Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (6): Per al retaule refet

Palomino

La insatisfacció del poeta entorn del poemari guardonat a Tarragona el 1881, ja abans de rebre el premi, l’expressava així a l’amic Jaume Collell el mateix mes de juny després d’haver-lo lliurat: “no sé si el Somni de sant Joan ha agradat o no, mes l’assumpto se m’eixampla com un cel que s’esboira” (Epistolari Jacint Verdaguer, juny del 1881).

Aquest és el poema en l’ampliat Somni de sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús.

Santa Teresa

Muero porque no muero

Veu passar santa Teresa
extasiada en eix Cor,
breviari a on ha apresa
la ciència de l’amor.

En lletres de sang i flama
allí aprèn la caritat,
allí veu quant Déu nos ama,
ai! essent tan oblidat.

En ses pàgines llegia
que l’estimar és patir,
i, fullejant-lo, es moria
de no poder-se morir.

Penetra allí nous misteris,
mars de llum cèlica hi veu,
Colom de nous hemisferis
del món de l’amor de Déu.

Lo llibre diví estudia,
quan baixant un serafí
també el del seu cor obria
amb una fletxa d’or fi.

La fletxa n’isqué vermella
com lo ferre del fornal,
fibló de mística abella
que en tragué mel celestial.

Oh seràfica sageta,
li ets ben dolça i ben cruel,
de la llaga que li has feta
no en gorirà sinó al cel.

De l’amor d’ençà que és presa
en la terra hi està trist;
no sembla el cor de Teresa
sinó el Cor de Jesucrist.

La veu narradora del poeta, omniscient, ens conta quin és el somni de sant Joan. “Veu passar santa Teresa” (v. 1) i l’observa extasiada en el Cor on ara ell hi és reclinat: “un dels seus deixebles, el qui Jesús estimava, era a taula, reclinat sobre el si de Jesús” (Jn 13,23).

La temàtica és la mateixa del poema precedent però amb tres variacions destacables. La metàfora de la poncella desapareix substituïda per la d’un llibre precís, un “breviari”, això és, el llibre del rés diari dels capellans –dient-ho sens detall. El diccionari ho ensenya en una primera accepció i ens n’ofereix una segona, la que ens val aquí: “[…] 2. Llibre que hom porta a sobre constantment”. Aquesta segona és la del poema. És on Teresa “ha apresa / la ciència de l’amor” (v. 3-4). Però, qui ens pot assegurar que és aquesta segona la correcta, que és encertada la nova imatge verdagueriana? La mateixa Teresa de Jesús. “Cuando se quitaron muchos libros de romance, que no se leyesen, yo sentí mucho, porque algunos me dava recreación leerlos […] me dijo el Señor: No tengas pena, que Yo te daré libro vivo. […] Su Majestad ha sido el libro verdadero a donde he visto las verdades. ¡Bendito sea tal libro, que deja imprimido lo que se ha de leer y hacer de manera que no se puede olvidar!” (Vida 26,6). Res ja no ens pot sorprendre, amic lector: “… mira quins llibres hi ha de mística, vida de sants, i si valen gaire, que jo tinc fam de llegir-ne […] compra-me’n algun de bo que te’l pagaré –li escrivia a l’amic Collell– […] Les vides que m’agraden més són les dels sants enamorats de Déu per l’estil de Santa Teresa (que ja la tinc)…”. Era l’agost de 1871. Verdaguer tenia un exemplar del Libro de la vida. Per això no ens han de xocar aquells primers versos de factura mística de 1872.

El Cor com a breviari omplena les tres quartetes primeres. A la tercera reprèn el tema nou que aparegué en el poema anterior: el del dolor, aquí més clarament manifestat, “que l’estimar és patir” (v. 10). I els dos versos següents rimen en català el castellà de Teresa que presideix com a lema.

És a l’estrofa cinquena on es conta la baixada i feina lacerant del serafí, però no pas amb obertura sagnant, sinó com espasí de joguina que separa els fulls d’un altre llibre, el cor de Teresa. Imatge de fulls que tanmateix no estalvia a la fletxa que en eixir de l’entremig no aparegui roja “com lo ferre del fornal” (v. 22) i de més a més metaforitzada, la fletxa, en una altra bella i recurrent imatge verdagueriana, “fibló de mística abella” (v. 23).

A la penúltima estrofa, el poeta personifica la sageta, ara sí ben feridora i no la que separa fulls de llibre. Li parla perquè conegui quin ha estat el seu atreviment punxent, ésser “ben dolça i ben cruel” (v. 26 ) ensems.

I la darrera estrofa gairebé és igual a la quarta del precedent poema: la semblança dels cors i l’estat d’ànim. Si en aquella “lo seu cor ja no està trist”, aquí “està trist”. Aquesta diferència ens l’aclareix el lema triat per Verdaguer. Pertany al potser més conegut poema de Teresa de Jesús on el tercer vers inicial, “que muero porque no muero”, es converteix en el darrer de cada estrofa com a conclusió lògica al sentiment o vivència que la carmelita hi expressa. Evidentment, la tristesa que passa a la terra, Verdaguer no fa res més que treure-la de les variacions amb què l’escriu la santa: “¡Ay, qué larga es esta vida / Qué duros estos destierros […] / ¡Ay, que vida tan amarga! […] / Venga ya la dulce muerte”, etc.

