De les constitucions de fra Melanco Cerruno als viatges d’Anastasio el melancòlic

En els 400 anys de la mort de Jerónimo Gracián (1614-2014)

Melancholicus

L’elaboració i publicació de les primeres constitucions de les monges i dels frares carmelites descalços no estigué exempta de dificultats que més d’una vegada s’esmenten en les cartes de la fundadora a un dels seus homes de confiança, Jerónimo Gracián (1545-1614). Aquest –potser en col·laboració amb la mateixa Teresa de Jesús– va estrafer l’experiència en el seu Tratado de la melancolía, llamado el Cerro, de 1582, inèdit fins al 1966 i més conegut amb el títol Constituciones del Cerro. El llibret conté unes normes fetes a mida per a uns religiosos afectats de melancolia, terme ambivalent que, en sentit estricte, feia referència a una malaltia o a un dels temperaments associats a la teoria mèdica dels quatre humors, i, en sentit ampli, designava un estat d’ànim; la melancolia, en tot cas, era objecte a l’època d’una abundant literatura que sobrepassava l’àmbit mèdic. Teresa de Jesús, per exemple, sovint fa al·lusions en les seves obres i en l’epistolari als efectes d’aquest mal sobre frares, monges i algun parent. Hereves d’una tradició medieval de paròdia de textos legals i evangèlics, cal veure, però, en les Constituciones del Cerro de Gracián una clara voluntat adoctrinadora; la rúbrica inicial en proporciona la clau de lectura:

Capítulo provincial del Cerro, que trata de las imperfecciones y faltas de los melancólicos, que nacen de la tristeza, ira, amargura de corazón, desobediencia, desabrimiento y dañado espíritu. Van en estilo de constituciones, mandándose todo al contrario de lo que conviene, para que juntamente sirva a la recreación de los hermanos y al examen de la conciencia.

Es tracta, en resum, de presentar el món al revés per ensenyar tot entretenint. Aquest aspecte doctrinal es fa encara més evident en l’exercici que el seu primer editor i gran valedor modern de la figura de Gracián, Ildefonso Moriones, proposa en alguna de les seves edicions, on les constitucions es poden llegir al costat de passatges paral·lels extrets de textos normatius i d’obres de santa Teresa i els primers carmelites descalços. Com és sabut, entre aquests hi havia també representants d’una línia rigorista que no compartia precisament el sentit de l’humor de l’autor de les Constituciones, tan proper al del Vejamen i altres escrits de Teresa de Jesús; aquesta línia s’acabarà imposant amb el govern del genovès Nicolau Doria i Gracián en serà una de les primeres víctimes. De fet, una constitució cerruna ordena als frares que “sean enemicísimos de recreación” (cap. VIII); d’altres semblen premonitòries de les acusacions fetes contra Gracián pel tracte amb algunes monges, que pesaran en la sentència d’expulsió de l’orde, el 1592: “Y nunca hablen ni traten que no sea con redobletes y malicias, juzgándolo todo a mal” (cap. II, sobre la castedat).

Després de l’expulsió, Gracián viatja pels regnes i els territoris de la Corona hispànica i Itàlia per defensar la seva causa, obtenir l’anul·lació de la sentència o l’acceptació en un altre orde, i dur a terme algunes missions diplomàtiques. En el transcurs d’aquests viatges topa amb amics i enemics. A Vinaròs, per exemple, s’embarca en un vaixell cap a Roma i hi coincideix, ni més ni menys, que amb dos frares que van a la cúria per informar en contra d’ell; tot i això, “tratábamos con familiaridad como si no hubiera pasado nada, sin hablar palabra de los negocios” (Peregrinación de Anastasio, V). L’entusiasme dels seus partidaris es reflecteix en les cartes que li escriuen tres conventuals de Lleida, el 1596; un d’aquests frares, Joan de Sant Àngel, antic fundador del convent de Perpinyà el 1589, recorda amb afecte que havia coincidit amb ell a Tortosa i se n’acomiada així: “Dios me le deje ver general de los descalços, para que de veras lo seamos”. Recordem que el convent del Miracle de Tortosa era fundació del carmelita de Sanaüja Joan de Jesús Roca, antic col·laborador de Gracián i “grande amigo suyo”, segons Teresa (Fundaciones 23,3); Roca, de qui enguany també se celebra el quart centenari de la mort, “se metió fraile […] poco antes que yo, y aun decía que por oir unos sermones míos”, explicarà Gracián més d’una vegada (Espíritu y revelaciones y manera de proceder de la madre Ana de San Bartolomé, III).

