Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (3): El primer poema

FraAngelico

“Santa Teresa de Jesús” és el primer poema publicat el 1878 a la revista La Veu del Montserrat el dia 12 d’octubre. L’any següent apareixia a Idilis i cants místics. És la fantasia de Verdaguer a galop. És com una altra mena de boira vigatana que ell ha respirat en la seva vida de seminarista. Vic, ciutat levítica, era també ciutat de velnegrades, sors, darderes i fraresses. S’hi vivia entre una desena o més de convents femenins. Des del segle XVII hi havia carmelitanes calçades i descalces, i durant el segle XIX n’hi arribaren més. I fins a Vic nasqueren les populars “vedrunes”, les Germanes Carmelites de la Caritat fundades per Joaquima de Vedruna el 1826. A Verdaguer, des de Vic a Barcelona, se li hostatjaren –diguem-ho així, com a models de santedat– monges carmelitanes al seu endins. I als anys noranta la teresiana petjada del carmelita descalç Francesc Palau i Quer. Havia estat fundador de l’Orde Tercer dels Germans i Germanes de la Mare de Déu del Carmel i Santa Teresa de Jesús o Carmelites Terciaris Descalços, el 1860; desaparegué prompte la branca masculina i la femenina, el 1878, es repartí en les Carmelites Missioneres Teresianes i les Germanes Carmelites Missioneres. I el nostre poeta es relacionà en mala hora amb exmonges i amigues del món marginal d’aquestes congregacions… va ser aleshores quan a Teresa de Jesús la tenia per mare i consellera com deia a Collell.

Un verset del primer llibre bíblic fa de capçal al poema. Diu així: “i [el Senyor-Déu] col·locà querubins davant el paradís de delícies i una espasa flamejant” (Gn 3,24). En dóna el text llatí i l’interpreta segons la tradició un poc variada. Els querubins passen a ser un serafí i l’espasa una fina sageta (vers 7) o un maç de fletxes (v. 39), semblant a un clau d’or (v. 8) –podem saber: “[…] y diome su mano derecha y díjome: ‘mira este clavo, que es señal que seràs mi esposa desde hoy […]’” (Cuentas de conciencia, 25a [16a]); no sabem si el poeta coneixia aquest fragment (potser no)–, o tota d’or (v. 43).

Santa Teresa de Jesús

Et collocavit ante paradisum
voluptatis Cherubim
et flammeum gladium
Genes. III

Des de son trono de glòria
lo bon Jesús vos ha vist,
quan per Ell vos en anàveu
màrtir d’amor a morir,
i per dar-vos mort més dolça
vos envia un serafí:
sa sageta n’és molt fina,
com clau d’or vos obre el pit.
Lo bon Jesús se n’hi baixa
com un rei a son jardí;
d’enamorat que n’estava
la’n festeja dia i nit;
parauletes que li’n deia:
–Dolceta amor, com te dius?
–Lo nom que a mi més m’agrada,
Teresa de Jesucrist.
–Jo em dic Jesús de Teresa,
Teresa, què vols de mi?
–Amar-vos, Jesús, amar-vos,
penar per Vós o morir.
–Teresa, si el cel no hi fóra,
per tu jo el faria aquí.
–Jesuset, si un cel teníau,
feu-vos-en altre en mon pit.
–Si vols que Jo un cel me’n faça,
una cosa te’n vull dir:
no parlaràs més amb homes,
sinó amb angelets i amb mi.–
Del cor hermós de Teresa
se n’ha fet un paradís,
on riuen fonts oloroses,
roses i lliris florits:
les roses són les cinc llagues,
les fonts ses llagues i pit,
i Ell, que n’és l’arbre de vida,
rumbeja fruits d’or enmig.
Tu que hi vetlles a la porta,
serafí, bon serafí,
no et cal, no, apuntar-li fletxes
al cor que Déu ha ferit.
Si aqueix paradís Ell vetlla,
no hi podrà la serp dormir;
la sageta d’or que brandes,
me la clavasses al pit!

Quaranta-quatre heptasíl·labs –temptat d’escriure que tenen la rima feta amb punta de coixí. Els versos senars acaben amb una paraula, per l’accent, plana, són mots paroxítons menys el primer que avui comptem proparoxíton tot i que no pas aleshores; els parells tots són mots oxítons, paraules agudes amb l’accent en la vocal “i”. El ritme i la sonoritat fan lliscar una història que comença amb una dada autobiogràfica de la monja castellana. Teresa de Cepeda y Ahumada conta que, essent nena, amb un dels seus germans d’edat propera, “concertábamos irnos a tierra de moros, pidiendo por amor de Dios, para que allá nos descabezasen” (Vida 1,4). El poeta pren la confessió, la combina amb el mite bíblic de l’expulsió de l’Edèn i ho narra de la manera següent.

