Antoni Viladomat, vida i obra

Francesc MIRALPEIX, Antoni Viladomat i Manalt 1678-1755: Vida i obra, Girona: Museu d’Art de Girona, 2014, 541 pp., il·l. ISBN 978-84-393-9215-8.

ViladomatEl llibre de Francesc Miralpeix (Universitat de Girona) és el resultat de la feliç concurrència entre, d’una banda, una línia d’investigació de l’autor sobre Antoni Viladomat, que remunta a la seva tesi doctoral, llegida en aquella Universitat el 2005 i ara revisada i completada; i, d’altra banda, l’exposició “El pintor Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)”, que es va dedicar entre els mesos de maig i octubre de 2014 a la figura més emblemàtica de la història de la pintura catalana de la primera meitat del segle XVIII, com a activitat destacada dels actes commemoratius del Tricentenari (1714-2014); la mostra es va distribuir en cinc seus, ubicades a les ciutats on l’empremta de la carrera professional de Viladomat és més important: Museu Nacional d’Art de Catalunya, de Barcelona; Museu d’Art de Girona; Museu de Mataró; Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró; Museu Diocesà i Comarcal de Lleida.

El llibre que resulta d’aquesta doble iniciativa és, doncs, alhora el catàleg de l’exposició i una monografia de referència sobre Viladomat, que conté un catàleg crític actualitzat de la seva producció i es complementa amb una sèrie d’il·lustracions de qualitat tant sobre l’obra coneguda com sobre el context artístic en què s’insereix l’obra del pintor.

El present llibre-catàleg –la denominació és del mateix autor– té tres parts diferenciades: biografia de Viladomat, anàlisi de la seva obra i catàleg raonat de la producció.

El pintor i la seva obra

Miralpeix recull les notícies conegudes sobre la biografia d’Antoni Viladomat, fill d’un daurador de Berga instal·lat de jove a Barcelona, amb hipòtesis per omplir les llacunes documentals que afecten etapes tan importants com els anys de formació i la primera activitat artística, en el marc de la guerra de Successió i la immediata postguerra. Són, també, els anys en què Carles III l’arxiduc– i Elisabet Cristina de Brunsvic mantingueren una cort tan enlluernadora com fugaç a Barcelona, per a la qual van treballar artistes de diferents procedències. No sabem quins contactes hi va tenir Viladomat, però és indubtable que la seva obra incorpora elements de l’estètica d’artistes que hi van passar, com Ferdinando Galli da Bibiena. El 1709, per exemple, els marmessors del prior de Tarragona van encarregar al pintor català sengles retrats de l’arxiduc i la seva dona.

Els anys 20 són els de la consolidació de la carrera artística de Viladomat i dels primers grans encàrrecs d’institucions religioses, esglésies i convents de tot el territori que es recuperaven de la passada guerra: convent de Sant Francesc de Barcelona (hi va pintar la sèrie sobre el sant que li va assegurar la fama, avui al MNAC, dipòsit de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi), convents de carmelites descalços, església de Santa Maria de Mataró, catedral de Girona, etc. El seu estil poc innovador en qüestions iconogràfiques, equidistant entre la novetat i la rutina artesanal, amb un cert “aire casolà” i naturalista, explica probablement l’elevat nombre d’encàrrecs assumits per Viladomat i el seu taller d’“organització gairebé empresarial”, d’on sortiran obres de qualitat desigual, capaces de satisfer el gust d’un públic que es mou sobretot en ambients conventuals i monàstics. El prestigi de la marca Viladomat augmenta i es difon, fins i tot més enllà del mercat català. Això li donà una posició de força que pesarà en els plets contra el col·legi de pintors de Barcelona, que li reclamen la subjecció a algunes de les seves ordinacions. El “llicenciat” Viladomat –mai no arribà a “mestre”– va mantenir sempre una relació ambigua amb l’estructura gremial del seu ofici, possiblement perquè el prestigi i l’estatus professional aconseguits li ho permetien, més que no per una possible concepció liberal o “romàntica” de l’artista, tot just apuntada en les al·legacions presentades en aquelles causes.

El llibre de Miralpeix, superant la discussió sobre etiquetes importades (per exemple, Barroc) que dificulten la comprensió de la producció artística de Viladomat i altres autors del període, inclou una detallada descripció dels elements de l’estil i la tècnica del pintor. Hi destaca la importància donada a la pràctica del dibuix, inusual al país en aquella època, que explica el pas pel seu taller d’artistes i oficis diversos que necessitaven dominar-la o de simples observadors atrets per l’habilitat del pintor, per bé que el seu ensenyament no hi va estar mai reglat acadèmicament. “Fou millor dibuixant que pintor”, conclou Miralpeix. Una de les seus de l’exposició citada (MNAC) es va centrar precisament en l’obra gràfica de Viladomat.

