Un article inèdit de Gabriel Beltran sobre Joan de Jesús Roca

En l’escaiença dels 400 anys de la mort de Joan de Jesús Roca, el 19 de novembre de 1614, recuperem un article inèdit de qui va ser el gran especialista en la figura del primer carmelita descalç de Catalunya, col·laborador de Teresa de Jesús, fundador i escriptor, Gabriel Beltran i Larroya, autor de diversos treballs sobre el personatge (Bibliografia). El text aporta algunes notícies noves, entre les quals destaca el parer sobre Ramon Llull emès pel P. Roca i el jesuïta Pere Gil a instàncies dels diputats del General.
A continuació presentem la traducció al català de l’article del P. Beltran. L’original en castellà es pot consultar des d’aquí.

Roca_Cinco_palabras

Joan de Jesús Roca

Diuen que quan santa Teresa es va assabentar de l’ingrés del mestre Joan Roca a l’orde va exclamar: “Ja tinc un home a casa”. Afortunadament, la santa va tenir i ha tingut molts homes “a casa”. Aquells mateixos dies de 1572 hi entrava qui fou el seu home per excel·lència: el mestre Jerónimo Gracián. Però la intuïció de la mare sobre Roca va resultar profètica, perquè l’il·lustre català la serví amb fidelitat durant tota la seva vida. Les seves aportacions a l’obra teresiana foren nombroses i valuoses. Per bé que tampoc no es poden negar les seves limitacions, reconegudes i assenyalades per la mateixa fundadora, a l’hora d’identificar-se plenament amb el carisma del nou orde.

Ens agradaria saber on i quan es van conèixer, Teresa de Jesús i Joan de Jesús. El mestre Roca entra en relació amb els carmelites descalços a Alcalá de Henares, mentre cursa els estudis universitaris de teologia (1569-1571). La seva amistat amb un altre universitari, Jerónimo Gracián, el duu a la nova família religiosa. Ingressa al noviciat de carmelites descalços de Pastrana el 1572. Feia tot just tres anys que els descalços havien nascut a Duruelo (28 de novembre de 1568).

En aquests moments, Roca és un jove de 27 anys, doctor i professor en arts per la Universitat de Barcelona (1566), sacerdot diocesà (1569) i mestre recent en teologia per la d’Alcalá. Al noviciat no només aprèn el nou estil de vida consagrada, sinó que també exerceix ministeris catequètics i sacerdotals. Un cop acabat l’any, professa definitivament al Carme descalç l’1 de gener de 1573. Ben aviat comença a exercir càrrecs de responsabilitat: vicari d’Altomira (Conca) i prior de Mancera (1575). El capítol provincial extraoficial de l’any següent el nomena “zelador” de les noves comunitats teresianes. I s’hi lliura amb tant d’entusiasme que la mare Teresa l’ha de frenar més d’una vegada: “Ahora ve el cansancio de las actas que el padre fray Juan de Jesús deja hechas, que a mi entender torna a referir las constituciones…” (Carta 145, 1). També en la manera de calçar-se: “Lo que dice el padre fray Juan de Jesús de andar descalzos, de que lo quiero yo, me cai en gracia, porque soy la que siempre lo defendí” en sentit contrari (Carta 156, 7).

Viu amb intensitat el compromís teresià i, en conseqüència, comparteix el mateix destí que els religiosos més destacats: persecució i presó. Com qualsevol d’ells, defensa la mare Teresa, acusada d’“inquieta y andariega”, davant del nunci.

Segons el pare Gracián, la santa discuteix i programa amb Roca la famosa ambaixada davant de la seu apostòlica per aconseguir el primer pas autonòmic de l’obra teresiana. “Ya va el caminante muy puesto en orden, y mientra más le trato más esperanza tengo lo ha de hacer muy bien” (Carta 273, 6). Roca i Diego de la Trinidad viatgen a Roma d’incògnit i “disfrazados de caballeros” per obtenir l’erecció d’una província de descalços dins de l’orde del Carme, però amb legislació i superior propis (1579-1580). La mare Teresa segueix l’aventura de ben a prop i amb inquietud: “pena es verle ir tan lejos, sino que como la necesidad es mucha, por algo se ha de pasar…; virtud y talentos tiene para esto y más” (Carta 276, 1). I, com és lògic, celebra la bona nova de l’èxit romà de Roca: “Sepa que ha cinco días que recibió una carta nuestro hermano fray Jerónimo Gracián… de Roma, de fray Juan de Jesús, en que le dice que ya está el breve dado… Sea Dios alabado, que tanta merced ha hecho; bien pueden darle gracias” (Carta 328, 8).

