El Carmel descalç català (1): De la restauració a la unificació en la Província Ibèrica (1891-2015)

Antecedents

La província de Sant Josep de Catalunya dels carmelites descalços agrupava, en acabar el primer quart del segle XIX, un total de dotze convents.[1] En els dos segles anteriors, alguns de manera molt directa, havien patit els estralls de les guerres dels Segadors, de Successió i del Francès, i ara semblava que amb el regnat de Ferran VII s’obriria un llarg període de bonança.

Sant_Josep

Tanmateix, en morir el rei, les lluites entre liberals i absolutistes per fer-se amb el poder van desencadenar les guerres successòries –carlines– entre els partidaris dels dos pretendents de la corona vacant. Mentre els liberals dominaven a la majoria de ciutats, els seus contraris tenien una base més rural i tradicional. Els diferents governs liberals, que sempre havien sospitat del suport d’alguns religiosos a les partides carlines, van anar dictant lleis de caràcter restrictiu envers els ordes religiosos, que van culminar amb la del 9 de març de 1836 que suprimia els ordes masculins existents “en la Península, islas adyacentes y posesiones de España en África”.[2]

Els carmelites descalços, com la majoria dels ordes, ja havien estat expulsats de Catalunya entre juliol i agost de 1835 i ara, amb aquest decret i altres sobre la desamortització dels béns eclesiàstics, es suprimia la Congregació espanyola dels carmelites descalços, i amb ella va desaparèixer la província de Sant Josep de Catalunya, amb la gran pèrdua humana i patrimonial que això representava. Amb l’expulsió dels convents, molts religiosos passaren al clergat diocesà, altres tornaren a les seves cases familiars i alguns passaren a convents de països veïns per dependre interinament de la Congregació italiana.

La restauració

Després de trenta-un anys d’exclaustració, i gràcies a algunes modificacions de les lleis en matèria religiosa, ressorgí de nou el Carmel Descalç a l’Estat espanyol amb la recuperació del convent de Markina (Biscaia), el 14 d’agost de 1868. La reestructuració geogràfica de la família carmelitana començà a la Península amb la formació de la província de Sant Joaquim de Navarra (1879), a la qual quedaren adscrits tots els convents que s’obrien a Espanya, recuperant els antics, en algun cas, o amb noves presències.

Amb la nova expansió, l’any 1891 es creà la província de Castella. Fou en aquest mateix any que s’iniciaren gestions encaminades a recuperar la presència dels teresians a Tarragona.

La represa del Carmel català tingué dos moments clau. Per una banda, un carmelita exclaustrat, rector de la parròquia del Carme de Barcelona, el pare Ramon Ferrer, natural de Vilanova i la Geltrú, que havia estat nomenat comissari de l’orde a tots els efectes per als temes relacionats amb Catalunya, va publicar a El Correo Catalán una carta fent una crida a les vocacions al Carmel descalç. Per altra banda, el germà Marià de Reus, que vivia al Desert de les Palmes,[3] va animar dos seminaristes catalans que es trobaven estudiant en aquest convent de Benicàssim. Les noves vocacions i el retorn d’algun altre religiós del temps de l’exclaustració van permetre pensar en fundar a Catalunya.

Recuperació de la província pròpia

Barcelona1

Al començar el segle XX, Catalunya només disposa de dos convents del Carmel teresià: Tarragona (1891) i Barcelona (1896). Ambdós estaven inclosos a la semiprovíncia d’Aragó-València, que s’havia acabat de crear. Ben aviat, però, el 3 de març de 1906, comença la restauració de la nostra província. El definitori general posa els convents catalans sota la jurisdicció directe de la cúria general i afegeix dues comunitats de Mèxic; un any més tard es crea la semiprovíncia de Catalunya.

Als Estats Units, a partir de 1912, s’obren una vintena de noves comunitats, moltes amb carmelites catalans, que seguiran depenent de Catalunya fins a la constitució de la seva pròpia demarcació provincial. Finalment, el maig de 1920, s’aprova definitivament la constitució de la província de Sant Josep de Catalunya i Balears.

Unificació provincial

Ara (2015), per causes ben conegudes, s’ha hagut de tancar aquesta segona etapa de gairebé cent anys de govern provincial propi. Els temps obliguen a replegar forces. En aquest context, la unificació de diverses províncies —Andalusia, Castella, Burgos, Aragó-València i Catalunya— en una sola, la Província Ibèrica de Santa Teresa, marca el començament d’un nou camí per al Carmel català. Tanmateix, el capítol extraordinari de la nova província obre les portes a l’esperança il·lusionada. Aquestes són paraules recollides del seu missatge final:

Hem experimentat […] un sentiment de goig desbordat, perquè veníem amb la tristesa al damunt per la llar perduda, aquesta llar que ha estat per a cada un la Província religiosa en què vam néixer i hem viscut, i hem descobert que, de sobte, la nostra fraternitat s’ha eixamplat i s’ha multiplicat per cinc. I que sense haver perdut els germans més propers, ens hem regalat nous germans, disposats a estimar-nos i ajudar-nos, perquè per sobre de les nostres diferències geogràfiques o de procedència tenim, sobre la mateixa fe, una vocació comuna.[4]


Bibliografia

BELTRAN I LARROYA, Gabriel, Síntesi històrica dels carmelites descalços a Catalunya i Balears (1586-1939), Barcelona, 1986.

GRAS I CASANOVAS, Mercè, Santuari de la Mare de Déu del Carme de Barcelona. Art i història, Barcelona: Carmelites Descalços de Catalunya i Balears, 1993.


Notes

1. Barcelona (1586), Mataró (1588), Lleida (1589), Tortosa (1590), Girona (1591), Tarragona (1597), Reus (1606), Cardó (1606), Gràcia (1626), La Selva del Camp (1636), Vic (1642) i Balaguer (1678).

2. Reial ordre (reina governadora Maria Cristina de Borbó), de 8 de març de 1836, per la qual “quedan suprimidos todos los monasterios, conventos, colegios, congregaciones y demás casas de comunidad o de instituciones religiosas de varones, incluidas las de clérigos regulares y las de las cuatro Órdenes Militares y San Juan de Jerusalén, existentes en la Península, islas adyacentes y posesiones de España en África […]”.

3. Aquest convent va ser l’únic que no es va tancar l’any 1835, gràcies a les gestions de les autoritats de Benicàssim i Castelló, que van intercedir en agraïment als frares pel seu oferiment d’ajuda en les successives epidèmies que anys abans havien castigat aquelles terres.

4. Missatge final del capítol extraordinari de la Província Ibèrica de Santa Teresa, celebrat a Àvila del 5 al 12 de febrer de 2015.

[Enric MASDEU]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s