Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (10): Sota Pedralbes

Finca_Guell

Una ratlla d’humor no espatllarà les altres: què vol dir “sota Pedralbes”? Deu ser que el poeta fa dentetes a les monges clarisses, les humils seguidores de Clara i de Francesc. Seriosament: discernim Verdaguer sota pins i palmeres, entre troanes i hortènsies als jardins de la torre Güell (sí, els Güell industrials i mecenes que foren comtes). A la gran masia entre camps d’aquests senyors hi passava alguns dies alguna vegada, a quatre passes, doncs, del monestir fundat per la reina Elisenda de Montcada en 1326.

Comencem amb el lema en català: “Que nostre estimat Jesús crucificat sigui per sempre un pom al nostre cor. Sí, puix els claus són més desitjables que els clavells”.

Teresa

Que notre cher Jésus crucifié
soit à jamais un bouquet sur notre coeur.
Oui, car ses clous
sont plus désirables que les oeillets.
St. Francisco de Sales

De Jesús crucificat
Teresa està enamorada;
du sa imatge sobre el cor,
son amor dintre de l’ànima.
–Doncs qui us ha clavat aixís?–
plorant un jorn li demana.
–Qui us ha clavat a la creu,
¿doncs per què a mi no m’hi clava?
Qui us foradà, peus divins?
¿Doncs qui us obrí, mans sagrades,
que, agenollats, a Betlem
los serafins adoraven?–
Una idea ja li’n ve
que li asserena la cara:
arranca el clau de sos peus,
de sos dits fent estenalles,
canviant-lo amb un clavell,
florit a la matinada;
arranca el clau de ses mans
i dos clavellets hi encasta.
Posant-los-hi, d’un a un
los clavellets olorava;
olorant los clavellets
sobre la creu se desmaia.
Lo seu pare és fora al camp,
la seva mare és a l’aigua;
qui vindrà a dar-li socors,
si està soleta en la cambra?
No hi està soleta, no,
que hi és l’Amor que tant aima;
com sos claus ja són clavells,
lo bon Jesús se’n desclava,
i abaixant-se de la creu
ja li’n dóna una abraçada.

Sota Pedralbes, dia de l’Ascensió 1885

Arribem al desenllaç d’una història infantil. El pare i la mare no són a casa. Però aquesta vegada, avui, a casa, hi són. És el poeta, el mateix Verdaguer, qui n’és fora. No sé estar-me de fer una paral·lela comparació amb un record de la seva infantesa a Folgueroles. Escriu que tenia aleshores cinc anys i ara en memorar-ho ja en té cinquanta. Traslladem-nos, doncs, al 1895 de l’escriptura i al 1845, de fet el 1850, quan… El record és també al voltant d’unes flors. Si al poema Teresa aplega clavells per substituir uns claus, el petit Jacint feia un pom de flors boscanes per dur-lo a l’escola, a la imatge de Maria el mes de maig, a l’aula on l’obsequiaven els menuts escolars:

Pujo al conreu que goretava el pare,
hi cullo uns botons d’or; baixo al torrent
on per sos tovallons ma pobra mare
trobar solia lo color d’argent.

Ho escriu al poema “A la Verge”, el primer d’Aires del Montseny. I amb la semblança la diferència. Si els pares de Teresa eren al camp i a rentar la roba a la riera, ell és qui tenint-los a casa se’n va vora l’aigua i pel terrer. I tot es resumeix en una pregunta que balla darrere, amagada, dels versos teresians: quanta vida, records i desitjos hi estotja de si mateix el poeta?

