Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (8): Nafra d’amor

Bernini

Breu. És petit. És aquest el poema de menys versos corresponent al dia 3 d’agost a Roser de tot l’any.

Veía un ángel cabe mí hacia el lado izquierdo en forma corporal, lo que no suelo ver sino por maravilla. […] No era grande, sino pequeño, hermoso mucho, el rostro tan encendido que paracía de los ángeles muy subidos, que parecen todos se abrasan (deben ser los que llaman querubines […]). Veíale en las manos un dardo de oro largo y al fin de el hierro me parecía tener un poco de fuego; este me paracía meter por el corazón algunas veces, y que me llegava a las entrañas. Al sacarle, me paracía las llevava consigo y me dejava toda abrasada en amor grande de Dios. […] No es dolor corporal, sinó espiritual, aunque no deja de participar el cuerpo algo, y aun harto. Es un requiebro tan suave que pasa entre el alma y Dios, que suplico yo a su bondad lo dé a gustar a quien pensare que miento. (Vida 29,13)

No ens preguntem per què Verdaguer trià aquest dia per a aquest poema. La història explica el següent. El papa Benet XIII disposà una festa en commemoració d’aquesta transverberació el 25 de maig de 1726, la qual els carmelites descalços celebraven el dia 27 del mateix mes –avui dia el 26 d’agost. Es conta també que el rei d’Espanya –era aleshores el Borbó Felip V– va demanar al papa Climent XII que eixís del clos carmelità descalç i fos celebrada a tots els dominis de la seva corona, concessió atorgada l’11 de desembre de 1733.

La Transverberació del Cor de Santa Teresa

En esta blanca pàgina, quin nom hi escriuria
sinó el del meu amor,
lo de Jesús i el vostre dolcíssim, oh Maria?
Amb fletxa d’or un dia,
si l’àngel de Teresa me’ls escrigués al cor!

Pla bé sabem que Verdaguer havia llegit la l’autobiografia de Teresa de Jesús, i per això parla de fletxes o sagetes d’or i de foc… Però en aquests pocs versos, si en faig una lectura correcta, diria que el poeta se’n va –com sol dir-se col·loquialment– per les branques, amb un “si” condicionat a “un dia”. No hi veig el desig, demanat sense suposició de temps, al qual podria aspirar: tenir experiència del goig d’íntima unió amb la divinitat que la mateixa monja suplica a Déu el concedeixi al lector dubitatiu. S’acontenta amb portar escrits un parell de noms al cor. Podem dir de Verdaguer, evidentment amb clara raó, que pel fet de creure en un “amor que abrasa”, no necessita ni somiar de gustar-ne el goig, el que Teresa suplica, per ser-ne ja crèdul. No, no em convenç aquesta resposta perquè ell ha omplert els seus versos justament d’aquest desig i somni. Ja ho confessava el 1869 al mig del gran poema “Qui com Déu?”: “vull abrusar-me i perdre’m dins la flama / que voltejo, voltejo enamorat”. Sigui com sigui, aquí s’acontenta amb una doble escriptura: consignar, al full que ha d’omplir per al dia 3 de maig, els noms de “Jesús i Maria”; i qui a Teresa transverberà, aquell àngel, que ara els escrigui al seu cor. Tinc la impressió que els tres primers versos són el tema i la raó del poema, mentre que els altres dos hi són afegits, és a dir, una idea que li ve per sobtada semblança entre el full blanc de paper i el seu cor on, de fet, per tradició sabem que s’hostatja l’amor. Una comparança que també de cop sobte li fa present Teresa, i lleuger compta sis síl·labes i en compta un alexandrí: dos versos més, ja són cinc, ja té el poètic pensament del dia 3. Però el títol diu molt més que els versos…

