Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (17): Els lemes teresians

John_Singer_Sargent

Jacint Verdaguer, ultra els poemes dedicats a Teresa de Jesús, d’ella en recull algun pensament i l’empra com a lema per bé orientar el sentit d’altres versos. Per exemple aquests quatre que corresponen al dia 4 d’octubre en el llibre Roser de tot l’any:

He perdut tot quan tenia,
mes trobí a mon Estimat,
i ja tinc lo que volia
per tota l’eternitat.

El poeta ha trobat l’“Estimat” i, per al lector que el coneix, no pot ser altre… Calma. No s’endevina amb gaire facilitat. En el lèxic d’aquest llibre, paraules com Senyor, Vós, Amor, Amat, Aimador, Sol, Aquell, Estimat i potser alguna més, sí que solen indicar Jesús, però no sempre. Es dóna el cas que un “Vós” es refereix a l’apòstol Jaume el Major el dia 25 de juliol. Poemes hi ha on cadascun d’aquests mots tant pot servir per a Jesús com per a Déu. El lema que porta aquest desfà la doble assignació. És el següent: “Sólo Dios basta. Santa Teresa”. Les tres paraules teresianes ens diuen qui és l’”Estimat” aquí.

Aquest poema i lema es repeteixen. Verdaguer els tria perquè siguin el numerat XCIV del grup “Flors de Miracruz” a Flors del Calvari.

Un segon lema. “La sort de sofrir per Déu és la millor de totes. Santa Teresa”. Aquesta volta i excepcionalment, Verdaguer tradueix la sentència teresiana. Els versos, aquests:

Jesús me dóna dolor,
mes també me l’alivia;
per cada glop de tristor
me’n dóna dos d’alegria.

També són del grup “Flors de Miracruz” a Flors del Calvari, el poema LXXIX.

Jesús per una banda, Déu per l’altra. Aquell “me dóna dolor […] tristor”; aquest és per qui suporto el sofriment i això regala bona sort. Jesús punya, jo ho aguanto per Déu i “és la millor de totes” les ventures. Fora del comentari hi resta aquesta estranya divisió de funcions entre el dos personatges talment distants… ben mirat secundaris perquè la veu confessant del poeta senyoreja encara que sigui com a subjecte passiu.

Sí que Jesús alleuja el rosec i dobla la mesura de tristesa amb alegria, però això només compta per reomplir quatre vesos. Allò que balancem és pena i turment perquè Teresa de Jesús ens ho advera amb la seva convicció.

Un tercer lema i no ens allunyem del mateix tema. “Cruz, descanso de mi vida, vos seais la bienvenida. Santa Teresa”.

Encapçala un altre poema a Flors del Calvari, “Benvinguts”. “D’improperis i dolors”, així comença. Són vint-i-sis versos signats a “La Gleva, 2 novembre 1894”. La “tiroia” (v. 2) d’improperis i dolors truca a la porta, “en ma casa i en mon pit” (v. 19), del poeta que amb ells dialoga per saber d’on vénen; satisfet de la resposta, els deixa entrar “com a divins missatgers / mal disfressats d’ignomínia” (v. 25-26). Què en direm de l’acord entre versos i lema? De més a més, però, el poema en porta dos, de lemes. Sí, un primer en llatí i versió catalana que el poeta extreu de la Carta als Hebreus, 13,13. Diu: “Exeamus igitur extra castra, improperium ejus portantes”, ‘Sortim dels reals i seguim-lo duent son improperi’. S’ha de comentar.

