Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (12): Amb un nom llatí

Plomes_santa_Teresa

La gent en diu “plomes de santa Teresa”. En terres castellanes, “nopalillo”, si no m’erra la informació. Les fotografies corren per la xarxa, porten el nom comú i el dels botànics: epiphyllum speciosum o –també ho diu la informació– el sinònim disocactus speciosus, i que és planta fanerògama de la família de les Cactaceae. Una borratxera de roig. Hi ha altres varietats amb flors també blanques alguna, i les rosades, ataronjades, les més enceses…

La ploma de santa Teresa
(epiphyllum speciosum)

És ploma d’aucell?
És ploma o espasa?
Si és ploma d’aucell,
l’aucell és una àliga,
i no és, no, del raig,
sinó de cap d’ala.
De ploma és son vol,
son tall és d’espasa,
la del serafí
que el paradís guarda;
puix la flor que en surt,
com borla penjanta,
més que gentil flor
és un doll de brasa,
del cràter d’un pit,
del braser d’una ànima,
que en himnes d’amor
per son Déu esclata,
la terra inundant
amb torrents de flama.

Ploma del raig. Potser és inevitable, per començar, voler conèixer aquesta mena de ploma. Tanmateix poc ens hi ajuden els diccionaris. Citem el de Marià Aguiló: “raig de plomes: munió de plomes que cauen dels ocells en tocar-los una perdigonada”. Els actuals es limiten a considerar “raig” amb el significat genèric de “quantitat”. La combinació ens permet eliminar la perdigonada i obtenim que “raig de plomes” indica una quantitat imprecisa de plomes, o bé plomes de qualsevol mena. Verdaguer, ben llegit, però, ens parla d’una ploma que no és “del raig”, o sigui, no de la quantitat de qualsevol part del cos de l’au, sinó de l’extrem de l’ala. S’entén que ha de tractar-se d’un vigorosa ploma, una d’aquelles bàsiques per la seva funció en el vol. I per això mateix el vers següent pot dir que el vol de cada escrit de Teresa és de ploma trempada, l’alçària dels seus pensaments a l’altura on pugen les àligues. Prou ho veig que des del títol hi ha ambigüitat perquè “ploma” és paraula polisèmica. Però a la vegada no n’hi ha cap perquè el poeta ja ens ha parlat de fulls, de llibres i d’escrits i d’etc. Només hem de comparar els versos d’aquí amb els iguals, o quasi, del poema 9.

Bé, passem a l’espasa. Em sembla que el sentit és aquí més rebuscat. Si l’espasa talla, no sembla adir-se gaire als textos teresians ni a les tiges de la planta puix res no tenen, aquells, de crítica sobre res, en general, ni agudesa filosòfica ni subtilitat teològica per ésser qualificats de tallants, diria. I més estranya se’m fa la comparació amb aquella espasa que prohibia el retorn al paradís edènic, símbol negatiu que tampoc s’avé gaire amb les idees de Teresa. Poc prohibeix més enllà del que solia estilar-se en convents i sagristies per part d’escolans i bones monges, és clar! (altres ho feien i molt!!); poc o gens, trena capítols subinquisitorials, així els qualificaria, potser per por a la Inquisició (la lletra majúscula ho diu tot, oi que sí?). Una institució per tallar. Tallava aleshores i feia mal.

Ho fa en la brega de l’amor. La segona meitat dels versos descriuen la flor de la planta, en destaquen el color, en pentinen una comparació i apareixen paraules del camp semàntic del foc enllaçat vistentment amb el color de la flor…

Al poeta li era impossible no anar a raure a un vocabulari igni:

Ni sé entender […], ni qué diferencia […]; todo me parece una cosa, bien que el alma alguna vez sale de sí mesma, a manera de un fuego que está ardiendo y hecho llama, y algunas veces crece este fuego con ímpetu; esta llama sube muy arriba del fuego, mas no per eso es cosa diferente, sino la mesma llama que está en el fuego. Esto vuestras mercedes lo entenderán –que yo no lo sé más decir– con sus letras. (Vida 18, 2)

