“Quiere él que vuele el sapo por sí mesmo…”

caminant

Em voltava pel cap dedicar aquestes línies a posar de relleu el paper de Teresa de Jesús com a mestra de l’experiència d’Absolut, mestra d’aquell silenci personal que ofereix la possibilitat de descobrir el fons d’eternitat que ens habita, aquella font de la pròpia existència “que per comoditat podem anomenar Déu” (Etty Hillesum en el seu Diari); el palau del Rei –en paraules de santa Teresa. I mentre preparava el material em va arribar un enllaç a un article de Pastorino sobre els moviments de recerca espiritual que no s’identifiquen amb una religió particular (“espiritualitat sense religió”). L’article no aporta cap novetat especial sobre el tema, però serveix per constatar un cop més l’abast d’un fenomen que ja no es pot titllar de moda passatgera: “el pas d’una fe socialment i culturalment heretada a una fe assumida com a camí personal de recerca i d’experiència particular” –diu l’autor– que “privilegia l’experiència abans que la doctrina”; el “rebuig de pràctiques i rituals reglamentats i vàlids per si mateixos” en contrast amb “una interioritat com a espai de trobada i actualització del sagrat”… Però, no és també això el que vivia santa Teresa? –em preguntava jo mentre llegia aquestes descripcions. No es podrien dir coses molt semblants de l’itinerari de la mística d’Àvila?

Cinc-cents anys ens separen i les realitats culturals i religioses són molt i molt diferents; seria anacrònic penjar-li l’etiqueta de “religiositat postmoderna”. Tot i així… ens salten a la vista alguns trets comuns que ens agradaria assenyalar, en un exercici que pot ajudar a posar de relleu allò que un mestratge com el de Teresa de Jesús podria aportar als moviments espirituals contemporanis.

No entra dins de les possibilitats de la seva època posar en qüestió la doctrina o els rituals. Però, tot i així, ella sí que planta cara a la religiositat “socialment heretada” i sí que la posa al servei de l’experiència. Sí: aposta per l’experiència. I ens mostra que parlar “d’experiència” no té per què ser interpretat com a sinònim “d’emocions” o “contentamientos”: vivència espiritual és “experiència” perquè implica tot l’ésser; experiència que és coneixement amb tot l’ésser, perquè és “transformamiento de el alma de el todo en Dios” (LV 20,18), “es andar un alma en verdad delante de la mesma Verdad” (LV 40,3); és “bever de este agua de vida y […] caminar hasta llegar a la mesma fuente” amb “determinada determinación de no parar hasta llegar a ella, venga lo que viniere […], mormure quien mormurare”. Perquè trobareu crítiques i la institució us posarà en qüestió: “‘hay peligros’, ‘hulana por aquí se perdió’ […], ‘dañan la virtud’, ‘no es para mujeres, que les vienen ilusiones’, ‘mijor será que hilen’, ‘no han menester esas delicadeces’, ‘basta el Paternóster y Avemaría’” (CP 35,2).

Però ella ho té molt clar. L’objectiu d’una vida “en religió” és experiència, experiència de coneixement, no deixarà d’insistir-hi. I posarà tot l’esforç en orientar les seves companyes en aquesta via d’experiència. Dins dels marges estretíssims en què es pot moure, escrivint sempre sota vigilància i sota sospita, amb delicadesa i no poc sentit de l’humor, dóna el tomb a tot allò que se suposa que ha de ser d’estricte compliment i ho situa al servei d’un camí que les dugui vers el “centro del alma”, lloc d’Encontre (“llámase recogimiento, porque recoge el alma todas las potencias y se entra dentro de sí con su Dios”, CP 47,1). I si resulta que el que “toca” és repetir un munt de Parenostres, qui ens pot dir res si necessitem tota una hora per dir, simplement, “Pare Nostre”?: “en decir ‘Padre nuestro’ una vez se les pasará un hora” (CP 53,3); “amor me parece será entender quién es este Padre” (CP 40,1); “rezaremos con mucho sosiego el Paternóster […], de manera que, si havíamos de decirle muchas veces el Paternóster, nos entienda de una. Es muy amigo de quitarnos de travajo, aunque en un hora le digamos una vez” (CP 50,2).