Per configurar la nova província, la santa no s’oblida de les persones que l’hauran de dirigir ni dels matisos legislatius que cal tenir en compte durant el primer capítol d’Alcalá (1581). També compta amb Roca. En aquest sentit li escriu a Pastrana (Palència, 4 de gener de 1581). No és la primera vegada que s’hi carteja, encara que només es conservi una lletra anterior (setembre de 1576).

Des d’aquest moment “estamos todos en paz, calzados y descalzos” (Fund. 29, 32). Roca és elegit prior de Pastrana (1581), però amb prou feines el veiem a la comunitat, ja que immediatament intervé en la fundació de Valladolid (1581). En aquesta època, Teresa escriu a Gracián des de Palència que “con fray Juan de Jesús me olgué. Cada vez que veo el gran amor que tiene a vuestra reverencia me hace quererle más” (Carta 367, 7). Quan la santa passa per Valladolid de camí cap a Àvila, l’agost-setembre de 1582, el pare Roca encara s’està a la ciutat del Pisuerga: “La priora escribe a vuestra reverencia cómo están tan malos [els frares de la comunitat de Valladolid], y por que no se da a fray Juan de Jesús la patente, que sería cosa de inhumanidad dejarlos, que es el que está bueno y lo provee todo” (Carta 438, 14). Teresa de Jesús morirà cinc setmanes després a Alba de Tormes. Roca hi havia fet acte de presència “pocos días después de su muerte” (Petición y memorial, s. p.).

La tradició o la llegenda ens parlen de la seva darrera trobada: “Tome, padre, he aquí este báculo, que no tengo otra cosa que darle”. El bàcul teresià va tenir una història pròpia a Catalunya, de la mà del P. Roca, quan aquest hi va venir per establir (1586) els primers carmels descalços. Fins i tot el tingueren en veneració l’arquebisbe de Tarragona Joan de Montcada i la seva germana Lucrècia. Va acabar definitivament dipositat al convent de Sant Josep, de Barcelona (1620). Un devot “lo guarneció de plata, como está ahora” el 1707 (Anales, p. 31).

Tot amb tot, abans d’arribar al Principat català, Roca havia estat durant tres anys rector del col·legi de Baeza (1582-1585), fundat per sant Joan de la Creu. Creiem que la patent citada en un dels paràgrafs anteriors es refereix al seu nou càrrec. També va intervenir com a primer definidor provincial al capítol d’Almodóvar del Campo (1583). Però a les acaballes de 1585 es trasllada definitivament, excepte el priorat de Lisboa (1591-1594), a Catalunya, on havia nascut el 14 de juliol de 1544 (Sanaüja, Lleida).

Va tenir l’honor d’introduir el carmel teresià, tant de religiosos com de monges (1586-1588), en la seva pròpia terra. Així mateix fou el primer provincial dels deu convents de la Corona d’Aragó (1588-1591), i en un segon trienni (1600/1603). Les fundacions obeeixen a criteris teresianopastorals exigits per les necessitats concretes del poble. Pot xocar amb altres orientacions, però Roca actua com s’havia fet fins aleshores en altres llocs de Castella i Andalusia (MHCT 8, doc. 152).

