Tres carmelites descalços aconsellaren Josep Calassanç

Borrell, Juli

Mossèn Josep Calassanç Gastó arribà a Roma el febrer de 1592. Havia tingut una bona formació universitària, sobretot a l’Estudi General de Lleida. Serví diversos bisbes com a familiar. Participà en afers complicats, com en el monestir de Sant Joan de Jerusalem d’Alguaire o en el de Montserrat. Exercí càrrecs com el de secretari del capítol de canonges de la Seu d’Urgell, el d’arxipreste de Tremp, el de visitador i reformador de quatre arxiprestats d’Urgell.

No se sentia satisfet, en el seu interior una veu li demanava quelcom més. Aprofità l’oferta del seu bisbe d’Urgell, Andreu Capella, per desplaçar-se a Roma i gestionar-hi afers del bisbat per obrir-se a nous horitzons. Arribat a Roma, buscà, no sabia ben bé què. S’inscriví en algunes confraries, va recórrer els barris pobres de la ciutat, confraternitzà amb els franciscans dels Dotze Apòstols i amb els dominicans de la Minerva.

També s’apropà als carmelites descalços, formats en la reforma iniciada per santa Teresa i sant Joan de la Creu. Fra Pedro (de Villagrasa) de la Madre de Dios arribà a Roma el setembre de 1596 a la comunitat de Santa Maria de l’Scala.

Calassanç havia vist la penosa situació dels nois en el Trastevere. L’escola era el revulsiu. Demanà a mestres i entitats. Portes tancades. Consultà fra Pedro i decidí ser ell qui obrís una escola per a tots a la parròquia de Santa Dorotea. El carmelita sempre més li va fer costat.

L’escola canvià de lloc i el 1602 estava situada en el palau Vestri a la Piazza Paradiso. Els mestres hi començaren a viure. Calassanç s’hi ajuntà. Formaren una comunitat, que va caldre organitzar i regular. Com fer-ho? Fra Juan (de San Pedro Ustárroz) de Jesús María havia arribat a Roma a principis de 1598. Calassanç redactà unes Ordres de convivència. La situació econòmica del petit grup era asfixiant. Mancaven els recursos i un bon dia els mestres, sense consultar Calassanç, acomiadaren els alumnes: l’escola es tancava. Calassanç sentí la cridòria dels nois, preguntà què passava i obligà a rectificar: l’escola continuarà. Posà una caixeta a l’entrada demanant almoines. Al vespre s’hi trobà una generosa resposta, però la desconfiança en la viabilitat de l’obra era evident. Fra Juan de Jesús María escriví un llibret el 1603, Liber de pia educatione, amb l’objectiu principal d’encoratjar els mestres, donar-los a entendre l’excel·lència de l’obra que feien; després l’amplià i el publicà.

Al problema econòmic s’unia el de la inestabilitat dels mestres: calia assegurar l’obra i semblà que la unió amb la congregació que havia fundat sant Joan Leonardi podria ser una bona solució. Així ho pensà fra Juan de Jesús María, que treballà per convèncer les dues parts. Es consultà també fra Domingo de Jesús María. Pau V encarregà a fra Juan un document sobre els fonaments de les bases de la unió dels dos grups: és el Projectum. El papa signà el breu “Inter pastoralis officii”, del 14 de gener de 1614, segons el qual el grup de Calassanç s’unia al de Leonardi i s’erigia la Congregació Regular de la Mare de Déu.