Una hora centrades en una sola paraula… Què està dient amb això? Implica una actitud de meditació silenciada, que posa totes les capacitats en quietud lúcida, atenta. Està indicant, ben clar, que “vida religiosa” no és retre tribut a un Senyor allà dalt, tenir-lo content per mitjà de salmòdies i sacrificis, tal com s’esperava d’elles en el model institucional religiós establert. No és això –avisa Teresa de Jesús–, “pues es ansí que tenemos el cielo dentro de nosotros” (CP 50,1)… El Regne és en nosaltres, Déu és en nosaltres, i vol ser conegut. Servir-lo és conèixer-lo. No és camí fàcil, però és possible. “Si he pogut jo…” Diguin el que diguin, no us deixeu intimidar: “ningún caso hagáis de los miedos que os pusieren ni de los peligros que os pintaren […] Quien os dijere que éste es peligro, tenedle a él por el mesmo peligro y huid de él (y no se os olvide, porque por ventura havréis menester este consejo)” (CP 36,1 i 3).

Caminar vers la font d’aigua viva és possible, i no és per a uns pocs: “entended que no es cosa sobrenatural, sino que podemos nosotros hacerlo” (CP 49,3). Cal, això sí, “determinada determinación”. I pàgina a pàgina, molt especialment al Camino de perfección i a Las moradas, va aclarint com avançar en el procés de nuesa que ens pot dur fins al “centre”, fins a ser allò que en veritat som però que, malauradament, ignorem. Aquest és el principal –el veritable– obstacle: la ignorància, el desconeixement de la possibilitat. Ho era aleshores, ho ha estat sempre, ho pot ser també avui. I ens podem adonar que és la “lliçó” que trobem una i una altra vegada en tots els mestres de saviesa (de tots temps i latituds): “hi ha un tresor amagat que…” Reconèixer-ho no és donar-se importància, no és orgull, és fer justícia a la veritable possibilitat humana: “No nos imaginemos huecas en lo interior, que importa mucho […] ¡qué cosa de tanta admiración, quien hinchera mil mundos con su grandeza, encerrarse en cosa tan pequeña!” (CP 48,2-3); “No sé si queda dado bien a entender, porque es cosa tan importante este conocernos” (M1ª,2,9)… Que no es tracta de “andar con el entendimiento […] y amontonar pecados suyos […] para ver que no lo merece” (LV 15,6); que els guies que orienten així no són en veritat mestres, perquè deixen el gripau atrapat al pantà, ensenyen a “sapos” que en tenen prou de “sólo cazar lagartijas” (LV 13,3), mentre que la Majestat “espera a que vuele el sapo por sí mesmo” (LV 22,13).

I aquest “volar” és fruit de l’experiència de coneixement, del camí de nuesa que ens porta davant la cambra del Rei, “castillo de puro cristal” a l’interior, en un procés que transforma: “una noticia a el alma, más clara que el sol; no digo que se ve sol, ni claridad, sino una luz que sin ver luz alumbra el entendimiento […] Trai consigo grandes bienes” (LV 27,3). Perquè allibera, perquè fa “gran” l’ésser humà, perquè deslliura de l’errònia identificació amb el gripau: “no se da a conocer hasta que va ensanchando esta alma poco a poco, conforme a lo que entiende es menester para lo que pone en ella. Por eso digo que trai consigo la libertad, pues tiene el poder de hacer grande este palacio. Todo el punto está en que se le demos por suyo con toda determinación y le desembaracemos” (CP 48,3-4).

No caure en la trampa, o en la limitació, de quedar-se donant tombs sobre si mateix. Aquest és un punt clau que preocupava la mestra del camí i que assenyalen sovint els qui escriuen sobre els nous moviments espirituals, sempre sospitant que es tracta de “vestits fets a mida” per a la satisfacció personal. “Autoajuda” per aconseguir un bon lloc a l’altra vida –abans– o el benestar en aquesta –avui. Dues versions de la mateixa actitud, sí, ambdues alimentades pel mateix desconeixement: “No es pequeña lástima y confusión que por nuestra culpa no entendamos a nosotros mesmos ni sepamos quién somos”… (M1ª,1,2). D’aquí la urgència de “traduir” les paraules i el mestratge d’una santa Teresa o d’un sant Joan de la Creu, despullar-los de revestiments conceptuals del passat i posar-los al servei dels buscadors. Posar a l’abast del gran públic tot l’immens esforç que van fer per ajudar els seus contemporanis a obrir “l’ull del cor”; els recursos que van desenvolupar per tal d’oferir eines per treballar amb les capacitats des del silenci, “porque si no […] hay ejercicio de ellas, siempre os quedaréis enanas” (M7ª,4,10); per “desembarazarlas”, que “no anden alborotadas”, como “cavallos desbocados que no hay quien los haga parar” (CP 30,2). Abocar-ho tot plegat en paraules i eines que puguin ser avui entenedores.