El seu esperit i la seva vida l’impulsen a treballar per la canonització de Teresa de Jesús. Per aquest motiu escriu una Petición y memorial, impresa, d’11 pàgines, al concili provincial tarraconense reunit a Tarragona el 31 de gener de 1602. Sense cap mena d’escrúpols reconeix a la mare Teresa que ha “levantado en la Iglesia de Dios una reforma tan señalada, como se ve de los muchos monasterios de monjas que ella fundó, y de tantos de religiosos descalzos del Carmen, de que ella ha sido principio y autora”. També insisteix en els valuosos “libros que andan impresos de su Vida, Camino de perfección, y el de las Moradas…, llenos de celestial doctrina”, al costat del testimoni de vida personal d’“oración y contemplación que traía” (ibíd.). I per si el concili provincial no ho tenia present, “este sierva de Dios, era natural de la ciudad de Ávila, que en la partición de España, según las historias de ella, cae en la Provincia tarraconense” (ibíd.).

“Por las cuales cosas, sacratísima sínodo, he tenido ánimo de suplicar, en nombre de mi religión, como de presente lo suplico, que tiene por madre renovadora y autora de este tan grande bien, a la bienaventurada Teresa de Jesús, a vuestra religiosísima piedad, que se digne de mandar, que se le conceda la merced y gracia arriba propuesta, para que se hagan las diligencias necesarias acerca de la averiguación de su vida, mientras hay testigos de vista y personas vivas que podrán dar fe y cierto testimonio de ella” (ibíd.). A proposta del senyor arquebisbe, es va encarregar la redacció de la carta laudatòria, a Roma, al bisbe de Vic, abat de Poblet i síndic del capítol de Lleida (Actes sinodals, f. 113).

Dotze anys després va tenir la satisfacció de participar en les festes de beatificació de la mare Teresa de Jesús a la ciutat de Tarragona. Va predicar a l’església del convent el 5 d’octubre de 1614 “al oficio de la misa mayor”. Heus ací algunes de les seves valoracions personals, tot tractant el tema de les deu verges prudents (Mateu 25, 1).

“No es nuestra santísima virgen y madre, Teresa, de estas vírgenes, locas, sino de las muy prudentes” (ibíd., p. 134). “Por lo cual, con justa razón los breves apostólicos la llaman fundadora, que lo es” (ibíd.). “Era tanta la fuerza de su amor para con su amado Jesús, que se le hacía muchas veces presente, no sólo según la divinidad…, sino también según la humanidad” (ibíd., p. 135). I no hi podia faltar la referència personal: “Explicando yo esta doctrina de esta presencia de Dios por estas operaciones y simpatías de amor, en una plática que nuestra Santa me mandó hacer en un convento de monjas, donde era prelada, mostró quedar muy admirada. Y en acabando la plática despidió todas las religiosas, y con mucha instancia me preguntaba cómo había dicho aquella doctrina. Y replicándole yo que me dijese la causa de su pregunta, no quiso, por su mucha humildad, descubrirme la gracia que tenía escondida en su su pecho, hasta que, con juramento, le prometí de guardarle secreto. Y entonces dijo la Santa que la causa de preguntármelo era porque todo lo que habéis predicado pasa al pie de la letra en mi alma…” (pp. 137-138).

“Pero este mismo fuego del amor levantaba en su corazón otra llama del amor de los prójimos, y se encendía en un grande celo de la salud de las almas” (ibíd., pp. 138-139). “Miradla, cristianos, qué alegre está viéndose madre de tan ilustre y crecida familia…, viéndose cercada de tantos hijos e hijas que saben la verdadera sabiduría del amor de Dios?” (ibíd., p. 140). “¿Quién, pues, no creerá que esta Santa alcanzó muy crecida gracia de Dios, pues con ella obró tantas maravillas y proezas, en las cuales puede, en alguna manera, compararse con los santos Apóstoles?” (ibíd., p. 141).

“Y habiendo predicado este sermón, nos le trajo la bondad de Dios a esta ciudad de Barcelona, a donde murió en paz, una muerte como de varon santo y de valor, muy intrépido a la muerte, regalándose con su madre Santa, que le llamaba, para que le hiciese compañía en los descansos de la eternidad, como se la había hecho en los trabajos de la vida presente” (Relación de las fiestas…, p. 89). Era el 19 de novembre de 1614.