Un dels viatges de Gracián acaba malament: el galiot amb què surt de Gaeta és capturat pels turcs. Comença un llarg captiveri de dos anys al nord d’Àfrica, on els seus carcellers el tracten de “papaz” o “papazquivir” (gran prelat) i n’esperen obtenir un bon rescat, mentre ell actua com a guia espiritual i dipositari dels diners d’altres cristians amb qui comparteix captivitat. Aquesta experiència donarà peu a la redacció del Tratado de la redención de cautivos, però sobretot constituirà la matèria dels diàlegs VI i VII de la Peregrinación de Anastasio, una apologia personal bastida sobre un relat autobiogràfic; l’autor hi treballava com a mínim entre 1607 i 1613, però va romandre inèdita fins al 1905 i des de llavors ha estat publicada tres vegades més (1933, 1966 i, en edició crítica dins els “Monumenta Hieronymi Gracian” de l’Istituto Storico Teresianum, el 2001). En aquesta obra culmina el recurs a l’autobiografia com a una de les estratègies de discurs més importants amb què Gracián es presenta davant del lector a través de la seva àmplia producció escrita. De fet, la literatura esdevindrà sovint una arma d’autojustificació, recolzada en un domini de formes i gèneres diversos (diàlegs, tractats, cròniques, sermons, poesia, etc.), que converteix el relat del seu viure novel·lesc –i novel·lat– en una lectura apassionant, encara poc explotada en les col·leccions de clàssics per a un públic general. Els llibres i les cartes de Gracián contenen força referències als seus projectes de redacció i/o publicació d’obra pròpia i de difusió dels llibres de Teresa de Jesús en diverses llengües, i a l’interès per les ciutats amb una intensa activitat editorial; entre les catalanes cita Barcelona –”bien quisiera irme luego a Barcelona donde es lo que hace al caso de la impresión, que allí hay abundancia de papel y muchas y buenas imprentas”, escriu des de Múrcia el 28 d’abril de 1605– i, sobretot, València, on es mou als cercles dels virreis, rep encàrrecs de l’arquebisbe Joan de Ribera (visita de les agustines descalces), predica amb èxit i prepara obres per a la impremta els anys 1604-1605 (“las impresiones son aquí muy baratas sin comparación”, segons carta seva del 23 de novembre de 1604). El 1607 accepta la invitació del marquès de Guadalest, Felip Folc de Cardona i Borja, d’acompanyar-lo en una ambaixada a Flandes, des d’on recordarà els seus contactes valencians, elogiarà la figura del venerable Simó (1612-1613) i es lliurarà de ple a l’activitat editorial.

Gracian divisaLa Peregrinación de Anastasio està escrita en forma de setze diàlegs entre Anastasio, l’alter ego de l’autor, i Cirilo, l’interlocutor que formula preguntes, detecta incoherències i fa les acusacions que l’autor –menys ingenu que no s’ha dit– no vol posar en la seva pròpia boca i que posen en evidència els seus enemics entre els descalços, origen dels “treballs” i les “persecucions” que pateix. L’argument de la Peregrinación es presenta com un comentari a una “divisa y emblema” o “jeroglífica” inicial plantejada per Anastasio, que conté en essència la seva peripècia vital des de l’entrada al Carmel. Un dels elements de la divisa és una creu central, glossada al diàleg VIII, interpretada com a símbol tant de les “persecuciones exteriores” com de les “cruces interiores” que l’han turmentat. Hi reapareix el tema de la melancolia amb què he obert aquest apunt, ara reconeguda, però, com una afecció del mateix autor. Teresa de Jesús ja li retreia, l’agost de 1578, “aquella carta que me escribió llena de cerro y melancolía” i afegia amb sorna: “está mi Pablo [i.e. Gracián] muy bobo con tantos escrúpulos”. Com a les Constituciones, a la Peregrinación no s’estalvia l’argument que converteix la melancolia en un mal comú entre els descalços, però Anastasio, en un veritable tour de force que revela la gran habilitat retòrica de Gracián, no només confessa que ell també la pateix, sinó que les temptacions que li ha reportat superen les descrites per la literatura mèdica i teològica, els consells de la mare Teresa i la pròpia experiència, fins al punt de fer-lo comparable al mateix Crist:

