Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (4): Versos per a uns pelegrins

Lleo_XIII_c1898

El segon poema, com l’anterior, aparegué editat el 1878 a La Veu del Montserrat, set dies després, el 19 d’octubre, i abans d’un any a Idilis i cants místics, però amb una colla de variacions, inclòs el títol, que es podran llegir en la transcripció al final de l’apunt. Porta la data del 15 d’octubre de 1878. Sabem que el títol el confegí el seu amic, i director del setmanari, Jaume Collell: “La pregària dels romeus”.

Breument n’exposarem la història contextual. Verdaguer, en carta del 2 de setembre, demanava permís a Claudio López (el futur II marquès de Comillas) per anar a Roma amb la peregrinació del 6 d’octubre. L’organitzava l’associació Joventut Catòlica de Barcelona i la presidia el bisbe d’Osca: era la “Romeria de Santa Teresa”. Eixia del port de Barcelona el 10 d’octubre i “casualment al passar per davant la capella de l’antiga Verge del Port”, el bisbe d’Osca “entonà la salve [Salve Regina, Mater misericordiae] i, tot seguit, l’Ave maris stella, que cantàrem tots i férem ressonar pel cel amb tot l’entusiasme i la fe de nostres cors”. La romeria fondejava a Civitavecchia el dia 12, però restà a bord durant tres dies per motius de temporal i, es va dir, per raons polítiques (sí, podia ser). Verdaguer, a la seva cabina, redactà una crònica de la travessia, l’envià per correu en saltar a terra i es publicà juntament amb el poema al setmanari esmentat.

La pregària dels romeus

De Barcelona la gran
una nau avui pren vela,
una nau de pelegrins
de pelegrins de ma terra;
davant la Verge del mar
canten l’Ave maris stella;
la mar s’adorm a sos peus
lo cel rient s’asserena,
i algun tardívol estel
se mira en l’aigua i s’hi bressa.
Tot retallant les onades
la nau sembla una oreneta,
ab músiques i cançons
travessant la mar immensa:
de Montjuïc cap a Toses,
de Toses cap a Sardenya,
de Sardenya cap al port
al port de Civitavecchia.
La Verge de les Mercès
en los cors duen impresa,
son escapulari al pit,
lo seu nom en la bandera.
Abans de desembarcar
lo jorn de Santa Teresa
a nostra guia diem
de genollons tots en terra:
–Oh Verge de les Mercès,
nostra mare i nostra reina,
no tindrem por de mal temps
tenint a Vós per estrella,
sent-nos Vós iris de pau
ja pot fer-nos tot la guerra.
Alguna hora vostres fills
solien anar a Argèlia
a redimir los catius
quan les presons n’eren plenes.
Avui que entre cristians
està catiu Lleó tretze
del Vaticà en les presons
dintre la ciutat eterna,
Vós anau amb vostres fills
a consolar-lo en ses penes.
Oh Verge de les Mercès,
de Barcelona la perla,
redemptora de catius,
no trencareu sa cadena?

(A bordo del vapor Santiago, diada de Sta. Teresa de Jesús.)

El poema és qualificat de “romanç” en la segona versió. Es tracta, en efecte, d’una narració, la d’un viatge religiós o romeria. Els versos senars acaben amb paraula aguda vocàlicament diversa, mentre que els parells ho fan amb paraula plana on l’accent sempre recau en una “e”, ja sia oberta o tancada, fonèticament parlant, i cap no es repeteix –llevat de “bandera” a la segona versió–, si diferents es poden comptar “stella” (v. 6) i “estrella” (v. 30), tant en l’una com en l’altra.

No abocaré pas la història en prosa. Suficient serà que n’assenyali tres punts i que el lector en descobreixi d’altres i es delecti en la lectura del conjunt.

El primer, i penso que el més significatiu, és la presència del poeta en el poema. En els versos narratius inicials de la primera versió, ell n’és el narrador extern, i aquells dels quals parla són de “ma terra”. En arribar al desembarcament, ell ja és un més dels pelegrins i amb ells resa a Maria. Poca cosa més. Altrament es comporta en la segona versió. Els deu primers versos són escrits com una objectiva presentació d’un fet. Tot seguit, però, el poeta ja en forma part i amb els restants embarcats diu que “deixar Barcelona ens reca”. I uns versos més endavant de nou Barcelona, tres topònims de turons del voltant i fins també el llunyà Montserrat. El contrapunt a l’adéu enyoradís a la pàtria no és altre que saber-se en camí de “la pàtria del cor, nova Sion de la terra”, Roma. Verdaguer, la vigília d’embarcar-se, dóna per carta les gràcies a Claudio López per poder-ho fer i li deia: “con sumo gusto emprendo mi viaje a Roma, por muchos motivos toda mi vida deseado. No voy a buscar inspiraciones poéticas, sino a saborear la dulzura del sentimiento religioso entre mil peregrinos españoles” (Epistolari de Jacint Verdaguer, II, 79). Traduïm, no la llengua, sinó el sentit: va joiós vers un somni acariciat des de sempre i ho fa amb una actitud religiosa aliena a la poètica –el poema vindrà al tercer dia d’avorriment a la cabina. De manera clara: entre la primera i la segona versió, el poeta passa d’una posició objectiva, tot i formar part del que conta, a una de subjectiva que projecta als altres la seva vivència, i és aquesta la que preval. S’implica en els versos. Aquesta implicació esdevindrà una constant en endavant.

