Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (9): Ni àliga ni garsa

Ribera

Va ser –i és–, aquest petit poema, el pensament religiós del dia 15 d’octubre en el llibre Roser de tot l’any.

Santa Teresa de Jesús

Dono tuo accendimur… et ascendimus
Sant Agustí

La vostra ploma, oh Teresa,
una ploma és de cap d’ala;
no les tenen pas aixís
la garsa reial, ni l’àliga.
Vos la daria un Aucell
dels que el cel vos enviava?

Com en els versos del poema precedent, Verdaguer es manté en un tema recurrent: el de l’escriptura, la ploma, ja sia de metall, ja sia d’au celeste. I la pregunta segueix essent, també, la del comentari anterior. Inquietant contrast si no oblidem els somnis verdaguerians de voler ser una mica més que un versaire místic.

El títol és repetitiu. El lema, aquest en porta, ja no. Cinc mots procedents de les Confessions del fill de Tagast, bisbe d’Hipona la Reial, Agustí. Cinc per no dir quatre, puix no per menuda deixarem la conjunció. Ara bé, poca cosa ens diuen aquests mots sense la resta que hi ha en els tres punts de l’entremig i fins al final del paràgraf augustinià. Heu-los ací:

Pondus meum amor meus; eo feror, quocumque feror. Dono tuo accendimur et sursum ferimur; inardescimus et imus. Ascendimus “ascensiones in corde” [Sl 83,6] et cantamus canticum graduum. Igne tuo, igne tuo bono inardescimus et imus, quoniam sursum imus “ad pacem Hierusalem”, quoniam “iucundatus sum in his, qui dixerunt mihi: In domum Domini ibimus”. Ibi nos collocabit voluntas bona, ut nihil velimus aliud quam permanere illic in aeternum. (Confessiones, XIII, 10)

[El meu pes és el meu amor; on sóc portat, és ell que m’hi porta. Gràcies al vostre do, ens inflamem i ens enlairem, cremem i caminem. Pugem “l’escala del cor” i cantem el càntic dels esglaons. En el vostre foc, en el vostre foc benefactor ens enardim i caminem, perquè pugem vers “la pau de Jerusalem”, perquè “m’he alegrat amb els qui em deien: anirem a la casa del Senyor” [Sl 121,1.6]. Allí ens col·locarà la bona voluntat, i res ja no voldrem que no sigui restar-hi eternament.]

Els versos són pocs, la primera lectura fins pot resultar decebedora. En una segona, però, sota l’envelat del lema canvien de fesomia, s’il·luminen i es faran un poc més densos si no els deslliguem de la poètica verdagueriana, a més a més del context teresià. Avancem-hi per passos.

El fragment augustinià és ni més ni menys que una sola confessió entorn del darrer motiu, al voltant de la raó última, la que revela l’eix que sosté la vida i la fa avançar i li dóna sentit: l’amor. És el pes, solem traduir, però el sentit va més enllà que no el concepte explicador de la força gravitatòria estiradora cap avall…, de la massa de matèria…, etc. És el fardell que hom porta i li encamina la vida. Digues-me què estimes i et coneixeré, solem dir, oi? És la dignitat i la responsabilitat de cadascú enmig dels altres. És la manera de pensar i de fer, és el tarannà. Tot això és l’amor. O al revés: l’amor (el molt, el poc o la seva mancança) ens fa ser com som en el camí de la vida. Agustí ho desplega amb citacions de salms, i de la corada d’avançar i de l’embranzida rebuda en fa la metàfora del foc perquè ho és, l’amor, i l’ha rebut de Déu. Camí d’ascensió fins a la pau eterna.

Per al lector, seguidament, com entre parèntesis, un aclariment. El “càntic dels esglaons” o “de les ascensions” és el conjunt de salms petits que van del 120 al 134 i el poble jueu els cantava en pujar a Jerusalem en les solemnitats anuals i quan retornava de l’exili. No cal dir que el bisbe Agustí interpreta el recull com el dels càntics per fer camí des d’aquest món vers el venidor.

A la poètica verdagueriana hi ha un poema que hi sobresurt, puix hom hi veu una de les més explícites reflexions “sobre els ressorts de la poesia. O sobre la seva condició de poeta”, amb paraules dels professor Joaquim Molas. Podem llegir-lo a Aires del Montseny, l’intitulat “Què és la poesia?”. Estrofa inicial:

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d’Eva.