Recull, l’article que mencionàvem a l’inici, el contrast entre un cert rebuig vers el cristianisme i l’interès que poden despertar les tradicions orientals, percebudes com a més experiencials, menys burocratitzades, menys dogmàtiques. És innegable que el corrent central del cristianisme no ha posat mai les coses fàcils al mestratge interior, que pàgines molt valuoses segur que s’han perdut per sempre entre les flames o caigudes en l’oblit. Però una part importantíssima ha pogut sobreviure fins aquí.

Falta fer més esforços de traducció, o aprofundir-hi, o estendre-ho, per tal de difondre un patrimoni com aquest. Les taules de les llibreries estan cobertes de manuals de mindfulness, llibres per fer possible l’atenció plena, compendis de pràctiques de concentració i meditació de sabor budista. N’hi ha de més i de menys qualitat, en el sentit que hi ha obres que reflecteixen més (o menys) l’esperit que impregnava, originàriament, totes aquestes propostes: l’esperit de recerca de la veritat i compassió universal del Buda que seria a la base de totes elles, un mestratge transmès al llarg dels segles a través de l’antiquíssim Satipattana Sutra (sutra de l’atenció) i tants altres. Des de fa anys, el món budista ha posat a l’abast de tothom orientacions i recursos mil·lenaris, desincrustant-los de complexos entramats conceptuals i del món terminològic pali o sànscrit que els podien fer inintel·ligibles per a una immensa majoria. Un esforç lloable amb resultats, com dèiem, de qualitat diversa. Hi ha autors que només busquen fer negoci amb les necessitats dels altres i hi ha propostes que són realment fruit d’itineraris de recerca, llargs i madurs, posats al servei dels altres. Però que es barregi el gra i la palla no ha de ser excusa per no fer tot el possible per posar a l’abast uns patrimonis tan valuosos.

Sobren veus assenyalant les limitacions dels moviments de recerca espiritual contemporanis, i manquen ajudes que els puguin alimentar i enriquir. Menys actituds de sospita vers el “treball interior” (com si aquest fos contrari o refractari al compromís amb la realitat) i més confiança en la sinceritat i les possibilitats de tants homes i dones d’avui. Més comprensió, més solidaritat, més esperança, com les que destil·len les paraules de Cristina Kaufmann, amb què m’agradaria tancar aquesta reflexió:

La interioritat és consubstancial a l’existència. No és quelcom estàtic, sinó dinàmic, la constant força centrípeta cap a l’Absolut. La consciència d’estar “dintre” de Déu, que tot està dintre de Déu; descobrir aquesta consciència i gaudir-la és, per a mi, ser una persona interioritzada. Em sembla que tothom té la possibilitat de descobrir la seva interioritat, de desxifrar-la i, coneixent-la, estimar-la i viure des d’ella. […] Recobrar la interioritat és recobrar la veritat d’un mateix: formem part d’un tot, de l’Únic, de la Realitat. Avui s’escriu molt sobre això: les noves ofertes d’espiritualitat i l’antiga saviesa de la humanitat ens ho testimonien, i la nostra època està assedegada d’escoltar aquest testimoniatge per a aprendre, de nou, a ser humans.

Sigles i bibliografia

CP = Camino de perfección
LV = Libro de la vida
M = Moradas

HILLESUM, Etty, Una vida conmocionada: Diario 1941-1943, Rubí: Anthropos, 2007.

KAUFMANN, Cristina, La transparència de l’invisible, I, Barcelona: Claret, 2007, pp. 92 i 94.

PASTORINO, Miguel, “Creyentes sin religión, la tendencia que más crece en el mundo”, Ssociólogos. Blog de sociología y actualidad (2/09/2014). [Consulta: 4/10/2014]

SANTA TERESA DE JESÚS, Obras completas, Madrid: Editorial Católica, 1979, 6a ed. revisada (BAC 112).

[Teresa GUARDANS]

Anuncis

Un pensament sobre ““Quiere él que vuele el sapo por sí mesmo…”

  1. Francament, no sé com es pot viure en Crist ni pot viure Ell en nosaltres fora de l’Església, que és la família de Crist a la terra, ni Teresa de Jesús tampoc no ho devia saber.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s