Calassanç escollí com a confessor fra Domingo Ruzola (es trobava a Roma des de 1604) i, segons explica l’historiador escolapi contemporani dels fets pare Gian Carlo Caputi, cada tarda, després de les classes, Calassanç anava a l’Scala a aconsellar-se amb el carmelita i comentar les incidències del dia. El bon frare ajudà l’escola amb almoines, recomanà l’obra al papa i fins i tot proposà, el 1612, entrar a l’Escola Pia a un grup que buscaven com dedicar-se millor al servei de Déu. Era un moment complicat per a Calassanç, que, per manca de continuïtat, veia trontollar el projecte. Sis persones ja formades s’incorporaren als escolapis. Eren Gliceri Landriani, Diego López, Francisco de Vas, Pedro Bayona, el pare Jorge i Francesco Selvaggi. Calassanç va reconèixer i agrair el suport incondicional de fra Domingo i per això l’invità a presidir la primera Congregació General del nou orde ja aprovat el 1621. Set anys després d’aquesta aprovació s’havia de celebrar capítol general per elegir un nou superior general. Pocs religiosos complien les condicions per ser elegits vocals i per això se n’ha dit Congregació i no Capítol. Fra Domingo la presidí, però altres obligacions d’aquells dies d’octubre i novembre li impedien assistir-hi amb continuïtat: els capitulars s’hi acomodaren i les sessions foren els dies 11, 12 i 27 d’octubre i 4 de novembre.

* * *

Examinem breument els dos documents de fra Juan de Jesús María. Comencem pel Liber de pia educatione. Assenyalàvem abans la finalitat de l’obra. La primera cosa que el mestre ha d’inculcar als alumnes és que Déu ens estima i això ens ha d’atreure a estimar-lo: “Deus sit summa bonitas, et sapientia, ut ipsum bene afficiantur”. Intimitat amb Déu per l’amor.

Per això s’ha d’ensenyar la doctrina cristiana, conèixer Déu. Els alumnes han d’aprendre-la de memòria i creure les veritats cristianes. Els mestres s’han d’interessar perquè les veritats apreses siguin acceptades internament –“interno assenssu”. També el mestre ha d’incitar els alumnes al temor de Déu: si l’amor no és suficient, el temor pot moure l’individu. El pecat s’ha d’evitar i el noi ho ha de comprendre amb explicacions acomodades a la seva edat.

Els mitjans que l’Església ofereix són bàsicament els sagraments de la penitència i de l’eucaristia. S’ha d’aconseguir que els nois usin i estimin els sagraments. És tasca dels mestres preparar els alumnes per rebre de manera digna i profitosa en el seu moment aquests sagraments: “exacte pueros instruat, et de tradita instructione rationem frequenter exigent”. Els ensenyaments rebuts a la infància no són suficients per portar tota una vida cristiana. La societat ofereix altres camins que desvien de la pietat apresa a la primera edat. Per això fra Juan de Jesús María proposa que, després d’abandonar l’escola, el noi freqüenti, per exemple, “claustra reformata” –clara al·lusió a la comunitat carmelita de l’Scala– i entri en familiaritat amb persones pietoses que el mantinguin en la línia iniciada.

La meditació ha de ser el lloc de cultiu de la relació amb Déu. Recomana que cada dia el noi li dediqui un quart d’hora al matí o al vespre, segons ensenyen els mestres sobre la matèria. Els mestres han d’insistir-hi “animi affectu, instantiaque, Deum orare debere”. La meditació s’ha d’acompanyar de les bones lectures i els mestres els han d’orientar a fi que sàpiguen seleccionar-les: “nisi magistri instent, aegre ipsis persuadentur”.

Pares i mestres han de vetllar per evitar que el noi aconsegueixi fer la seva voluntat. Se l’ha d’educar perquè sigui pacient, que sàpiga esperar. S’ha de vetllar per la virtut de la castedat a base d’exposar bons exemples, de lloar el que representa i ensenyant a reprimir el cos amb el dejuni i altres mitjans.

“Expedit profecto, pueros ludis licitis, iuxta educatorum praescriptum, exerceri”. Correspon al mestre vigilar quins són els jocs que practiquen els alumnes. No tot és vàlid. Cal orientar-los als que siguin lícits. Recomana que se’ls afeccioni a tocar instruments musicals o al cant. En el capítol XII parla dels premis. Han de ser un estímul per a l’estudi.

Les pràctiques de pietat habituals han de ser: oferiment a Déu dels actes del dia, un quart d’hora de meditació, fer actes de la presència de Déu, alguna lectura pietosa, confessió una vegada a la setmana i rebre l’eucaristia un cop al mes, resar la Corona de la Mare de Déu i acabar el dia amb l’examen de consciència. Finalment recomana la modèstia, entesa com un saber comportar-se correctament en la societat, tal vegada en diríem més aviat urbanitat.