Sequedades de espíritu, aflicciones de corazón y las opresiones de cuando parece le cogen al corazón entre dos piedras, espíritu de blasfemia y lo que llama San Marcos Eremita praegustatio gehennae, que quiere decir regustadura del infierno, como quien cata una olla a ver a lo que sabe y toma un sorbito, que a mi parecer es lo sumo de la tristeza o melancolía, no me ha faltado, que de lo que he aprendido leyendo en mi propia conciencia pudiera más escribir en este punto que lo que he estudiado en los libros, y esto por experiencia, que ha sido mucho; porque ni he dejado libros devotos ni escolásticos que traten de ello, ni a Hipócrates y Galeno ni a sus comentadores en lo que escriben de la materia del humor melancólico, todo necesario para acudir a los espíritus de monjas y frailes Descalzos, de los cuales y de lo que me enseñó la madre Teresa de Jesús, y lo que supe por experiencia de las almas melancólicas y engañadas que examiné en Jaén, Évora y Lisboa, de todo esto no podía aprovecharme mejor en esta materia que de lo que ha pasado por mí y sé por experiencia. Bendito sea el Señor, que puedo decir en su imitación y gloria, que me puedo condoler de las enfermedades de mis hermanos por haber sido tentado en todas, según aquellas palabras de San Pablo que cuando habla de Cristo, dice: Non habemus pontificem qui condolere non possit in infirmitatibus nostris, tentatum quidem per omnia. Hasta aquí puedo yo decir, pero no las de adelante in similitudinem absque peccato, que innumerables ofensas he hecho a Dios.

* * *

Per acabar, i en l’escaiença dels 400 anys de la mort de Jerónimo Gracián a Brussel·les, el 21 de setembre de 1614, val la pena recuperar un fragment de les seves divertides Constituciones del Cerro, tan impregnades de l’esperit teresià de què es proclamava hereu. Es tracta dels dos apartats introductoris: al primer, el provincial d’un particular orde de melancòlics convoca el capítol que ha de nomenar els càrrecs directors de la província; al segon es constitueix la junta capitular i es procedeix a la lectura de les constitucions.

Nos, fray Melanco Cerruno, provincial de todos los melancólicos, tristes y amargos de corazón, airados, inquietos, escrupulosos, coléricos, insufribles y desasosegados, etcétera

Por cuanto se ha ya acabado el tiempo de nuestro oficio, y conviene hacer capítulo y elección de provincial, mandamos a nuestros súbditos que, luego que esta patente y carta vocatoria les fuere notificada, se junten a capítulo y elijan socio, dejando vicario en el convento, y dentro del más breve tiempo que pudieren se hallen en nuestro convento de la Culpa, para tratar los negocios del buen gobierno de la orden, y dar traza cómo en los conventos de descalzos y descalzas se quebrante la regla y constituciones, se introduzgan abusos, se pierda el buen espíritu y perfección que pretenden y el fruto que con su exemplo quieren dar en la Iglesia; y agora, a los principios, se introduzgan tales imperfecciones y relajaciones, que después hagan notable daño y muchas almas se condenen, y ellos, después de haber trabajado en esta vida, pierdan el premio y vayan a la cazuela de nuestro gran amigo Pero Botero.

Y porque queremos mucho vuestra salud, os aconsejamos que siempre caminéis con mal tiempo: en verano desde las 8 el día hasta las 6 de la tarde, porque gocéis del sol, y esto se entiende los que viniéredes por la Mancha y Andalucía; y el invierno, antes de amanecer, para gozar del fresco; y si hubiere llovido mucho, iréis a pasar los pontones y calzada de Gumiel, camino de Burgos. Siempre y en todo caso perdé el camino, aunque no se pueda errar. En cada posada se quede algo de lo que lleváredes, olvidado. Las bestias muy flacas, o de mala edificación. Procurad en todo dar mal exemplo por los caminos, para que los que os vieren desprecien la religión y por vosotros pierdan los siervos de Dios que están encerrados en los conventos guardando clausura y penitencia.

