Resar, recitar i cantar: Poesia per a monges d’Antoni del Cor de Santa Teresa (1727-1805) (1)

Il·lustració Orar, recitar, cantar

Antoni Sala Guàrdia va néixer a Barcelona l’any 1727, fill d’Antoni Sala i Parer, apotecari, i de Magdalena Guàrdia. Va vestir l’hàbit de carmelita descalç als 20 anys, i professà un any després, el 9.1.1748, com a Antoni del Cor de Santa Teresa, encara que sempre va ser més conegut simplement com a Antoni de Santa Teresa. Fou conventual de la Mare de Déu dels Dolors de Vilanova i la Geltrú (1757-1760), sotsprior del desert de Sant Hilarió del Cardó (1760-1763), sotsprior de Sant Josep de Mataró (1769-1772) i també de Sant Joan Baptista de Reus (1772-1775). El 1802 s’estava de conventual a Mataró, on va morir el 1805.

El frare és autor d’un volum manuscrit, on s’apleguen sermons i composicions poètiques, redactat entre 1757-1804, i que, gairebé a la fi dels dies, va deixar a algun altre religiós, segons resa l’anotació “es del Padre Fray Antonio de Santa Teresa, cuyo libro me dejó durante permanesiese en el Santo Desierto, a quien se le debe bolver”.

El manuscrit recull més d’una cinquantena de sermons que redactà entre 1757-1773. La seva activitat com a predicador i confessor de religioses el va dur a sovintejar els convents de carmelites descalces, especialment el de Mataró, així com el de la Presentació de Vic, de carmelites calçades; el de les caputxines de Mataró, i d’altres monestirs barcelonins de clarisses, dominiques, jerònimes o religioses de l’Ensenyança.

Els primers sermons que recopila el volum manuscrit daten de 1757, quan el religiós comptava trenta anys, i cobreixen els següents vint anys de la seva activitat com a predicador. Sembla que cap al 1780 començà la seva tasca com a confessor de religioses, que va perllongar-se fins gairebé la data de la seva mort. Les autoritats eclesiàstiques recomanaven que els confessors de monges tinguessin una edat provecta: si calia superar els trenta anys per confessar els feligresos, calia sumar-ne deu més per poder confessar dones, i superar els 50 anys d’edat i els 20 d’hàbit o vida religiosa per confessar i dirigir espiritualment monges. A més calia demanar la preceptiva llicència ministerial a l’ordinari diocesà.

Fra Antoni sembla haver emprat majoritàriament el castellà per a la predicació de les festes solemnes, però sembla que feia en català les plàtiques diàries d’una sèrie de quatre o cinc sermons, predicats en temps d’advent o de quaresma.

L’interès del manuscrit, a banda de constituir una mostra d’oratòria sacra, rau especialment en les composicions poètiques que inclou, tant les adreçades a les religioses com les que sembla recollir de les mateixes monges, totes elles escrites en castellà.

El Carmel descalç femení va generar una fecunda producció poètica, recollida en els cançoners conventuals. Fins fa poc es tendia a pensar que aquesta pràctica estava essencialment circumscrita a Castella, però les darreres recerques sobre el tema han posat en evidència que les carmelites descalces catalanes comparteixen també aquest carisma poètic, com es desprèn de la investigació de Verònica Zaragoza, una mostra de la qual pot veure’s en aquest mateix blog. El cançoner de les carmelites descalces de Barcelona permet resseguir el fil poètic de la comunitat al llarg del segle XVII i principis del XVIII, especialment pel que fa referència a les composicions relacionades amb les preses d’hàbits i professions religioses, però també a la celebració de determinades festivitats pertanyents al cicle litúrgic anual o al santoral.

En canvi, des de finals del segle XVII fins a començaments del XIX, els testimonis de poesia conventual que ens han arribat són majoritàriament els vilancets i oratoris impresos, publicats en ocasió de la presa d’hàbit i la professió solemne de les noves religioses. En el Diccionari d’autors carmelites descalços de Catalunya, n’hem descrit més d’una quarantena de títols referits als diferents convents.

Els vilancets impresos deixen constància de la capella de música que realitzava l’acompanyament musical de la solemne cerimònia. En rares ocasions es declara l’autoria del text dels vilancets, fins el punt que algun autor, com Esther Borrego, arriba a parlar d’anonímia com a costum o d’ocultament d’identitat en aquest gènere.

El manuscrit de fra Antoni de Santa Teresa ve a omplir un buit en el nostre coneixement de la creació literària conventual carmelitana: el paper dels frares en la composició de poesia d’arrel popular, dedicada a determinades religioses, especialment en les festes d’ingrés en religió. Cal remarcar també la tasca dels confessors de monges en la difusió i circulació de goigs i altres manifestacions de poesia devota entre els diferents convents que visitaven a causa del seu ministeri.

Fra Antoni és l’autor dels textos dedicats a l’ingrés en religió de sis novícies, quatre d’elles carmelites descalces en el convent de la Immaculada Concepció de Mataró, que hem pogut identificar amb claredat:

  • Francesca de Santa Anna, Llibre Codina (Mataró, 1780-1831), que vestí l’hàbit en 1802 i professà en 1803.
  • Teresa del Carme, Saludes Miró (Reus, 1782 – Mataró, 1817), que vestí l’hàbit en 1802 i professà en 1803.
  • Mercè de Sant Joaquim, Burguès Janer (Barcelona, 1786 – Mataró, 1853), que vestí l’hàbit el 1803 i professà en 1804.
  • Eulàlia de Sant Joan Baptista, Pasqual Grau (Arenys de Mar, 1780 – Mataró, 1864), que vestí l’hàbit en 1804 i professà en 1805.