Ara, imaginant-me el permís del lector (i perdó pel vici de filòleg), escoliaré un poc sobre el lèxic. Al vers 22 hi ha una paraula, “el fornal”. El diccionari confegit per mossèn Antoni M. Alcover i pel professor Francesc de B. Moll ofereix vuit testimonis des de Llull fins a Verdaguer mateix, a Canigó -cant V, 39-, amb “fornal” de gènere femení. Tanquen l’entrada així: “fornal és femení en català oriental, en gairebé tot l’occidental i en el baleàric; és masculí a Tremp, a Calasseit i a tot el País Valencià en general”. Al seu torn, Joan Coromines al Diccionari etimològic sentencia: “Afirma [el diccionari dels dos mallorquins] que és substantiu femení o masculí, però tot i que en cita 8 testimonis (6 de medievals i dos de mallorquins moderns) cap d’ells ni cap dels 29 que acabo d’extractar no és sinó femení. Cercant-ho molt bé a penes es troba cap excepció; res més que aqueixes [una de 1459 i altra de 1759] i avui a Tor vaig sentir (cas únic en la llengua moderna) lo fornal com a masculí. Excepcions raríssimes, doncs, que no poden sinó confirmar la regla”. Aquí n’hem trobada una altra. De Jacint Verdaguer.

Retorno a les estrofes perquè de la quarta no se n’ha dit res, encara que de les altres hagi estat poc, com l’apunt lingüístic de la sisena. El tema és el llibre o “breviari” que instrueix Teresa. Hi aprèn “nous misteris”, afirmació parella a la feta per ella mateixa quan assegura que a les seves pàgines “he visto las verdades”. “Misteris” i “verdades” que no poden ser altres que uns de religiosos d’alta incomprensió per a la ment, assolibles només per la intel·ligència que s’anomena mística segons els entesos. Ni més ni menys que una comprensió que des de segles els testimonis de diverses religions associen a la llum. Diu Arjuna al Bhagavad Gita: “veig la resplandor d’una bellesa infinita […] ets Tu […] com a foc, com a sol, enlluernador, incomprensible” (11, 17). Diu Angelus Silesius, des del s. XVII: “pren-me la llum del sol. Jehovà és el sol que il·lumina la meva ànima i l’omple totalment de delícies” (El peregrí querubínic, I, 113). Diu des del s. XII –el VI per a ell– Fakhr Ad-Dîn Ar-Râzî que un dels noms de Déu és Llum, Al-Nûr, perquè il·lumina el cor dels verídics i el secret dels amants, vivifica el cor dels coneixedors i l’ànima dels adoradors (Tractat dels noms divins, III, cap. 64). I Verdaguer ho concentra en el vers quart. No hi resten, però, en la vaguetat, les “verdades” ni els “misteris”, sinó que el poeta ho precisa: són el “món de l’amor de Déu”. Tanmateix, i malgrat la seva claror significativa, no és aquesta precisió la que em reclama l’atenció. És el vers de l’entremig amb la comparació que hi ha: Teresa és com Colom. “Lo que no em desagrada confessar és que Colom, eixa gran figura que sempre he venerat […]”, escrivia Verdaguer a l’amic Collell el 30 de desembre de 1878. Ja als darrers anys de la seva vida deixava en manuscrit aquests versos:

Colom, per tu serà mon darrer himne
com per tu fóra lo primer atlàntic.
Per tu fóra, oh Colom, mon cant primer
per tu serà el darrer…

I en el Quadern d’Exorcismes III, el dia l’11 de febrer de 1891, llegim que una de les possesses comparava el Colom del monument al final de la Rambla barcelonina amb Verdaguer: “no hi ha més, s’ha de dir: ‘Só descubridor de les Amèriques de l’amor de Jesús’. Veus Colom, que l’han posat alt? Mira Jesucrist si et posarà alt. Per trobar les Amèriques de l’amor de Jesús, has de passar per l’estret de Gibraltar. Doncs ara l’estau passant”. Inquietant, oi?

O no gaire si deduïm que la jovençana “veneració” per Colom la suma a la que té per Teresa i el resultat és clar: si aquell va descobrir un altre hemisferi en el nou món americà, ella ens mostra un nou món d’amor diví en el misteri del Cor de Jesús, “allí veu quant Déu nos ama” (v. 7). Tot plegat, molt poètic. O no gaire. Deixem-ho aquí. O quedem-nos, dejuns d’elucubracions retòriques i psicològiques, amb quatre versos de Roser de tot l’any (29 de juny):

Jesús, Jesús, si als homes jo podia
mostrar aqueix nou món;
si n’hi portàs un sol, no envejaria
la glòria de Colon.

I “veu passar santa Teresa, extasiada”…, Verdaguer, somiador de mons.

[Joan REQUESENS I PIQUER]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s