Converses mínimes: Lourdes Giménez

Lourdes Giménez, infermera en un centre de discapacitats de Barcelona
Amb la Lourdes vam coincidir en un curs d’escriptura mística. Ella es va oferir per explicar-me la seva experiència i jo em vaig apuntar el seu número de telèfon, assegurant-li que li trucaria, però el vaig perdre. Un any després, el vaig demanar als carmelites de Badalona, però havia canviat de número. Curiosament, mentre jo el buscava sense èxit, ella, sense saber-ho, em va trucar per saber de mi. Perquè després diguin que les casualitats no existeixen! Ens trobem a la plaça de la Vila de Gràcia i ens asseiem a prendre un suc de fruita. La Lourdes exemplifica totes les qualitats de l’amor de què parla sant Pau en la seva carta als Corintis: és pacient, és bondadosa…

Lourdes_Gimenez

Explica’m alguna cosa de la teva infantesa.

Vaig néixer l’any 1962, al Poble Nou de Barcelona, l’any del concili Vaticà II. Els meus pares no eren creients, però al pare li agradaven els llibres i va comprar una Bíblia per a nens, publicada per Cavall Fort, que a mi em va entusiasmar. Em va impactar la història de Moisès: Déu el salva de morir ofegat i, al llarg de la vida, el va cridant i li diu el que vol d’ell; una altra història va ser la de Samsó, un home amb fe, però a qui Dalila sedueix per apartar-lo de Déu; em va doldre molt aquesta situació, però em va agradar veure com, tot i destrossat, Samsó invoca Déu i com Déu li respon i li torna a donar la força per vèncer el mal i per tornar a confiar. A mi, aquest Déu que, malgrat que fallem, segueix al nostre costat em va impactar molt. Ja de ben petita tenia una esperança: Déu ens estima i està present en la història de la humanitat.

No has tingut una vida fàcil.

Jo era la gran de quatre germans, i el que anava darrere meu, quan tenia deu anys i jo onze, va morir d’accident de cotxe. Va ser un cop molt dur, i des d’aleshores van començar les diferències entre els meus pares fins que es van separar. Aquesta separació la vaig viure amb molta tristor, perquè volia arreglar-ho i no podia. Jo confiava que Déu estava amb mi, igual que havia estat amb Moisès i amb Samsó. Jo ho sentia, ho esperava, però la vida que tenia era de molt esforç, de molta lluita.

I com te’n vas sortir?

Sempre he estat molt relacionada amb grups d’Església, a la parròquia, a l’esplai, després al moviment de la JOBAC, i sempre he viscut amb molta intensitat allò que he fet, fins i tot quan vaig escollir la meva professió d’infermera. Déu ha estat molt present al llarg de la meva vida i de totes les opcions que he fet; perquè les he fetes comptant amb Ell i sentint que Ell m’acompanyava.

Vaig enamorar-me d’un xicot de la JOBAC i ens vam casar. Em vaig casar per l’Església, convençuda d’haver rebut un sagrament, i després em vaig adonar que no, perquè jo sí que ho volia, però ell, no. Jo pensava que el matrimoni seria la meva felicitat, que Déu es manifestaria, i no va ser així. Vaig estar set anys casada amb un patiment impressionant, veia que allò a què ens havíem compromès no es feia realitat i ho vivia amb un sentiment de culpa. Vaig estar un temps apartada de l’Església, com rebotada, però en qui no vaig deixar mai de creure és en Jesús i en l’Evangeli. Després el meu marit es va enamorar d’una persona de la feina i em va deixar. Va ser un moment molt dur per a mi.

La teva experiència neix d’un dolor profund?

Sí. Recordo que una nit, al llit, vaig dir: “Déu meu, estic enfonsada, ja més coses no em poden passar!”, i vaig pensar ràpidament en la història de Samsó i vaig fer una pregària de clam, demanant al Senyor que m’ajudés, perquè em sentia morta; sentia que la vida m’havia anat matant i que si Ell no m’ajudava jo no podria seguir, no em veia amb ànims de seguir sent fidel al seu camí.

I…?

Aleshores la meva sorpresa va ser que l’endemà, quan em vaig despertar, vaig notar que alguna cosa havia passat en el meu interior, perquè tenia una experiència de pau, d’alegria, de joia, com si hagués passat de la mort a la resurrecció del Crist. Ho vaig viure, ho vaig experimentar: Ell no ens abandona mai! Allò que havia esperat i desitjat tant, havia arribat. Jo havia escoltat que la mort és vençuda, que el pecat no existeix i la nit anterior havia fet un acte de contrició i havia demanat perdó per tot allò que havia fet malament, i vaig experimentar que Déu em donava una vida nova, com si jo aquella nit hagués tornat a néixer, però no de la carn, sinó de l’Esperit. Va ser una experiència molt forta, ja que des d’aleshores, la meva vida, el meu interior, és nou, sóc una persona nova.

