Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (5): En un retaule del Sagrat Cor

Bloch_Ultim_sopar

Un “Nacional Homenaje de las Ciencias, Letras y Artes españolas al Sacratísimo Corazón de Jesús” va celebrar-se a Tarragona el mes de juny de l’any 1881. Va ser-ne l’ànima organitzadora mossèn Joan B. Grau i Vallespinós, futur bisbe d’Astorga. El mes de setembre anterior havia demanat a Verdaguer el seu parer (Epistolari de Jacint Verdaguer, 26 setembre 1880). Aquest, el mes de maig, comunicava a Jaume Collell que tenia entre altres assumptes “una idea d’una poesia al Cor de Jesús per presentar a Tarragona. La idea seria fer somiar a sant Joan sobre el pit del Salvador, la nit de la Cena, la devoció futura i lo triomf del Sagrat Cor. No he trobat encara la manera de tractar-ho; si a tu et vingués alguna idea sobre això, t’estimaré que m’ajudes a completar la meva” (ibídem, 8 maig 1881). La poesia, amb el pas de les setmanes, es convertí en un poemari, el presentà al concurs tarragoní i va guanyar el premi. L’any sobre, 1882, apareixia publicat en el volum del certamen literari i artístic. Un dels poemes és “Santa Teresa”, el VIII del conjunt.

Santa Teresa

Ja obira santa Teresa
de Jesús mirant lo Cor,
aqueixa poncella encesa
que esbadellà nostre amor.

Extàtica la mirava
quan vegé que un serafí
en son cor la dibuixava
amb una fletxa d’or fi.

Lo dibuix era bellíssim,
mes la fletxa era cruel,
era l’amor de l’Altíssim
que en son pit s’obria un cel.

Jardí de tan bella planta,
lo seu cor ja no està trist,
no sembla ja el de la santa
sinó el Cor de Jesucrist.

* * *

Qui de l’Eterna Bellesa
vulla encendre’s en amor,
en cada escrit de Teresa
trobarà eixa fletxa encesa
que a Déu obrirà el seu cor.

Som davant, em sembla, d’una glossa al poema primer. El tema és la transverberació en la situació següent –l’ordenació lògica dels versos inicials–: santa Teresa, mirant, ja obira lo Cor de Jesús, el qual és aqueixa poncella encesa que va fer que el nostre amor (no solament el de la monja) es badés o s’obrís cap a Ell. Tanmateix l’hem errada perquè el subjecte “que obira” és el personatge central del poemari, Joan, l’Evangelista, que somia reclinat al pit de Jesús en uns moments del sopar que feren junts, deixebles i Mestre, abans aquest no fos pres i condemnat a mort. Joan veu Teresa de Jesús que està contemplant el Cor de Jesús, el qual és talment una poncella flagrant que suscita, que obre, el nostre amor cap a ella-Ell.

La meditació o la contemplació de la carmelita és intensa: extàtica mirava la poncella –la metàfora cordial– quan a la vegada també va veure –ella– que un serafí dibuixava la flor que es bada incipient en el seu propi cor amb una fletxa feta d’or preuat. Aquesta visió vestida aquí en prosa avança en els versos i pels que resten sabrem que glossa el poema primer perquè en recupera uns temes menors. A més a més del serafí i la fletxa orfebrada, el “cel” bastit al cor de la santa i el “jardí” on baixava l’amant. I l’enriqueix.

Ara, aquí, ja no tenim solament un cor badat per la feridora sageta, sinó la metàfora que el substitueix: una flor que esclata al pit de Jesús –esclatada perquè “un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua” (Jn 19,34)– i el serafí la dibuixa en el de la santa en imitació del diví. Ho fa tan destrament que, deixada la imatge floral i tornant a la víscera, la d’ella és tant i tant… que no sembla la seva sinó la de Jesucrist. La similitud, la quasi identitat aconseguida entre Cor i cor ho és, això sí, per la crueltat de la fletxa, pel dolor. El nou motiu. I un altre encara: la fletxa ja no és simplement un instrument angèlic, és el mateix “amor de l’Altíssim” (v. 11) que burinava “un cel” (v. 12) al centre de la poncella teresiana per a si mateix. Potser Verdaguer, sense adonar-se’n, i al seu darrere també Teresa glossaven en prosa i en vers un versicle evangèlic: “si algú m’estima […] guardarà la meva paraula, i el meu Pare l’estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada” (Jn 14,23). Teresa ho hauria sentit en algun sermó (potser en el text imprès, si hagués sabut llatí, no pas en cap traducció, que totes eren prohibides); Verdaguer, en l’edició llatina, i l’entenia.

S’ha explicat la transverberació amb quatre quartetes de versos de set síl·labes i rima consonant encadenada. Falta només llegir una cloenda de cinc. El poeta assabenta el lector que si algú desitja “encendre’s en amor” (v. 18) per la “poncella encesa” (v. 3), és a dir, per “l’Eterna Bellesa” (v. 17), els escrits de Teresa de Jesús seran per a ell com sagetes cremadores que faran forat… Compte amb el darrer vers! Amb la grafia. Versions conec on la darrera paraula és escrita amb majúscula (com tres de les altres quatre del poema) i, amb la mida de la lletra, una possible mala lectura. El segon vers es refereix al cor de Jesús, el setè al de Teresa, el catorzè també i és el de Jesús el setzè. La gramàtica del temps de Verdaguer solia avantposar la preposició “a” als complements o objectes directes de verbs transitius (com la castellana) i pel context no el confonies amb un d’indirecte. Ara bé, el detall d’un Cor en majúscula decanta aquesta estructura gramatical i aleshores llegim, desfent l’hipèrbaton: cada escrit de l’obra teresiana és una fletxa, la qual obrirà a Déu el seu Cor, és a dir obrirà el Cor de Déu. No pot ser. La flexa obrirà el seu cor –el cor del lector– a Déu. Ara sí.

Compte! –si se’m permet de parar-hi esment– amb el vers 17. Es pot interpretar “l’Eterna Bellesa”? Reminiscència platònica? Potser massa lluny del poeta. Ressò del “pulchrum”, un atribut transcendental del Déu de la teologia escolàstica? Possiblement no ho recordava. Es tractarà d’una contaminació inconscient de bellesa femenina? Tal volta rebuscada amb excés (sense posar la mà al foc). Els poetes fan versos que necessiten lectors agudíssims (o no tant com sembla, perquè Marsilio Ficino ja deia en el seu Commentarium in Convivium Platonis. De AmoreOratio II, caput VII– que “des del moment en què la bellesa del cos humà s’ofereix als nostres ulls, la nostra intel·ligència, en la qual hi ha la primera Venus [la segona és en el nostre desig de procreació], venera i estima aquesta bellesa com una imatge de la bellesa divina, i per ella es troba sovint portada vers aquesta bellesa”).

Com s’ha dit, el poema es va publicar al poemari El Somni de Sant Joan. Però l’obra premiada no satisfeia el poeta i la reprengué després de publicar el poema Canigó el 1886; la va refer. S’editava el 1887 amb els versos teresians canviats.

[Joan REQUESENS I PIQUER]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s