Els poemes dedicats a les noies que prenen l’estat religiós contenen evidentment elements pietosos, però també l’enjogassada inclusió del nom i cognom civil de la jove dins el text poètic, en majúscula i subratllats, com a ingenu recurs festiu i humorístic.

Els goigs foren un altre gènere que rebé l’atenció de l’autor, com ho demostra la inclusió en el manuscrit de tres goigs, un dels quals dedicats a santa Teresa, ja publicats en una entrada anterior en aquest blog, i els altres dedicats, respectivament, a sant Benet i a santa Paula.

Fra Antoni recull, a l’ensems, set cobles i lletres dedicades a diversos sants, que declara són cantades per religioses de diversos ordes religiosos i convents que hi són particularment devotes. La manifestació de la pietat s’expressava molt més sovint del que es pensa en mètrica poètica i notació musical. No en va sant Agustí ja deia allò de “qui canta prega dues vegades”.

A banda del conreu d’uns gèneres certament populars (goigs, dècimes, cobles, quartetes), fra Antoni emprà també un registre més culte, en llatí, centrat en els convits poètics i dedicatòries a conclusions teològiques, debats celebrats en els col·legis dels diferents ordes religiosos.

La majoria de les composicions incloses en el volum manuscrit són de temàtica religiosa, llevat d’algunes escasses excepcions, de tipus més aviat humorístic, com en el cas dels brevíssims i inconclusos goigs “Gozosos al excelentísimo señor don Chocolate por sus cofrades devotos y devotas del convento de la Lleporaría”:

Tu gran virtud y exelencia
cantemos con alegría
Dios te concerve y te guarde
chocolate de mi vida.

De azúcar eres formado
y de cacao, señor mío.
Dízelo Martín del no
muy famoso licenciado
mas quien te tiene probado […]

Una altra mostra d’aquest tarannà bromista de l’autor la va editar l’any 1985 l’historiador Gabriel Beltran: uns versets en agraïment a una torrada amb què l’havia obsequiat una religiosa descalça del convent de Mataró, Maria Josepa de la Santíssima Trinitat, Ruiz de Conejares (Tudela, 1751 – Reus, 1810).

La peça més remarcable de la recopilació, però, és la composició destinada a celebrar la festa de la Visitació, a manera de cantata. La cantata és un gènere musical vocal de cambra que va sorgir al final del segle XVII, es va desenvolupar durant el segle XVIII i s’imposà per damunt de gèneres similars com el vilancet, amb el qual a vegades sembla que es confon. En la cantata ibèrica es distingeixen dos estils: la sacra, de tema religiós, i la humana, de tema profà.

La cantata que ens ocupa, que havia de ser representada per part de les monges, compta amb un recitatiu i amb unes estrofes cantades, i amb la indicació dels diversos papers interpretats per les religioses que hi intervenen: la priora, la sotspriora i quatre religioses cantores més, a banda de la mestra de novícies, tres novícies i una germana llega. Les tres novícies mencionades en el text són també protagonistes de tres de les cobles a la professió que va escriure fra Antoni, detall aquest que permet datar la peça dramatitzada cap al 1803, quan era també priora de la comunitat la religiosa esmentada en el títol de la cantata, Jerònima de Sant Vicenç Ferrer, Anglada Florensa (Olot, 1752 – Mataró, 1827), que professà en el convent de les carmelites descalces de Mataró el 19.04.1770 i fou priora en dues ocasions, entre 1795-1798 i novament en el trienni 1803-1806.

El text, escrit en castellà, inclou una darrera estrofa en català, interpretada per l’“hermana Magdalena”, segurament una religiosa llega, i per tant de classe social més humil, que conclou la festa amb unes senzilles paraules, dites en l’idioma del poble, potser per donar un aire de rusticitat pretesament còmic.

La composició de la festa de la Visitació és un exemple més de les dramatúrgies conventuals femenines, redactades per o per a monges, que es representaven sovint en els convents de carmelites descalces, especialment en determinades festivitats. Mentre per al clergat secular el fet de representar una comèdia en dia festiu era considerat una falta greu, això no era pas contemplat de la mateixa manera per les autoritats de l’orde:

El que las religiosas hagan una Comedia en tiempo de Pasquas, y se regocijen a sus solas en aquellos días en que las Religión las permite este alivio, anda lexos de ser defecto en ellas, que antes bien las ayuda esta respiración y honesto desahogo para volver con más aliento a sus exercicios espirituales. Ellas lo executan con una inocente alegría, que es para alabar a Dios, y así la Santa, como tan discreta y amiga de llevar los espíritus con tiento y suavidad, permitió a sus monjas semejantes recreos, y porque una (de genio extravagante) se escusó de cantar en una de estas ocasiones, respondiendo a la Santa Fundadora que se lo ordenava, “Que sería mejor orar que cantar”, la humilló grandemente y la envió a la Celda para que la sirviesse de cárcel. (Antonio de San Joaquín 1758: 355-356)

Les religioses valoraven força aquestes petites peces de dramatúrgia, com es desprèn de la nota necrològica de Joana de la Verge, Serp Montell (1605-1665), del convent de Barcelona:

A las representaciones que se suelen hazer por Navidat hazía sus papeles con tal gracia en el dezir y en las acciones tal vivesa y sentido dava a sus palabras que era mucha recreasión y entretenimiento de la comunidad.

[Mercè GRAS]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s