A partir d’aquell moment m’identifico amb tots els processos de salvació de l’Evangeli, perquè veig que no és una cosa del passat, sinó que Jesús ho segueix fent, ho ha fet avui i amb mi. Si som sincers de cor, si som dòcils i humils, si experimentem que sols no podem, que el necessitem, que tenim molt a aprendre d’Ell, aleshores és quan et dóna aquesta gràcia, el seu amor immens. Ara entenc les benaurances quan diuen: feliços els pobres, feliços els qui ploren… perquè he estat pobre, he plorat, anhelo la pau, la justícia…

Tens necessitat de comunicar aquesta experiència?

Sí, perquè sento que he rebut un do i l’agraeixo i el vull compartir. Sento la necessitat d’explicar que Déu no ens enganya, que ens és fidel, i que la seva fidelitat dura per sempre.

Després d’aquesta experiència vaig poder comprendre textos que abans no havia entès perquè l’Esperit els fa comprendre. Vaig parlar amb un jesuïta i em va dir que era una experiència d’il·luminació que el Senyor m’havia volgut donar.

Com vas descobrir santa Teresina?

Mentre feia tot aquest camí vaig sentir algú que comentava que santa Teresina era una dona lliure, i vaig pensar que jo també estava vivint un procés d’alliberament i que volia conèixer aquesta dona. Vaig anar a la llibreria i vaig demanar un llibre d’ella, el que volguessin, perquè jo no en sabia res, i vaig començar a llegir i a llegir i em vaig quedar parada perquè m’hi vaig sentir identificada en moltes coses, tot i que ella havia viscut feia dos segles i jo ara. Vaig comprendre que Déu actua en la història i al llarg del temps, que per a Ell no existeix el temps. Em vaig sentir molt identificada amb la seva espiritualitat de les coses petites: que no cal fer grans coses perquè Déu es manifesta en les coses petites; que a cadascú ens estima com som i que a cada un ens demana el que podem donar. Em va agradar molt la frase que diu: “En el cor de l’Església, la meva mare, jo seré l’amor; així ho seré tot”.

Vaig descobrir que ja des de petita havia tingut aquesta espiritualitat del Carmel, però Ell me’l va fer conèixer al cap dels anys. Vaig començar a llegir Edith Stein, els sants del Carmel i altres sants, com sant Ignasi, i vaig descobrir que eren persones com nosaltres. No els havia llegit mai perquè sempre havia tingut la idea que estaven en una peanya i que mai no podria arribar a ser com ells, i ara els descobria i em preguntava com podia ser que l’Església ens els presentés d’aquesta manera, tan allunyats, si precisament el que hem de fer és saber més coses d’aquestes persones perquè han fet un camí igual que el que puc fer jo, o una altra persona. L’important és deixar-te acompanyar per aquest Déu que et va guiant i et va dient com ha d’anar evolucionant la teva vida, no ja només en el pla espiritual, sinó també humà: quin ha de ser el teu paper en el moment històric que et toca viure, perquè tots estem cridats a fer aquesta experiència plena de Déu.

Et relaciones sempre amb comunitats dels carmelites?

No. Sóc molt plural i em relaciono amb diferents grups d’Església: amb els jesuïtes, amb els carmelites…, no m’hi trobaria bé en una Església que no estigués al costat dels pobres; penso que la justícia i la dignitat de les persones s’ha de preservar. Vinc de moviments d’Església que estan al costat dels més pobres. El meu treball sempre ha estat al costat de la gent que realment ho necessita. Sóc infermera i la meva opció de treball és aquesta. Vaig treballar amb avis molts anys, ara amb discapacitats, vull estar al costat de persones que ho necessiten, treballar per una vida més digna.

Segueixes amb aquesta pau?

Sí, encara la tinc. Fins que no l’experimentes és difícil d’explicar amb paraules. Visc la vida d’una altra manera. És l’experiència d’Emaús, ja no tens por. De la por passes a la confiança i a l’entrega total al projecte de Déu. T’hi entregues, segueixes tenint sofriment, però el vius des d’un altre vessant.

[Laia DE AHUMADA]
Publicat a Pluja de Roses, 645 (2012)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s