Cavalls desbocats (CP [V] 19,1-2)

[1] Fa tants dies que vaig escriure el que precedeix i que no he tingut lleure per a reprendre-ho, que si no ho rellegeixo, no sé què hi dic; per no ocupar-hi temps, haurà d’anar com surti, sense ordre. Per a enteniments dispostos i per a ànimes acostumades a fer oració i que poden estar-se dins seu hi ha tants i tan bons llibres escrits i d’unes tals persones que erraríeu si fèieu cas de res meu en matèria d’oració; ja que, com dic, teniu llibres en què hi ha, repartides pels dies de la setmana, meditacions dels misteris de la vida i de la passió del Senyor, del judici i de l’infern, del nostre no-res i del molt que devem a Déu, amb doctrina excel·lent i ordenada per al començament i per a la fi de l’oració. No cal dir que el Senyor, per tan bon camí, conduirà a port de llum qui la pugui fer d’aquesta manera i que en tingui ja habitud i que, amb principis tan bons, la fi serà bona, i que tots els qui el puguin seguir hi aniran amb descans i amb seguretat, perquè es fa descansadament lligant l’enteniment a un punt. Però ara voldria tractar [de les qui no poden] i donar-los algun remei, si el Senyor vol que l’encerti i, si no, que almenys entengueu que hi ha moltes ànimes que passen aquesta dificultat, per tal que no us n’angoixeu si també sou d’aquestes. És a dir:

[2] Que hi ha ànimes i enteniments tan desbaratats com cavalls desbocats que no hi ha qui els aturi; corren d’ací d’allà, sempre amb desassossec: o és la seva natura o Déu que ho permet. Em fan llàstima perquè em semblen persones sedejants que veuen l’aigua lluny, lluny, i que, quan hi volen anar, troben qui els barra el pas pertot, al principi, al mig i a la fi. Després d’haver vençut, i amb molts de treballs, els primers enemics, s’esdevé que es deixen vèncer pels segons i prefereixen morir de set que no pas beure una aigua que els ha de costar tant. Defalleixen, els falta coratge. I si algunes en tenen per a vèncer també els segons enemics, acaben les forces en arribar als tercers, quan potser no eren ni a dues passes de la font d’aigua viva, de la qual el Senyor digué a la Samaritana que qui en begués ja no tindria set. I amb quanta raó i veritat, puix que és la mateixa Veritat qui ho diu, que no tindrà set de res d’aquesta vida, creixent-li, però, la de les coses de l’altra molt més que no podem imaginar per la set natural d’ací! I que sedegosos que van d’aqueixa set, perquè l’ànima n’entén el gran valor! I si bé és una set molt penosa que fatiga, així i tot emmena la satisfacció de matar l’altra, de manera que és una set que únicament ofega les coses terrenals i que més aviat sadolla; i així quan Déu la hi satisfà, la mercè més gran que li pot fer és la de deixar-la amb la mateixa necessitat, que prou resta amb més fretura de tornar a beure aquesta aigua!


camiTERESA DE JESÚS, Camí de perfecció. Castell interior, presentació per Joan Baptista Bertran, S.J., versió catalana de Bonaventura dels Sagrats Cors [Gilabert], C.D., i de Roser de la Santíssima Trinitat [Segimon], C.D., Barcelona: Editorial Nova Terra, 1975, pp. 95-96.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s