Verdaguer havia llegit aquest fragment i altres on preval la incandescència de xàldigues i de brimarades i ho va entendre com a poeta i somiador d’èxtasis amorosos. En va fer versos, unes dotzenes els dedicà a Teresa de Jesús. Aquests vint pentasíl·labs són uns més que apilen uns mateixos temes amb imatges semblants, amb mots similars. És en el primer poema –s’ha comentat– on apareix l’àngel i l’espasa guardians del jardí de l’Edèn. Aquí novament. I el roig inconfusible, ja no de la flor comparada a una borla de cardenalícia passamaneria, sinó al de la sang que entinta les galtes i sufoca el ritme respiratori dels amants, de la sang empesa amb ritme accelerat dels qui s’estimen, de la sang roja d’una amor cremant. I el verb triat pel poeta és “esclatar”. Sí que el poema s’expressa amb altres verbs, però el repetit és “ésser” sense altra funció que la copulativa; “guardar” forma part del record bíblic; “sortir”, un sinònim senzill per a la flor que neix i el gerundi “inundant” purament descriptiu. L’“esclata” porta la significació. És la flor el terme original de la darrera identificació significativa del poema, però es dilueix en un encadenat d’atributs que la defineix en un crescendo que ens porta a donar valor al darrer terme gramaticalment subordinat per damunt dels altres; fins al punt que s’erigeix en el subjecte únic, el que de veres “esclata”. Mirem-ho. La flor és tot això: “doll de brasa”, “cràter d’un pit” i “braser d’una ànima”. Cada un dels tres sintagmes de l’atribut és fet amb dos mots on el segon sobrepuja el sentit per contrast: “brasa”, “pit” i “ànima”. El doll no ho és de cap líquid, el cràter no és orogràfic, el braser no és cap pila de brases ni peça de metall ni propietat d’una masia… Tres mots, dos de físics i un que no, abstracte o espiritual. Des de la visió dibuixada d’una flor d’epiphyllum speciosum el poeta ens ha dut a una “ànima” que és un braser talment un volcà amb una rajada “que esclata en himnes d’amor”. És la cadena d’un doll de brasa del cràter d’un pit del braser d’una… Combineu… el cràter d’un pit, un raig que és foc, un pit com un volcà, una flamada que raja… combineu. És una brasada de l’amor que rebenta talment… És una ànima encesa “més que gentil flor” d’epiphyllum speciosum.

Verdaguer ha fet un salt. Jugant amb la gramàtica, ens empenta a fer-ho amb ell. Així deixem enrere la flor i anem a parar a Teresa de Jesús, model d’amor que en esclatar inunda la terra “amb torrents de flama”… i el poeta desafia l’àngel que prengué “el braser, el va omplir del foc de l’altar, va llançar-lo a la terra, i van esclatar trons, veus i llamps” (Ap 8,5)… Ho fa, gosat del tot, amb un altre foc metafòric, literari, espiritual: foguerada d’amor del cor de Teresa. “Estaba pensando ahora si sería que de este fuego del brasero encendido que es mi Dios, saltaba alguna centella y daba en el alma, de manera que se dejaba sentir aquel encendido fuego […]” (Moradas sextas, 2,4). Ja s’ha dit que Verdaguer tenia d’ella, entre els seus llibres, l’autobiografia, i que l’havia llegida. De l’obra ara esmentada, no ho sabem, és probable, però tampoc no ens cal esbrinar-ho. A la seva manera havia copsat la respiració o batecs, diguem, íntims de Teresa i amb poques pàgines d’ella i amb un poc de la seva fantasia en tenia de sobres per fer versos, alguns més plens de sentit que no ho semblen a primera vista. Sí que rimava amb les imatges d’una flor. Sí que el roig floral li era trampolí per a un altre vermell divers i viu. Verdaguer, poeta, entenia perfectament aquesta paradoxa: “Hállase [l’ànima] bañada de ellas [llàgrimes joioses] sin sentirlo ni saber cuándo ni cómo las lloró; mas dale gran deleite ver aplacado aquel ímpetu del fuego con agua que le hace más crecer” (Vida 19,1). I a ratlla seguida escriu: “parece esto algarabía, y pasa así”. El poeta li dava la raó.

[Joan REQUESENS I PIQUER]

Anuncis

Un pensament sobre “Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (12): Amb un nom llatí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s