Un projecte frustrat d’Àngel Guimerà sobre santa Teresa

Maria_Guerrero

El 8 de maig de 1897, des del vaixell on viatjava cap a Buenos Aires amb el seu marit, l’actor i empresari teatral Fernando Díaz de Mendoza, l’actriu María Guerrero escrivia una carta a Àngel Guimerà. Després d’unes frases improvisades en el català que havia estudiat, posat a prova en la representació del monòleg Per un petó, del mateix Guimerà, li feia una petició especial:

Mi queridísimo don Ángel: No sé si Fernando li podrà scriure, perquè com el barco baila tant, la pluma se’n va d’acà d’enllà y li vene el mareig. Yo sóc més forta y per eixò tomo la ploma de primé per scriure a vostè […].

Y ahora querría pedirle a V. que me hiciera para el año próximo una obra de papel grande para mí, pero grande, una especie de papel como el de la “María Rosa” en cuanto al tamaño. ¡Si pensara V. en la “Santa Teresa”! Ése sería el ideal. Hágalo V., Guimerá, que yo le prometo estudiarlo tanto, tanto, que casi aseguro que me saldría bien […].

Va ser José Echegaray qui va posar Guimerà en contacte amb María Guerrero el 1892. La col·laboració professional que es va establir durant gairebé 30 anys entre el dramaturg, poeta i narrador català, una de les figures capdavanteres de la Renaixença, i l’actriu madrilenya es manifesta en la seva correspondència, on no són rares les mostres de cordialitat. Al fons personal de Guimerà de la Biblioteca de Catalunya hi ha més de 90 cartes, postals i telegrames enviats per l’actriu i el seu marit a l’escriptor, testimonis d’un acord tàcit, segons el qual la companyia Guerrero-Díaz de Mendoza estrenava i difonia les obres de Guimerà en versió castellana. Era una aposta d’èxit, no exempta de risc i entrebancs, sovint causats per conflictes polítics més generals –especialment arran de la reacció de la premsa madrilenya pel discurs de Guimerà als Jocs Florals de 1920, durant la visita del mariscal Joffre–, que van acabar refredant una relació professional profitosa per a totes dues parts. Els drames passionals de Guimerà, on destaca el protagonisme dels personatges femenins, eren ideals perquè s’hi lluís una gran actriu com Guerrero. De fet, Guimerà va avançar més d’una vegada la versió castellana d’una obra a la catalana, pensant en el seu nou i ampli mercat espanyol i sud-americà. En les cartes citades, l’actriu i l’empresari comentaven a l’autor l’acollida que les seves obres rebien a Madrid i a Amèrica, suggerien canvis en algunes escenes segons la reacció del públic, s’interessaven per les peces que tenia en curs i li demanaven materials nous per estrenar, com aquella “Santa Teresa” que María li reclamava i que havia de ser “una obra de papel grande”, fet a la mida del seu talent.

No es conserva cap obra teatral de Guimerà sobre Teresa de Jesús. Però la idea d’escriure sobre la santa d’Àvila el va rondar, possiblement arran de la petició de l’actriu. Entre els papers de Guimerà hi ha dues sinopsis argumentals de peces dramàtiques d’un acte i de dos quadres, respectivament, que prenen Teresa com a tema central. Tot seguit les transcric, acompanyades de la reproducció dels originals autògrafs de la Biblioteca de Catalunya. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.)

Guimera1

Santa Teresa. Dos cuadros. Lo 1r, la santa jove, casi nena, odiant al convent, víctima d’un desengany amorós, acabant per anar-se’n al convent. Lo segon, morint al convent molt vella, rodejada de noyetas càndidas, potser trobant-se ab la persona que habia estimat y que no coneixia ab tants anys que han passat. Mort recitant la poesia “Vivo sin vivir en mí – y tan alta vida espero – que muero porque no muero”.

Guimera2

Un dramet en un acte: tot monjas. Pintant diferents tipos de monjas. Ab sas cualitats y defectes dintre de la clausura, los orgulls, sas categorias, sas amistats, los mèrits puerils, per què té més bona veu, per què fa més bona confitura. Las ilusions puerils sobre l’estimar, que en algunas se revela en tot. Potser que sia Teresa de Jesús en un acte, acabant ab la seva mort. [Una mica més avall, al marge: Teresa de Jesús]

Aquestes sinopsis no van més enllà d’idees que no arribaren a quallar; s’ha avançat la hipòtesi que Guimerà va reconvertir la petició de Guerrero en la seva futura Andrònica (1905/1910). Sigui com sigui, el tòpic de la malmonjada com a personatge literari, revisat des d’una òptica romàntica, que hi ha darrere les dues sinopsis va cridar l’atenció de Guimerà més d’una vegada. El patró és gairebé sempre el mateix: el convent s’erigeix com a substitut d’un sentiment amorós frustrat, sovint a causa d’un desengany previ. El tema s’apunta a Les monges de Sant Aimant (1895), “llegenda dramàtica” musicada per Enric Morera i vagament inspirada en el comte Arnau. Se’n podrien adduir més exemples: n’hi ha un parell al mateix bifoli d’esbossos on es llegeixen les sinopsis teresianes, un dels quals protagonizat per una noia que retroba l’amant el mateix dia que professa (Les filles del mar, que no s’ha de confondre amb La filla del mar, de 1900). També apareix en alguns poemes de Guimerà, com ara “La monja. Canción”, que comença: “Quien dice que el claustro da paz y da calma”.