Junta de los priores y socios y examen de las cartas

El día diputado para el capítulo se juntaron el reverendísimo padre fray Melanco Cerruno y los religiosos siguientes:

Del convento de la Desobediencia, el prior Replicón el Desobediente y su socio fray Cervigón el Duro; del convento de la Sensualidad, fray Sensual Muelle, prior, y fray Mojagón el Relajado, su socio, enemigo de la castidad; del convento de la Avaricia, fray Naval Codicioso, prior, y fray Sapo el Apretado, su socio, contrarios a la pobreza; del convento de la Desatención, fray Bobales el Desatento, prior, y fray Hernando el Dormilón, su socio, contrarios al oficio divino y cosas espirituales; del convento de la Gula, fray Nabuzardán el Glotón, prior, y fray Sardanápalo el Descontentadizo, socio, contrarios al ayuno y abstinencia; de la casa de Poco castigo y mala confesión, fray Bamba, el prior Piadoso, y fray Achamel el Vergonzoso, socio; del convento de la Parlería, fray Jilguerín el Parlero, prior, y fray Yphsiboscas el Vocinglero, socio, contrarios al silencio; del convento de la Ociosidad, fray Haragán el Perezoso, prior, y fray Mendigón del Alforja, socio, contrarios al trabajo de manos; del convento de la Disensión y soberbia, fray Nabucodonosor el Soberbio, prior, y maestre Polilla de la Carcoma, socio, contrarios a la humildad y paz; del convento del Descuido y negligencia en sus oficios, el bachiller fray Arcadio el Necio, prior, y el presentado fray Marragón el Descuidado, por socio.

Los cuales dichos priores y socios mostraron sus cartas y patentes y todos los demás recados que traían para el dicho capítulo provincial, y fueron muy bien regalados y recibidos de fray Melanco Cerruno.

Otro día por la mañana, primero que se procediese a la elección de provincial y difinidores, juntos en capítulo el reverendísimo padre fray Melanco Cerruno, provincial, y los gremiales sobredichos, ordenaron se leyesen la regla y constituciones del Cerro, y cada uno advirtiese lo que convenía quitar o añadir de ellas, para que fuesen confirmadas antes que se eligiese provincial. Y ansí se leyeron por sus capítulos según el orden que se sigue […].


Selecció bibliogràfica

ANDRÉS ROBRES, Fernando, “La Peregrinación de Anastasio de fray Jerónimo Gracián: misticismo… y memorialismo autojustificativo”, dins Alfredo ALVAR et al. (eds.), Política y cultura en la época moderna: Cambios dinásticos, milenarismos, mesianismos y utopías, Madrid: Universidad de Alcalá, 2004, pp. 645-662.

BELTRAN, Gabriel, “Desde Lérida tres cartas a Gracián (1596)”, dins El Carmelo Teresiano en Cataluña: 1586-1986, Burgos: Monte Carmelo, 1986, pp. 291-302. [Extracte de Monte Carmelo, 94 (1986).]

GRACIÁN, Jerónimo, Constituciones del Cerro (1582), a cura d’Ildefonso Moriones, Roma: Teresianum, 1975 (4a ed.). [N’hi ha versió digital a partir de l’ed. inclosa a I. MORIONES, Ana de Jesús y la herencia teresiana, Roma, 1968.]

ÍD., Obras del P. Jerónimo Gracián de la Madre de Dios, 3 vols., a cura de Silverio de Santa Teresa, Burgos: Tipografía El Monte Carmelo, 1932-1933 (Biblioteca Mística Carmelitana, 15-17). [Versió digital a Internet Archive.]

MANERO, Pilar, “La peregrinación autobiográfica de Anastasio-Jerónimo (Gracián de la Madre de Dios)”, Revista de Literatura, LXIII, 125 (2001), pp. 21-37.

ROS, Carlos, Jerónimo Gracián, el amigo de Teresa de Jesús, Burgos: Monte Carmelo, 2014.

[Maria TOLDRÀ]

Anuncis

2 pensaments sobre “De les constitucions de fra Melanco Cerruno als viatges d’Anastasio el melancòlic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s