Els versos es reparteixen en cinc blocs i expressen tres veus: la del narrador i les de Teresa i de Jesús. En els vuit inicials, el poeta s’adreça a Teresa i li diu que Jesús li ha enviat un serafí que la matarà de millor manera que no pas si se n’anés a moreria. El missatger del cel porta una sageta i li esportella el cor en roig badiu.

En els cinc versos següents, el narrador es dirigeix a nosaltres per dir-nos que Jesús ha baixat a aquell cor obert talment un rei davalla al jardí del palau on troba la seva amor i li parla. Conjuminar rei i jardí no seria ni més ni menys que fabulació de poeta, si no fos que algú recordés els bíblics jardins de Salomó, si no fos perquè darrere del vers 10 i context hi ha l’autobiografia de Teresa de Jesús. Verdaguer s’ha limitat a l’ajustament del vocabulari (potser sí que amb el record del Càntic dels Càntics… bé, segur!). “Ha de hacer cuenta el que comienza [i.e. la vida d’oració] que comienza a hacer un huerto en tierra muy infructuosa que lleva malas hiervas […] y con ayuda de Dios hemos de procurar, como buenos hortelanos, que crezcan estas plantas y tener cuidado de regarlas para que no se pierdan, sino que vengan a echar flores que den de sí gran olor, para dar recreación a ese Señor nuestro, y ansí se venga a deleitar muchas veces a esta huerta y a holgarse entre estas virtudes” (Vida 11,6). Més endavant escriu “[…] tornemos a nuestra huerta o vergel, y veamos cómo comienzan estos árboles a empreñarse para florecer y dar después fruto, y las flores y claveles lo mesmo para dar olor” (Vida 14,9).

Ara, els quinze versos següents són el diàleg entre els dos enamorats, expressió ben bé d’amor intens perquè a ella no li doldria pas sofrir per ell i fins morir, i ell està disposat a crear un nou espai celeste on ella hi sigui només per a ell, sense parlar amb cap més home… com a molt amb angelets… No és, però, fantasia del poeta. És ella, Teresa, que ens explica que “entendí estas palabras: ‘ya no quiero que tengas conversación con hombres, sino con ángeles’. A mí me hizo mucho espanto […] y muy en el espíritu se me dijeron estas palabras, y ansí me hizo temor, aunque por otra parte gran consuelo […]” (Vida 24,5).

Finit el diàleg, el poeta narrador ens fa saber que, efectivament, l’enamorat ha pres possessió del cor de l’estimada com si fos un jardí. Ara bé, en contraposició al mític de delícies o plaers o alegries primordial i terrè. En aquest novell, les flors són les ferides de Jesús crucificat, i la sang i sang i aigua que en flueixen són les fonts diverses als cinc rius del paradís de la Bíblia (“de l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or. I l’or d’aquest país és molt fi […] el segon riu es diu Guihon […] el tercer […] i el quart […]”, Gn 2,10-14). I més: si en aquell hi havia “l’arbre de la vida” (Gn 2,9), ara, en el cor-jardí de l’estimada, és el mateix enamorat qui esdevé un arbre curull de fruita que no produeix la mort (“no mengis del fruit […] moriràs”, Gn 2,17) ans tot el contrari. Aquest és el quart bloc de vuit versos.

Resten els vuit darrers. El narrador es dirigeix al serafí, l’instrueix: que no usi pas les fletxes contra qui ja ha estat vulnerat per Déu; i no escau de fer-ho per una altra raó encara: la serpent del mal (“el més astut de tots els animals […]”, Gn 3,1) que hi hagué a l’edènic jardí, no hi és, en el de Teresa; i li fa una petició: posat que li plagui assagetar algú… més aviat li suplica que ho faci al seu pit de poeta i de mossèn.

I els versos en lletra cursiva? Desconec el manuscrit, tot i que segurament hi són diferenciats. Els editors encertadament els estampen així perquè en ells Verdaguer es fa ressò d’una llegenda que passa de segle en segle. Teresa va triar, en entrar al convent, un nom… i Jesús la va imitar.

Verdaguer s’ha presentat fent de poeta místic en el nou llibre després de L’Atlàntida. I amb aquest poema s’ha estrenat d’escandidor inspirat al clos carmelità.

[Joan REQUESENS I PIQUER]

Anuncis

3 pensaments sobre “Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (3): El primer poema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s