Però la recreació més rodona del tòpic és el poema “Mort de la monja”, inspirat per la biografia d’una coneguda de l’autor, Emília Palau. Els versos descriuen l’agonia i mort en solitud d’una monja, “d’un Crist l’una má arrapada, / l’altre unglejant lo llensol”, després d’una vida inútil per incompleta (“ni á espiga he arribat, ni á flor”). Hi reapareix el tema de la mancança afectiva (“Y jo, sola en ma agonía, / sens odis, mes sens amors”), que s’oposa no tan sols a la mort dolça i en companyia dels qui estimen i són estimats (els pares que “[…] morían sens dolors, / deixant per lo cel dels ángels / un altre cel en lo mon”), sinó a la mateixa natura exultant a l’exterior del convent (“las parellas de moixons, / que ubriachs de llum y d’essencias / creuhavan lo cel blavós / duyent al bech la palleta / pera ‘l niu de sos amors”).

Aquest component contra natura de la vida monacal suggerit al poema explica que una certa crítica catòlica i conservadora de l’època no el rebés gaire bé. El 1888, Francesc Miquel i Badia ressenyava al Diario de Barcelona les Poesías de Ángel Guimerá (Barcelona, 1887), un volum bellament il·lustrat, amb pròleg de Josep Yxart. Tot i situar Guimerà “entre los primeros poetas catalanes del renacimiento de nuestro idioma”, Miquel i Badia llençava un atac frontal contra el seu ideari polític i religiós. Quant al segon, hi intuïa “un sentimiento general aparentemente cristiano”, però li retreia la incomprensió dels aspectes doctrinals i institucionals que es revelava en dos poemes: “Mort de la monja” i “Als cinch anys”. Els versos finals d’aquest últim, descripció del trauma causat en un nen per la seva primera confessió, són un manifest de l’oposició entre una religiositat intimista i en sintonia amb la natura, i una altra d’institucional: “creya en dos deus lo meu cor: / l’un qu’era ‘l Deu de la mare, / y l’altre ‘l del confessor”. Sobre “Mort de la monja”, el crític comentava:

El señor Guimerá, al parecer, no ha comprendido el inmenso tesoro de amor que se encierra en el alma de una mujer que ha consagrado su vida a Dios, que ha tomado por esposo místico a Nuestro Señor Jesucristo. No le haremos la ofensa de suponer que desconozca la ternura, el amor inefable que hay derramados en obras de monjas como la insigne doctora de Ávila Santa Teresa de Jesús y sor María de Ágreda, mas sí nos atrevemos a indicar que el aspecto artístico y literario le seduce más en las obras de estas religiosas que su sentimiento místico.

Val a dir que uns anys abans, el 1882, arran de la celebració del tercer centenari de la mort de Teresa de Jesús, Miquel i Badia ja havia reconegut la seva admiració per la figura i els “incomparables escritos” de la santa. Diria, però, que l’encertava en el seu judici sobre el poema de Guimerà. Si bé aquest era sensible a la potencialitat dramàtica de la malmonjada com a tema literari, a través del qual havia imaginat la figura de Teresa de Jesús, això –per motius que se m’escapen: complexitat i/o inadequació del personatge històric? pressió de l’entorn?– no el va acabar de convèncer per tirar endavant cap dels dos esbossos sobre Teresa de Jesús, tal vegada escrits únicament per satisfer el desig expressat per la Guerrero.


Bibliografia

Biblioteca de Catalunya, fons Àngel Guimerà, caixes 5/1 (Sinopsis argumentals i notes de treball); 6/2 (Poesia, volum autògraf II); 32/1 (Epistolari, II: G-Ll).

GUIMERÀ, Àngel, Poesías de […] (1870-1887), ab un pròlech de Joseph Yxart, ilustradas per J. Ll. Pellicer y A. Fabrés, Barcelona: Joan Almirall, 1887.

MARTORI, Joan, La projecció d’Àngel Guimerà a Madrid (1891-1924), Barcelona: Curial; PAM, 1995.

MIQUEL I BADIA, Francesc, “El centenario de santa Teresa de Jesús”, Diario de Barcelona, 287 (14/10/1882), pp. 12.464-12.466.

ÍD., “Poesías de Ángel Guimerá”, dins CASSANY, Enric; TAYADELLA, Antònia, Francesc Miquel i Badia, crític literari al Diario de Barcelona (1866-1899), Barcelona: Curial; PAM, 2001, pp. 110-117. [1a ed.: Diario de Barcelona, 326 (22/11/1887), pp. 11.863-65, i 333 (29/11/1887), pp. 14.168-71.]

MIRACLE, Josep, Guimerà, Barcelona: Aedos, 1958.

VALL, Xavier, “Àngel Guimerà”, dins CASSANY, Enric (dir.), Panorama crític de la literatura catalana, IV: Segle XIX, Barcelona: Vicens Vives, 2009, pp. 337-382.

[Maria TOLDRÀ]

Anuncis

2 pensaments sobre “Un projecte frustrat d’Àngel Guimerà sobre santa Teresa

  1. Gràcies, Maria, per fer-nos descobrir aspectes desconeguts dels interessos de Guimerà, amagats rere uns esborranys que només una investigadora curiosa com tu és capaç de fer sortir a la llum.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s