Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (18): Als jardins de Salomó

Carmel2

L’any 1907, Manuel de Montoliu presentava el llibre inèdit de Verdaguer Càntic dels càntics precedit dels Jardins de Salomó. Hi escrivia: “I ara, llegidor, si bé em vols creure, gira full i fes drecera, que el camí que porta a ‘la collada de l’encens’ i a ‘la muntanya de la mirra’ s’obre lliure de pas al teu davant, i no t’és mester guia ni explicador per a despertar la teva sorpresa i la teva delectació”. No puc afegir-hi res més. Llevat de quatre dades històriques.

El mes d’abril de 1886, Verdaguer va visitar la vall dels Jardins de Salomó, propera a Betlem. Era el dia 19, dilluns de la Setmana Santa. L’endemà, “no poguí resistir la temptació i tot sol m’entorní a fruir d’aquella agradosa visió”. Ho conta al seu Dietari d’un pelegrí a Terra Santa i de nou en les breus pàgines d’Els jardins de Salomó. Dues visites inoblidables “per anys que visca”. I en confidència ens fa partíceps del seu intens record: “no cal dir si em sentiria corprès i corlligat, i si dintre de l’ànima m’hi trobaria una guspira d’aquell amor que ha fet les delícies de tants sants i fins de tants pobres pecadors penedits”.

En el llibret conta aquesta doble visita i a continuació s’entreté a interpretar un poc els versicles del Càntic dels Càntics de Salomó –per a nosaltres només atribuït, si bé el nostre poeta pensava que realment era del savi rei bíblic. En arribar el torn del versicle 10 (segons la Vulgata) del cap. 6, també en fa la traducció –”Jo he baixat al meu hort de les nogueres per a veure els fruits de la vall, per a veure si verolava la vinya i si els magraners treien brotada”– i n’exposa tres diverses exegesis. Després continua: “caldria ara provar que els Jardins de Salomó són el bres de la poesia mística? Me sembla que ens ho podem estalviar quan fins la mà divina […]”, allargant-se un poc en la descripció geogràfica de la contrada per continuar amb la lectura mística tradicional.

Si en alguna banda del món aqueixa ha rebrotat a través del Mediterrà, és Espanya. Nostra doctora mística, Santa Teresa de Jesús, en sos Conceptos del Amor a Dios, esbrina fonda i admirablement com ella sola ho sap fer el sentit místic, que és el ver d’alguns versicles del Càntic, i una de ses fàcils i inimitables poesies és la glosa d’aquell mot del mateix: Dilectus meus mihi [1,12].

Yo toda me entregué y di,
y de tal suerte he trocado,
que mi Amado es para mí
y yo soy para mi Amado.

En el capítol I dels Conceptos diu, parlant del Càntic de Salomó, amb referència a una ànima que tal vegada era la seva:

Y sé de alguna que estuvo hartos años con muchos temores, y no hubo cosa que la haya asegurado, sino que fue el Señor servido oyese algunas cosas de los Cánticos, y en ellas entendió ir bien guiada su alma. Porque, como he dicho, conoció que es posible pasar el alma enamorada por su esposo todos estos regalos y desmayos y muertes y aflicciones y deleites y gozos con Él, después que ha dejado todos los del mundo por su amor y está del todo puesta y dejada en sus manos.

La imatge d’un jardí com aqueix acut diferents vegades a sa imaginació, i en una de les més belles pàgines de sa vida, escrita per ella mateixa, ens ho diu amb aqueixes paraules: Me era gran deleite considerar ser mi alma un huerto y al Señor que se paseaba en él [Vida 14,9], com en els primers dies de la creació es passejava pel paradís. Domini Dei deambulantis in paradiso [Gn 3,8].

Què podem afegir al text verdaguerià? Ben poc. Només algunes curiositats. Com aquesta, el títol del primer capítol del llibre teresià Conceptos del amor de Dios segons l’edició de Brussel·les del 1611:

En que se trata la dificultad que ay en entender el sentido de las diuinas letras, principalmente de los Cantares : y que las mugeres, o los que no fueren letrados no han de trabajar en declaralle : mas si graciosamente Dios se le diere en la oracion, no le deuen desechar : y que algunas palabras de los Cantares de Salomon (aunque parecen baxas, humildes, y agenas de la boca purißima de Dios y de su esposa) contienen santißimos misterios y altißimos conceptos.

CovaUna segona que potser no serà sobrera en aquestes pàgines arran del viatge palestinenc de Verdaguer. El captard del dia 16 de maig féu la pujada al Carmel, com ho conta en la narració que en redactà.

