De bruixes i carmelites descalços

Joan de Sant Josep, Blanc Mur (1642-1718), historiador del Carmel descalç català, recollí en els seus Anales un episodi de persecució de la bruixeria a Lleida, que no situa cronològicament, però que és posterior, en tot cas, a la fundació del convent de Sant Josep de carmelites descalços (1589):

Damos fin a este capítulo, después de estas cosas funestas, con un caso de consuelo. Dando tormentos a una bruxa en esta ciudad de Lérida, después de averla interrogado de muchos daños que se le imputaban, tuvo uno de sus ministros curiosidad de preguntarle si avía entrado alguna noche a hazer algún daño al Colegio de los Carmelitas Descalços, a lo qual respondió que muchas vezes lo avía intentado: pero que nunca avía podido entrar, porque la hallaba rodeada de tan grande luz, que no la podían sufrir ni acercarse a ella.

La referència, indirecta, informa de la detenció d’una dona acusada de practicar la bruixeria, de la instrucció d’un procés i de l’aplicació del turment a l’acusada per tal d’aconseguir una confessió afirmativa de les seves activitats. La ciutat de Lleida pertanyia a la jurisdicció reial, i la justícia era administrada pels jurats de la Paeria de Lleida. Malgrat la llegenda negra relativa a la Inquisició, es considera que la major part de les sentències proferides contra persones acusades de bruixeria, majoritàriament dones, van ser executades per jurisdiccions laiques i no pas pel Sant Ofici. Dolors Farreny, que ha realitzat una anàlisi filològica dels Llibres de crims de la Paeria de Lleida, recull un procés per bruixeria datat l’any 1598, en què l’acusada es deia na Gojona. Tal vegada es podria tractar de la mateixa acusada que esmenta el cronista carmelita.

Bruixes

Curiosament, només un any abans, el 1588, el religiós jerònim Diego de Yepes (1530-1613), confessor que fou de Teresa de Jesús entre 1575-1576 i un dels seus primers biògrafs (1606), donà un tros de l’hàbit de la fundadora a un jesuïta biscaí, Martín de Gastiatigui, que li havia demanat una relíquia de la fundadora. Gastiatigui, de retorn a la seva terra, trobà al poble de Mañaría, prop de Durango, un pobre home, donat per incurable, que li demanà alguna relíquia per mirar de guarir dels seus molts mals. Com que el malalt recobrà la salut, moltes altres persones demanaren al jesuïta la protecció que creien que els podia oferir la relíquia d’una dona de tan agresolada virtut, la fama de la qual ja s’havia escampat arreu, quan només feia sis anys de la seva mort (1582):

Como se supo acudían muchas personas a este hermano para que les diese de aquellas reliquias, pidiéndoselas con lágrimas y mucha devoción, algunas más particularmente que estaban fatigadas de tentaciones grandes del demonio, para que se matasen, y de brujas. Él se las dio, y después vinieron a él cinco o seis personas agradeciéndole el bien que les había hecho, diciendo: que nunca más habían sentido aquellas tentaciones, ni habían sido fatigadas de brujas. Estas brujas chupaban la sangre a los niños, y les maltrataban mucho, y aún a personas grandes fatigaban de muchas maneras.

El pensament màgic era molt present en la mentalitat d’aquell temps, i la por i la ignorància van conduir moltes dones a la mort a causa d’haver estat infamades de fetilleres o metzineres, a qui l’animadversió veïnal atribuïa la malaltia i la mort d’éssers estimats i la pèrdua de les collites o del bestiar. En aquest context la relíquia física pertanyent a una dona santa era contemplada com un poderós talismà contra les forces malèfiques que es consideraven l’origen de totes les desgràcies.

No foren pas pocs els eclesiàstics que rebutjaren obertament la superstició. Joan de Jesús Roca (1544-1614), el primer carmelita descalç català, un dels grans col·laboradors de Teresa de Jesús en la reforma del Carmel, fou un gran partidari de la predicació i l’ensenyament, i de desterrar la ignorància de les terres de muntanya. En carta a Felip II, editada pel P. Beltran, el frare reclamava al monarca que afavorís l’evangelització a l’interior del país, per tal de millorar la instrucció dels fidels i també com a instrument de pacificació social:

Señor. En las montañas de Cataluña ay tanta ignorancia que por ella no sólo caen los moradores dellas en grandes pecados de homicidios, hurtos, assassinatos, trayciones y otros males, pero tienen también grande aparejo para que los herejes, que passan de Francia, siembren en ella errores contra la fe, no haviendo quien se lo contradiga por haver pocos hombres de sciencia. Y ya por experiencia se á visto que algunos dellos an hecho obras tales que se á podido juzgar ser hereges. Porque tirar con de arcabuçaços a las imágenes de Christo en las cruzes, hazer burla de la missa poniéndose al lado del sacerdote diziéndola con meneos feos y malos visajes, tratar mal las imágenes de los santos, cautivar los clérigos, robar las Yglesias y otras cosas semejantes. Destos franceses, se save que ay algunos en las montañas siguiendo sus opiniones.