El text sencer del verset bíblic, amb el que el segueix i el precedeix –en el context previ es recorda que els cossos de les bèsties immolades a la tenda de l’aplec sagrat (“Moyses quoque tollens tabernaculum, tetendit extra castra procul, vocavitque nomen eius tabernaculum foederis” / ‘Així Moisès prenia la tenda i la plantava fora del campament i li va donar el nom de tenda de l’aliança’ –Ex 33,7–, en referència als anys viscuts al desert) són cremats a fora i la sang és duta al seu interior. Diu així aquest verset: “per això, també Jesús, a fi de santificar el poble amb la pròpia sang, va patir fora de la porta [això és: extramurs de Jerusalem]. Per tant, sortim cap a ell fora del campament, portant el seu oprobi, que no tenim pas aquí una ciutat permanent, sinó que cerquem la futura” (He 13,12-14). Galdosa l’escapçada i descontextualització feta pel poeta. Verdaguer viu les hores més amargues de la seva vida i en el text sagrat troba una paraula, per a ell, plena de sentit, apropiada al seu estat anímic per la situació social en què viu; i una altra en un pensament de Teresa de Jesús. No s’ho pensa dos cops. Se les apropia o se les emporta d’on són per fer-les servir de bandera. Els dos lemes li confirmen que per a ell hi ha a disposició “una cèdula de boig / un protocol de follia” (v. 13-14), i ensems que són “joiells que sol enviar / a les ànimes que estima” (v. 11-12), Jesucrist.

Dues ratlles per a un mot. Text llatí: “castra”. Traducció normal: ‘campament’; la de Verdaguer: “reals”. Explicació: aquesta és paraula sinònima de “campament militar” procedent de l’àrab, ja present, per exemple, a la Crònica de Jaume I i a Tirant lo Blanc.

I el quart lema en un poema del llibre Eucarístiques, “Sota la reixa”, és a dir, el sagrari com a presó on hi ha Jesús fet eucaristia.

Mas me causa tal pasión
ver a Dios mi prisionero,
que muero porque no muero.
Santa Teresa

El poeta veu Jesús presoner al sagrari per amor a nosaltres, voldria fer-li companyia allà dins, compartir ses penes i cadenes, però no se’n veu digne “i a plorar la pena mia / a la porta em quedaré” (v. 23-24). Fixem-nos-hi bé en el que escriu: a plorar la seva pena –la meva de poeta–, no la del presoner. Aleshores, i amb la mateixa passió de Teresa, continua:

Sota la daurada reixa,
i eucarístic trobador,
llançaré ma trista queixa
puntejant mon llaüd d’or (v. 25-28).

Oi que no hem de dir una vegada més que Verdaguer fa servir de tapadora Teresa de Jesús per declarar el seu sentiment amb l’excusa de parlar de Jesús pres al sagrari? Ella sí que tenia davant dels ulls Jesús. El poeta, el mossèn…, no: l’home Verdaguer hi tenia el seu sofriment.

No hem aplegat cap quantitat significativa de lemes, cert. Però, tot i que pocs, tenen un pessic de valor en el conjunt de les diguem-ne planes teresianes de Verdaguer. Vénen a ser com puntals a uns pensaments o sentiments importants per al poeta. El darrer, podem entendre’l com una mirada eucarística negativa. En aquest sagrament hi veu un presoner, certament que per amor, però presoner i no pas company de camí o aliment –pensem en els vianants camí d’Emaús (Lc 14,13-25). I els versos de Teresa, que no es refereixen pas a l’Eucaristia,

(Esta divina prisión
del amor con que yo vivo
ha hecho a Dios mi cautivo,
y libre mi corazón;
y causa en mi tal pasión
ver a Dios mi prisionero,
que muero porque no muero),

els descol·loca per a un nou context, però no, no es fan enganxadissos a la seva “trista queixa”. De faisó negativa ho són els versos d’angoixes i creus que no semblen altra cosa que una contraposició a l’escapisme dels primers presentats amb un lema simple i clar: només Déu. Tot ho ha perdut, confessa. No es tracta pas d’haver-ho deixat voluntariosament, ascèticament, amb alegria o serenor humil, la qual cosa seria acció positiva, progrés en la vida espiritual, no. Tot ho ha perdut i aleshores cerca l’Estimat i així –ara pren el mot a Teresa– el mossèn, amb l’aplom del poeta, també afirma que si Ell ja és seu, si ja el té, la resta sobra. Si més no s’ho diu a si mateix, s’autoconsola en temps amarguejants, xop de foscam.

Oi que tot plegat ens deixa un mica desconcertats?

[Joan REQUESENS I PIQUER]

Anuncis

Un pensament sobre “Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (17): Els lemes teresians

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s