Fins a entrada de fosc no hem sortit de Haifa, cap al Carmel […] No obstant, aixís i tot, quina bonica vista! Lo sirocco que ens empenyia encara amb sa mà de foc muntanya amunt, movia fortament les oliveres i garrofers. Grossos núvols d’amples ales se miraven en la mar […] Trono de la Verge, a qui l’Escriptura Santa anomena ‘decor Carmeli et Saron’ […] és la més hermosa de les muntanyes de la Terra Santa […] Lo superior del Carmel, pare Francisco, és espanyol, com ho fou el pare Pròsper de l’Esperit Sant, que en 1635 plantà en lo Carmel l’orde que li devia el nom […] Lo convent és lo més grandiós de Terra Santa […] sota mateix de l’altar major, hi ha la Cova d’Elies convertida en capella del sant, servint d’altar una roca que li feia de llit, segons ell mateix ho revelà, a principis d’aquest segle, a un religiós espanyol […] No he pogut veure la cova anomenada Escola dels Profetes […] on diuen que passà alguns dies la Sagrada Família, venint d’Egipte. No he pogut veure la vall dels Màrtirs […] no he pogut acostar els llavis a la font que sortí tot plegat d’entre les seques roques als precs del gran profeta.

I altres coses de geografia i de llegenda…

Amb les pàgines d’avui s’acaben les lectures i subjectives intel·leccions. Les de poemes llargs i curts, les fetes de versos solts, les de quatre lemes, les d’una prosa confessant d’intimitats i acolorida. Prou i massa tal volta, segur. Però Verdaguer encara no ens ha dit l’última paraula. Resten exactament un parell de versos. Per un altre del mateix poema –”ja fa tres anys que dura mon suplici” (v. 18)– sabrem de quin any són i el dia i lloc de l’escriptura. Un cop acabat, va seleccionar-lo com un més del futur llibre Espines i flors que deixà inèdit en morir. Amb aquests dos versos, doncs, i amb Teresa de Jesús, els meus gargots arribaran al final. Mentre estant, encara, alguna curiositat més.

Verdaguer, el 28 d’octubre de 1899, complimentà una petició feta per la cúria eclesiàstica del bisbat de Barcelona, ben pocs dies després de l’entrada del nou bisbe, Josep Morgades i Gili, traslladat des de Vic al Cap i Casal de Catalunya. Havien de ser les dades completes de la condició de sacerdot demanades a tots els capellans. Doncs bé, la seva resposta dels serveis pastorals excercits n’enumera quatre: el de vicari a Vinyoles d’Orís, capellà al servei de la casa Comillas, beneficiat adscrit a l’església de Betlem i “unos diez años de capellán en la iglesia de las monjas Teresas”, exactament des del 17 de gener de 1885 fins a finals de maig de 1893. Una simple dada, sí. Però permet de fer-nos sabedors d’una altra. En aquell temps, Verdaguer confegia el llibre, pòstum, Eucarístiques, i en un dels poemes insereix un lema sense autoria. Sabria tant de memòria de qui era que s’oblidà de consignar-ho. Són cinc versos del frare Joan de la Creu. El deixeble i seguidor de Teresa de Jesús. Apunten, versos i oblit, a una altra faceta de Jacint Verdaguer: el seu lligam afectiu amb el poeta carmelità.

Es tracta del poema “L’alba millor”, escrit tres dies abans de respondre la carta del bisbat. Hi verseja que passa la nit davant d’un sagrari tancat, “la vetlla era llarga, llarga” i, evidentment, hi escau el lema:

¡Oh noche que guiaste!
¡Oh noche amable más que la alborada!
¡Oh noche que juntaste
Amado con amada,
amada en el Amado transformada!

A primera hora del matí obren el sagrari i el poeta canta en la darrera estrofa:

Vegí, Amor, la vostra cara.
Que hermosa era i resplandent!
Oh! per què hi sortia encara
lo sol lleig a l’orient?

Tornem a Teresa de Jesús amb una dada menuda i de veres curiosa, potser inesperada per a molts lectors. Un dia Verdaguer va rebre una carta, datada el 21 de novembre de 1892 a Versbach, un minúscul poblet agrícola al costat de Würsbuch, signada pel rector del poble, Wilhem Faber. A la carta, entre altres qüestions, hi ha el següent: “Je possède une relique precieuse de la sainte Thérèse de Jésus; c’est un facsimile d’un manuscrit de sa maine et voici les mots: ‘Un día me dijo el Señor: –Siempre deseas los trabajos y por otra parte los recusas; yo dispongo conforme a lo que sé de tu voluntad, y no conforme a tu sensualidad y flaqueza; esfuerzate, pues ves lo que te ayudo; he querido que ganes tu esta corona: en tus días verás muy adelantada la Orden de la Virgen.– Esto entendí del Señor. Medio febrero año de mil quinientos setenta y uno. Teresa de Jesús’” (Epistolari de J. Verdaguer, VIII, pp. 56-57).

Verdaguer vivia afectat a la monja carmelita i fins inesperadament en rebia noves des d’Alemanya!

[Joan REQUESENS I PIQUER]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s