L’escultura de Bernini, ¿no se li presentà a la inspiració aquesta vegada? (Tal volta la recordaria d’haver-la vista a l’església de Santa Maria de la Victòria, a Roma. Pot ser? No en parla enlloc. No ho sabem.) A mi se’m fa gairebé real. El marbre refulgent, els plecs a cents… Imaginem que Verdaguer té al davant les cobertes d’un llibre on, en imatge sèpia de 140 x 140 mm, hi ha el rostre teresià de Bernini presidit d’unes lletres que diuen Erótica y mística, així, d’Esteban Inciarte, editat a Mèxic el 1979. Imaginem… No, no ens cal imaginar-ho perquè el Verdaguer poeta prou intuïa o fins entenia aquestes paraules de la santa: “un regalo que ni bien es del todo sensual, ni bien es espiritual. Todo es dado de Dios. […] es tan grande la gloria y el descanso del alma, que muy conocidamente aquel gozo y deleite participa de él el cuerpo, y esto muy conocidamente […] Nosotros no somos ángels, sino tenemos cuerpo” (Vida 10,2; 17,8; 22,10). I si fins havia llegit de Joan de la Creu “muchas veces acaece que en los mismos ejercicios espirituales, sin ser en mano de ellos se levantan y acaecen en la sensualidad movimientos y actos torpes, y a veces aun cuando el espíritu está en mucha oración […] muchas veces acaece en la comunión que, como en este acto de amor recibe el alma alegría y regalo, porque se le hace este Señor (pues para eso se da), la sensualidad toma también el suyo, como habemos dicho, a su modo” (Noche oscura I, 4,1), essent com és femenina l’ànima… No, no podia Verdaguer dir com Teresa de Jesús: “yo sé poco de estas pasiones del alma que quizá me diera a entender, y lo que procede de la sensualidad y de nuestro natural, porque soy muy torpe […]” (Moradas IV, 1,5); no, no calia que Verdaguer ho digués perquè els seus silencis eren sonors a la perspicàcia de qui el coneixia a fons, l’amic Jaume Collell. A propòsit del poema Canigó, va escriure, Collell, a Teodor Llorente el 18 de gener de 1886: “Cuando la cosa se estaba haciendo, varias veces le dije a Jacinto que podía dar más vida real y movimiento a los personajes humanos de su obra, pero parece que nuestro amigo teme ‘humanizarse’ y solo versifica […]”. “Parece”, ben cert que sí. Només ho sembla perquè Verdaguer estimbava Gentil, l’aimador de Griselda i el seu alter ego: “[…] en la cima se troba, / davant d’un quadre diví / que tots los sentits li roba” (Cant VI, 115-116)… “alè de dues vides que naufraguen, / esvanint-se plegades en lo vent” (Cant VII, 455-456). I Verdaguer feia veure saber “poco de estas pasiones del alma” perquè volia que fos un àngel que unes altres d’altre amor les hi escrigués, com a Teresa, al cor.

Ara una nota, i no pot ser menuda, al peu de plana. No em digui cap lector que forço un vers del cant VIII de Canigó, no. Guifre d’Arrià empenta el nebot i “l’arpa rodola amb ell de timba en timba” (Cant VII, 449), i en la caiguda “sospirs o notes minven i s’apaguen, / sonant per darrer colp més tristament” (Cant VII, 453-454) –què insinuen notes o sospirs?; l’instrument i el jove cauen, “alè de dues vides […]”, aquí, aquí el poeta personifica l’arpa doblement: li dóna alè, li dóna sospirs, les dues vides capitomben al fons de l’estimball. La de Gentil, ¿i a qui vela i ensems revela la personificació de l’arpa? Al poeta. L’alter ego també s’esbalça, s’ha esvanit al vent. Passarà la resta de la vida com ignorant “de estas pasiones del alma”, com a qui sembla li faci por l’humanitzar-se. Voldria un àngel que una altra passió d’amor li escrigués, com a Teresa; si “un dia, / si l’àngel […] escrigués al cor!”.

(Nota –no cal a peu de pàgina–: a propòsit del llibre esmentat d’Esteban Inciarte. Poc més de cent pàgines “entre la realidad y el sueño […]. Conformémonos, repito, con la veracidad” (p. 11-12). Quina meravella la llibertat d’esperit! Val més que sigui do de Déu que no pas anatema d’eclesiàstics.) La veracitat de Teresa de Jesús. La veracitat del poeta Verdaguer. No en tenim prou? Quina veritat cercarem, a on, si passem de llarg de la veracitat que confessen la prosa de la monja i el vers del mossèn? Podem demanar més?

Dolore, o fonte eterna delle cose buone,
[…]
le rosse carezze d’una mano accesa,
intatto, ti daranno il fiore del silenzio.

(Dolor, oh font eterna de les coses bones,
[…]
les roses carícies d’una mà ardorosa,
intacta, et donaran la flor del silenci.)

Salvatore QUASIMODO

[Joan REQUESENS I PIQUER]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s