al castell.

[3] […] Però el que jo dic és diferent, perquè, algunes vegades, abans que hom comenci a pensar en Déu ja aquesta gent és dins el castell, encara que no sé per on ni com han sentit xiular el Pastor, que no ha estat per l’orella, ja que no se sent res, però s’experimenta un suau endinsament molt notable cap a l’interior, como ho veurà qui s’hi trobi, que no ho sé descriure amb més claredat. Em sembla haver llegit que és com quan un eriçó o una tortuga es retiren cap a dins (i ho devia entendre bé qui ho va escriure), però aquests s’hi endinsen quan volen. Aquí, en canvi, nosaltres no hi podem res, és quan Déu vol fer aquesta mercè. A mi em sembla que, quan Sa Majestat la concedeix és a persones que ja es van apartant de tot el del món. No dic que ho facin amb les obres aquells qui pel seu estat no poden fer-ho, sinó amb el desig […].


VaroTERESA DE JESÚS, Camí de perfecció. Castell interior, presentació per Joan Baptista Bertran, S.J., versió catalana de Bonaventura dels Sagrats Cors [Gilabert], C.D., i de Roser de la Santíssima Trinitat [Segimon], C.D., Barcelona: Editorial Nova Terra, 1975, pp. 251-252.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s