I d’entre els versos següents, pel pensament que porten, per exemple aquests:

los fa record del paradís perdut
[…]
ella és lo rossinyol […]
[…]
[…] al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves
[…]
[…] amb los senzills de cor
ses ales d’or i sa cançó desplega.

Una altra estrofa sencera:

De poetes cabdals prou n’hi ha haguts;
cap d’ells la dolça melodia ha apresa.
Qui n’arribés a aprendre un refilet,
aquell ne fóra l’àguila superba.

No s’imagina, Verdaguer, Teresa de Jesús com una àguila considerant els seus escrits? Qui ho negarà en llegir aquests sis versos a Roser de tot l’any? Fins agosaradament podria dir-se que el poeta es transfereix en Teresa. Si ell no ateny les alçàries poètiques, tot i saber-se inspirat per un “aucell del cel”, ho fa ella que, segur, pensa, tot i el recurs dubitatiu dels dos versos finals, ha rebut l’ala d’un Aucell per esdevenir escriptora mística.

I en el context teresià, el tema del poema ja ha estat present més clar i variadament en els poemes V, VI i en el VIII i ho serà en el XII. Potser mereixeria, aquest ritornello de ploma, llibre i fulls, de verbs dibuixar i escriure, mereixeria alguna consideració sobre versos transmutats en refugi on es desdobla Verdaguer, el poeta; i el sacerdot, també, assedegat de misticisme. Tal volta. No us ho sembla?

Tornem al comentari. Ara, doncs, ja podem llaçar l’amor augustinià amb l’amor teresià, l’amor com a do rebut de Déu que ens permet remuntar-nos al cel, talment ho fan les àguiles, reines a les altures. Talment també ho fan els escrits de Teresa de Jesús, sota la figura d’una ploma d’Aucell celeste, perquè allò que ens transmet no és pas menys que un do rebut de dalt; com també ell, Verdaguer, n’ha rebut, més minsament, la inspiració poètica per un altre aucell, aquest, amb minúscula.

No sabré pas si algun lector s’ha fixat que tots els poemes teresians anteriors tenien la seva mena de rima, ja sia consonant o assonant, o combinant alternadament els darrers mots triats, sil·làbicament aguts o plans. Però els pocs versos d’avui… Mirem com acaba cadascun: “Teresa” / “ala” / “així” / “àliga” / “Aucell” / “enviava”. Ni rima assonant ni consonant; paraules, segons l’accent: plana, plana, aguda, esdrúixola, aguda i plana… S’ha esmussat un poc l’eina del poeta? Diria que gens ni mica. Verdaguer va prescindir, aquell dia, de qualsevol mena de rima perquè volgué dir-se, i dir-nos, una ben massa agosarada afirmació, tot i que la dissimulava amb una retòrica pregunta adreçada a la mateixa Teresa. Ella no és una simple escriptora, no. Ho és “de cap d’ala”, popular locució que significa “persona eminent” a tot ésser-ho, per damunt dels altres, en el seu ofici. Han estat el dos primers versos. El dos segons, una comparació tan pagerola que despista: ploma de garsa i ploma d’àliga, per no dir d’oca perquè era de les millors (ben tallada –me’n recordo d’infant i perdoneu-m’ho–) per escriure… I als dos versos finals hi ha “un Aucell”, així, amb lletra majúscula. No us fa pensar en aquell pintat als quadres de la Trinitat santa, narrat en passatges evangèlics, comentat pels teòlegs com a font d’inspiració divina? La coloma que inspira Teresa. Dir-ho com qui només exagera una mica, com els pintors que pinten per fer bonic.

Potser Verdaguer recordava expressions del primer editor de les obres de Teresa de Jesús, fra Luis de León, “[…] encubrir las mercedes que Dios le hizo viviendo, y no querer publicar los medios con que la perfeccionó [és a dir: els seus escrits que tot això ens conten] sería en cierta manera hacer injuria al Espíritu Santo y escurecer sus maravillas y poner velo a su gloria” (de la “Carta-Dedicatoria” amb què encapçalà l’edició a Salamanca el 1588).

Mitja dotzena de versos. Una troballa poètica de ben poca aparença. Tota una meditació que el poeta atapeeix perquè nosaltres la despleguem.

[Joan REQUESENS I PIQUER]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s