Entre d’altres, ens ha deixat manuscrites dues obres importants: Tractatus mysticae theologiae, de 547 folis i 150 x 100 mm, a la Biblioteca Universitària de Barcelona, ms. 1316. I Tractatus varii, de exercitationibus spiritualibus, de 216 ff., 150 x 100 mm, íd., ms. 1838. En una hi explica que Felip II es va interessar per la beatificació de Ramon Llull, per la qual cosa els diputats de Catalunya demanaren el parer de Roca, que aleshores era rector del convent de Sant Josep, de Barcelona (1594-1597), i del pare Pere Gil, rector dels jesuïtes de la mateixa ciutat (Tractatus mysticae, ff. [425v-427v]).


Bibliografia

BELTRAN, Gabriel, “Juan de Jesús Roca”, dins El Carmelo Teresiano en Cataluña (1586-1986), Burgos, 1986, pp. 7-54.

DALMAU, José, Relación de… las fiestas de beatificación de… Teresa de Jesús… en Barcelona y Cataluña, Barcelona, 1615.

JUAN DE JESÚS ROCA, Petición y memorial presentado… al Concilio provincial tarraconense, Tarragona, 1602.

SILVERIO DE SANTA TERESA, Influencia del espíritu de santa Teresa en Cataluña. Santa Teresa y el P. Roca, Burgos, 1931. [Sermó predicat a Tarragona, pp. 131-141.]

TERESA DE JESÚS, santa, Epistolario (Toledo, setembre 1576, i Palència, 4 gener 1581).


Apèndix: El P. Roca i el beat Ramon Llull

Hanc sententiam sequutus est in suis Sententiariis super Magistrum beatissimus ille martyr et adeo doctus Raymundus Lullius barcinonensis, qui zelo gloriae Dei et salutis / animarum accensus in Africam ad praedicandum Christi evangelium profectus, semel ejectus, secundo martyrium lapidibus obrutus ad modum beati protomartyris Stephani consumavit. Cuius corpus multis miraculis clarum, cum a quibusdam mercatoribus gallis ad propria deferretur, navis ad Balearium portum evecta numquam inde extrahi potuit donec gloriosum eius corpus ibi deponeret; et solemni pompa extractum et in maiori ecclesia illius civitatis collocatum, statim navis veloci cursu e portu egressa, nullo impel/lente mare sulcans, ad sua evolavit. Qui ita miraculis enituit ut a summis pontificibus sit in honore habitus, qui et ecclesiae illi conceserunt ut divinum officium et missae in honore illius celebrarentur. Tam pia devotione et affectu in hunc sanctum exarsit christianissimus rex Philippus secundus Hispaniarum ut per litteras adhortatus sit protectores legum municipialium, qui deputati alio nomine vocantur principatus Cathaloniae, ut agerent de publica canonizatione [ms. canozizatione] illius beatissimi viri, pollicens illis in hac / actione totum suum auxilium, favorem et suffragium. Deputati illi, desiderantes regis desiderio omnino plaudere, ut de agendis instruerentur, vocarunt ad tribunal suum reverendum patrem Egidium, rectorem collegii Societatis Jesu barcinonensis, et me, qui tunc praefectus quoque eram collegii fratrum discalceatorum ordinis carmelitarum in eadem tunc civitati assignati. Quibus rationes propter quas et tam insigni operi et tanti regis desiderio et sitasioni ardenti animo et toto conatu astipulari et adhaerere / deberent praediximus. Res tamen, tum ob regis mortem, quae parum post succesit, tum etiam propter succesivam mutationem officialium, qui singulis triennis innovantur, non est ad perfectum deducta. Est tamen hic enarrata ut sciat pius lector quanti momenti et aestimationis sit autor quem pro hac sententia citavimus, qui non modo sanctitate floruit, sed etiam in theologia et caeteris etiam scientiis eximius fuit. Eius igitur sententia maximi est facienda, consonat enim divi Augustini placitis, ut ex dictis paulo superius aperte constat.

Cf. Tractatus mysticae theologiae… a reverendo patre fratre Joanne a Jesu, O.C.D., BUB, ms. 1316, ff. [425v-427v].

[Gabriel BELTRAN I LARROYA]

Advertisements

Un pensament sobre “Un article inèdit de Gabriel Beltran sobre Joan de Jesús Roca

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s