El poema, el llegim. Dos cops per entendre’l. Tres… Els dotze primers versos ens arriben per una veu narradora a fi de fer-nos saber o refrescar una característica de l’espiritualitat de Teresa de Jesús. Va ser la tendència i insistència a contemplar i a considerar la vida humana de Jesús de Natzaret, en especial la seva mort i resurrecció. “Porque en pensar y escudriñar lo que el Señor pasó por nosotros, muévenos a compasión, y es sabrosa esta pena y las lágrimas que proceden de aquí” (Vida 12,1). I, amb més raó que un sant, Teresa escriu el capítol 22 on pugna mesuradament i decidida ensems per defensar el valor de la humanitat de Jesús en el camí espiritual. Uns hi havia que predicaven “apartar toda imaginación corpórea”, puix la contemplació ha d’ésser de la sola divinitat, argumentant-ho amb frase evangèlica. Diu Jesús als deixebles: “–Convé que me’n vagi” (Jo 16,7); això és: que no el vegin més. Teresa els oposa el seu pensament. “Paréceme a mi que si tuvieran la fe como la tuvieron [els apòstols] después que vino el Espíritu Santo, de que era Dios y hombre, no les impidiera; pues no se dijo esto a la Madre de Dios, aunque le amava más que todos” (Vida 22,1). Continua: “Yo no lo contradigo, porque son letrados y espirituales, y saben lo que dicen y por muchos caminos y vías lleva Dios las almas […]” (Vida 22,2), però ho escriu i els planta al davant la seva experiència. Massa ens allargaríem amb aquest capítol 22. Que ens basti ara per situar els versos primers en el context biogràfic de Teresa. Per capir la intenció del poeta en presentar-nos-la enamorada amb la imatge de l’estimat al cor. Una imatge –i ens cal repetir la paraula– no pas nova en la tradició poètica, “puix que, dins mi, vos tinc en bella forma” fa un vers de Roís de Corella i en eco fan dos de Francisco de Quevedo, “basta ver una vez grande hermosura / […] / y en l’alma impresa eternamente dura”. “Porque ¿cómo podríamos representar con estudio la Humanidad de Cristo y ordenando con la imaginación su gran hermosura?” (Vida 29,1), i tot i així se la contempla i admira. “Quisiera yo siempre traer delante de los ojos su retrato y imagen, ya que no podía traerle tan esculpido en mi alma como yo quisiera” (Vida 22,4).

Acaben els dotze versos primers i tot seguit el poeta destil·la fantasia: claus i clavellets. Ens lliura un conte infantil començat pel final: què fa la criatura mentre pare i mare són fora de casa. I amb un poc d’intriga inclosa: qui l’ajudarà en el seu esvaniment? Hi ha unes quantes imatges pictòriques, i fins alguna escultòrica, en la tradició religiosa catòlica, en què el títol informa que es tracta de Francesc d’Assís abraçant Jesús crucificat (del pintor Bartolomé Esteban Murillo o de Francesc Ribalta, o alguna rara, del segle XVIII, on l’abraçada és Clara d’Assís, i altres santes i sants, de Francisco de Goya al segle XX). En elles contemplem Jesús que, amb un braç desclavat, abraça Francesc. Qui abraça a qui? Verdaguer té in mente, conscient o no, l’escena? Tant li fa. A la seva imaginació no li calia. Fins podem tenir la impressió que a la insabuda ens diu a quin personatge s’ha d’atribuir la iniciativa en les obres artístiques esmentades. Ell va més enllà d’una simple abraçada. La història que conta acaba bé. Rodonament bé perquè no és ja sols una mà que es desclava, sinó que “l’Amor” baixa de la creu, “dóna una abraçada” a qui ha tingut una albaïna, una enfonsada en deliqui d’amor… “los clavellets olorava” (v. 22)… hi ha olors tan penetrants i mòrbids, oi? Però.

La contalla, desvirtua els versos inicials? La requesta d’enamorada es perd colgada sota la imaginació dels restants vint-i-dos versos? La comparació de sant Francesc de Sales feta per a meditar, es dilueix en revolts sentimentals? Els poetes són desconcertants. Verdaguer, no pas menys.

Van ser versos d’una hora juganera als jardins de can Güell, sota Pedralbes, a quatre passes del monestir de les clarisses. Però volen ser devotament seriosos amb un lema poètic i piadós.

[Joan REQUESENS I PIQUER]

Anuncis

Un pensament sobre “Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (10): Sota Pedralbes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s