La segona i tercera part del llibret va afegir-les l’autor uns anys després. La segona podríem resumir-la dient que inculca l’ordre a l’escola, la conveniència d’expulsar els més díscols, prioritzar l’emulació sobre el càstig, vigilar les lectures dels nois, cridar religiosos de fora perquè exhortin a la pietat a més de fer-ho els propis mestres. La tercera part va dirigida exclusivament als mestres: s’han d’incorporar a l’Escola Pia per motius sobrenaturals, no per vanaglòria o per enriquir-se, s’han de posar en mans de la Providència, han de cooperar amb la gràcia que tenen els nois.

La paraula sempre discutida de “pietat”, crec que en el llibre de fra Juan de Jesús María queda força aclarida. Pietat és l’entrega abnegada del mestre que no busca cap benefici personal. Pietat és aquest comportament de l’alumne que dibuixen els diferents punts. Pietat és sobretot aquest sentir-se estimat de Déu –que deia al principi–, sentiment que ens empeny a estimar-lo.

El segon document de fra Juan de Jesús María és el conegut com a Projectum. El va escriure el 1614, a instància del papa Pau V, per indicar l’orientació i els deures de la nova congregació coneguda com a luquesos o grup de sant Joan Leonardi. En primer lloc insisteix que la nova congregació ha de tenir com a única finalitat l’ensenyament o educació dels nois. Aquest aspecte era precisament el problema que dificultava l’entesa amb els de Leonardi. Per això de decisió pontifícia va ser que els que ja formaven part d’un dels dos grups que s’unien, continuava com abans; els qui hi entraven de bell nou constituïen pròpiament la nova congregació.

En segon lloc, es planteja un problema que ja s’anava detectant: els sacerdots no estaven massa disposats a dedicar-se a certs nivells de l’escola. Proposa, per tant, el carmelita que els qui entrin a l’Escola Pia rebin la mínima formació en filosofia i teologia i més en les matèries que han d’impartir. Fins i tot dóna a entendre que seria millor que els mestres no fossin sacerdots sinó llecs. En això diferia de Calassanç, que volia que els mestres fossin sacerdots.


Bibliografia

CALASSANÇ, Josep, Documents fundacionals de l’Escola Pia, Vic: Eumo, 1998 (Textos Pedagògics, 37).

CAPUTI, Gian Carlo, Notizie storiche della Congregazione e Religione de’ Cler. Reg. Pov. della Mre. di Dio, manuscrit de l’Archivum Generale Scholarum Piarum: Hist.-Bibl., n. 2-9, p. 358.

GINER GUERRI, Severino, San José de Calasanz. Maestro y Fundador, Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 1992 (BAC maior, 41).

JUAN DE JESÚS MARÍA, Liber de pia educatione sive cultura pueritiae compendio scriptus, Roma, 1613. [També a Archivum Scholarum Piarum, 16 (Roma, 1984), pp. 209-225. Versió digital de l’edició inclosa dins ÍD., Opera omnia, III, Florència: Typis regiae celsitudinis apud Cajetanum Cambiagi, 1774, pp. 423-428.]

SÁNTHA, György, “San José de Calasanz y su amistad con los Padres Carmelitas Descalzos”, Revista Calasancia, 2 (Madrid, 1955), pp. 183-203.

SÁNTHA, György, San José de Calasanz. Obra pedagógica, Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 1984 (BAC, 159). [2a ed.]

VILÀ PALÀ, Claudi, Fuentes inmediatas de la pedagogía calasancia, Madrid; Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1960. [A les pp. 72-107 i 111-115 publica i estudia els dos escrits de Juan de Jesús María.]

[Joan FLORENSA PARÉS
arxiver provincial de l’Escola Pia de Catalunya]

Anuncis

Un pensament sobre “Tres carmelites descalços aconsellaren Josep Calassanç

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s