A Catalunya també, el jesuïta Pere Gil, confessor de les carmelites descalces de Barcelona i autor de la biografia d’Estefania de la Concepció, Rocabertí (1530-1608), la promotora catalana del convent de Barcelona, redactà un Memorial (1619) adreçat al virrei del Principat, en uns moments en què arreu s’assistia a una autèntica cacera de bruixes. L’autor hi fa una sèrie de recomanacions al lloctinent i desaconsella la persecució processal d’aquestes dones, dels poders malèfics de les quals dubtava seriosament. En el text es criticava durament els jutges locals, que torturaven i condemnaven a mort les dones acusades de practicar la bruixeria.

La vigilància i el control social, exercit per la comunitat i la justícia local, o bé per les autoritats eclesiàstiques ordinàries i el Sant Ofici, estenia les seves sospites sobre tots aquells que semblaven apartar-se de l’ortodòxia. La mateixa Teresa de Jesús va patir la vigilància de les autoritats inquisitorials, acusada de ser visionària. No foren pas poques les religioses visionàries suspectes, no només de frau i engany, sinó fins i tot de bruixeria, ja que s’entenia que les visions extraordinàries de les monges podien ser també d’origen diabòlic. En una entrada recent d’aquest blog, “Unes dècimes de Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, a Teresa de Jesús”,  ja es feia referència a les figues, “el gest d’escarni que Teresa feia cada vegada que tenia una visió de Jesucrist, seguint el consell d’un confessor, temorós que tot plegat no fossin aparicions demoníaques”. La mateixa santa va haver de comparèixer, el 1575, davant la Inquisició de Sevilla, ja que havia estat denunciada per una beata expulsada del convent.

Malgrat tot, quan santa Teresa tenia notícies de les visions d’alguna religiosa, acostumava a disposar que se li doblés la ració de menjar, entenent que l’extrema debilitat física, deguda a una penitència excessiva i mal entesa, podia conduir a una percepció alterada de la realitat.

La iconografia de la Contrareforma conté sovint representacions del maligne assetjant i temptant els sants, com ho podem veure en els magnífics gravats que Adriaen Collaert i Cornelis Galle feren per a la “vida gràfica” de Teresa de Jesús Vita B. Virginis Teresiae a Iesu Ordinis Carmelitarum Excalceatorum Piae Restauratricis (Anvers, 1613).

Collaert_Galle1

Aquestes escenes de la biografia teresiana sovint s’empraren en convents per a l’adoctrinament dels religiosos, a semblança de les auques populars. Les imatges explícites constituïen un poderós bagatge en l’imaginari conventual, en un ambient de religiositat exacerbada, penitències físiques i privació d’aliment. En les biografies conventuals de les religioses sovint es troben descripcions d’experiències personals de visions i temptacions demoníaques. Únicament el clar discerniment del confessor i la consideració que tenien un origen diví i no pas diabòlic, podien fer que el coneixement del fenomen restés dins dels murs conventuals i no es donés a conèixer fins a la mort de la monja visionària, ja definitivament fora de l’abast inquisitorial.


Bibliografia

BELTRAN, Gabriel, Fuentes históricas de la provincia O.C.D. de San José (Cataluña y Baleares), Roma: Teresianum, 1986, p. 671.

FARRENY, Dolors, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona: IEC, 2004, p. 98 i seg.

GIL, Pere, Memorial que el Padre Pedro Gil, Rector del Collegio de los Jesuitas, dio al Duque de Alburquerque en defensa de las bruxas el año de 1619. Con unas respuestas de un doctor en Leyes de la villa de Perpiñán, BUB, ms. 1008.

GRAS, Mercè, “Postil·les a la vida i obra de Pere Gil, S.I.”, dins Josep IGLÉSIES, Pere Gil, S.I. (1551-1622) i la seva Geografia de Catalunya, Barcelona: Societat Catalana de Geografia; Institut d’Estudis Catalans, 2002, pp. 317-319.

EAD., Caça de bruixes a Sant Feliu de Llobregat. El procés a Blanca Bardiera (1578), Sant Feliu de Llobregat: Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, 2000.

JOAN DE SANT JOSEP, Anales, cap. XVI, paràgraf 408; BUB, ms. 991.
YEPES, Diego de, Vida, virtudes y milagros de la bienaventurada virgen Teresa de Jesús, madre fundadora de la nueva reformación de la Orden de los Descalços y Descalças de Nuestra Señora del Carmen, Madrid: en la Oficina de Don Plácido Barco Lopez, donde se hallará, 1797, p. 344. [1a ed. de Saragossa: Angelo Tavanno, 1606]

[Mercè GRAS]

Anuncis

Un pensament sobre “De bruixes i carmelites descalços

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s