La descripció analítica de la producció de Viladomat es contextualitza amb l’estudi dels precedents pictòrics del segle XVII, dels artistes relacionats amb el seu taller i dels deixebles (especialment els Tramulles), així com dels possibles canals d’influència italiana, flamenca i francesa sobre el pintor, a través de l’estudi de gravats o “estampes de traducció” i de la contemplació de l’obra d’altres autors, inclosos escultors com Andreu Sala, influït per Bernini, i Pere Costa, amb qui Viladomat devia coincidir a la cort de l’arxiduc.

A la “Introducció” del llibre es repassa breument el procés de mitificació de Viladomat a la Catalunya dels segles XIX-XX, ja documentat a les primeres biografies incloses al Viaje de España d’Antoni Ponz (vol. XIV, Madrid, 1788) i al Diccionario histórico de Juan Agustín Ceán Bermúdez (vol. V, Madrid, 1800), però a l'”Epíleg” s’estudien amb més deteniment alguns episodis de la primera recepció del pintor que seran determinants per a aquell procés: la connexió amb els parents de la seva dona, els Esmandia de Mataró (més endavant, casa Vedruna), que no tan sols conservaren memòria de la seva producció artística a través d’inventaris, sinó que mantingueren contactes amb membres de cercles il·lustrats com Nicolás Rodríguez Laso, que va sufragar una inscripció al nínxol del pintor; l’elogi de Viladomat atribuït a Mengs (“fue el mejor pintor que tuvo España en su tiempo”); i l’estudi pràctic dels seus dissenys a l’Escola Gratuïta de Dibuix (Escola de la Llotja) impulsada per la Junta de Comerç.

Catàleg raonat

El catàleg crític de la producció de Viladomat s’organitza en quatre seccions: (1) pintura i dibuixos autògrafs (ítems 1-320); (2) obres dubtoses o d’atribució incerta (ítems 321-362 i 165 bis); (3) obres descartables (ítems D1-D135); (4) i obres perdudes i/o il·localitzables.

Viladomat_LleidaTot seguit n’extracto la relació dels encàrrecs relacionats amb els convents de carmelites descalços catalans i, naturalment, les imatges de Teresa de Jesús, on dominen temes iconogràfics sobre el personatge tan coneguts com la santa escrivint en presència de l’Esperit Sant en forma de colom (ítems 75 i 238) o la transverberació (ítems 239-241). Algunes d’aquestes imatges es reprodueixen a la galeria “Viladomat i santa Teresa de Jesús” del web STJ500.cat.

A la primera secció del catàleg trobem els ítems següents:

  • 75: “Santa Teresa de Jesús” (c. 1726-1728). Retaule de sant Narcís, capella de Sant Andreu de la catedral de Girona.
  • 83: “Aparició de Crist a santa Teresa”, procedent de l’antic convent de Sant Anastasi de Lleida (c. 1730-1740). Convent de carmelites del Cor de Jesús a la Caparrella, Lleida.
  • 238: “Santa Teresa de Jesús” (c. 1730-1740). Ubicació desconeguda.
  • 239: “Transverberació de santa Teresa” (c. 1725-1735). Col·lecció particular.
  • 240: “Transverberació de santa Teresa” (c. 1735-1745). Col·lecció particular.
  • 241: “Transverberació de santa Teresa” (c. 1735-1745). Ubicació desconeguda.
  • 242: “Aparició de sant Josep i el nen Jesús a santa Teresa” (c. 1720-1740). Església de Santa Maria de Mataró.

A la secció d’obra no conservada es troben referències a una quinzena de pintures documentades en convents del Carmel teresià a Catalunya:

  • Barcelona, convent de carmelites descalces: a l’altar major de l’església hi havia una “Mare de Déu del Carme traient les ànimes del Purgatori” i un “Sagrat cor”.
  • Barcelona, convent de carmelites descalços: a la sagristia de l’església hi havia un “Sant Josep” i, a l’altar major, sis teles de tema desconegut, tots destruïts arran de l’incendi de 1835. S’atribueix a Viladomat el projecte de Monument de Setmana Santa per a l’església del convent.
  • Mataró, convent de carmelites descalces: “Santa Teresa”, a l’altar major; “Josep amb el Nen”, a la capella del claustre dedicada a sant Josep; i “Naixement de Jesús”, a l’altar de sant Josep de l’església. Desaparegudes arran de la destrucció del convent el 1936.
  • Reus, convent de carmelites descalços: Monument de Setmana Santa.
  • Vilanova i la Geltrú, convent de carmelites descalços: “Santa Teresa”.

[Maria TOLDRÀ]

Advertisements

Un pensament sobre “Antoni Viladomat, vida i obra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s