El dia de santa Teresa va ser quan pogueren deixar el vaixell i els versos conten què van fer abans de baixar (la seva prosa sembla més objectiva: “[…] ara ja tenim llibertat de saltar en terra […] molts pelegrins ja estan amb la maleta als dits i un estol de llanxes nos espera sota l’escala del vapor”). S’explica a partir de la descripció del penó o bandera que devia encapçalar –pot ben suposar-se– l’estol de pelegrins. En les dues versions és explícita la referència a la Mare de Déu de la Mercè, d’ella hi ha “lo nom” o bé “és pintada” al drap. Aleshores, doncs, s’agenollaren a coberta i li adreçaren una pregària. La preterició de Teresa de Jesús té l’explicació fàcil en la segona part de l’oració: si abans hom, en nom de Maria, anava a redimir captius en terra mora, avui el presoner és el papa Lleó XIII i els pelegrins, amb Ella, van a consolar-lo, i li demanen ensems quan serà que trencarà la cadena que el té reclòs al Vaticà. Era la situació lligada a la unificació italiana, a la pèrdua dels Estats pontificis, menys uns pams en un dels set turons romans; era una determinada interpretació catòlica dels canvis polítics a “l’Itàlia bella” (2ª versió); era això intensament viscut aquí; era… deixem-ho.

Una romàntica descripció? Sembla que hi és, al poema, en grau divers a cada versió. Mereixeria, segurament, unes quantes ratlles. Si més no, fixem-nos que la nau és com una “oreneta” i després com un “colom”; el vers que acaba amb “immensa” correspon a una mar solcada per la nau o bé a una que és o té “florejant l’onada”; l’estrella és significant de Maria i, a la segona volta, l’astre és qualificat de “dolça”. I els versos dedicats a Itàlia? Quatre versos summament temptadors –hi cobleja una sirena com en el viatge homèric d’Odisseu!– per a unes ratlles més…

Simple: Teresa de Jesús és la circumstància temporal del dia de la inspiració del poeta. Serveix, pot dir-se, de tapadora a sentiments patriòtics, un poc, i sobretot batalladors a favor del papat; potser aquell “sentimiento religioso” de la carta al seu senyor i mecenes.

Lo romiatge de santa Teresa.
Romanç escrit lo dia 15 d’octubre de 1878, en lo port de Civita-vecchia, a bordo del vapor Santiago,
dedicat a mos companys de pelegrinatge

En Barcelona la gran
una nau avui pren vela,
una nau de pelegrins
amb una blanca bandera.
Blava és la mar com lo cel,
com lo cel quan s’asserena,
i amb músiques i cançons
florejant l’onada immensa,
la nau n’apar un colom,
un blanc colom que s’hi bressa.
Als que en ses ales anam
deixar Barcelona ens reca;
mes si de la pàtria eixim,
una altra pàtria ens espera,
Roma, la pàtria del cor,
nova Sion de la terra.
Davant la Verge del Port
cantam l’Ave maris stella.
La mar que dorm a sos peus
amb lo llebeig se desperta,
i les ones, com ramats
de cabridets i d’ovelles,
saltironen tot corrent
per eixes planes sens herba.
Barcelona es va allunyant
i el cor li diu: –A reveure!
Adéu Montjuïc, adéu,
Tibidabo i Montalegre,
adéu, cims de Montserrat
vostre alè sant nos empenga
de Montjuïc cap a Toses,
de Toses cap a Sardenya.
La tercera albada que surt
nos mostra l’Itàlia bella,
com un jardí vora mar
on sol cantar la sirena.
La Verge de les Mercès
és pintada en la bandera;
abans de desembarcar,
lo jorn de santa Teresa,
li diem tot sospirant
de genolls sobre coberta:
–Oh Verge de les Mercès,
dels navegants dolça estrella,
com nos guiàreu per mar,
guiau-nos ara per terra.
Alguna hora vostres fills
solien anar a Argèlia
a redimir los catius
quan les presons n’eren plenes:
avui que entre cristians
està catiu Lleó tretze,
Vós anau amb vostres fills
a consolar-lo en ses penes.
Oh Verge de les Mercès,
de Barcelona la perla,
redemptora de catius,
no trencareu sa cadena?

[Joan REQUESENS I PIQUER]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s