Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (I): Sentiments i versos

H. Mariezcurrena, Retrat de Verdaguer c. 1870

Des de l’habitació que tenia al palauet dels marquesos de Comillas, a Caldes d’Estrac, la popular Caldetes –recer d’estiueig senyoriu al Maresme–, Jacint Verdaguer escrivia a l’amic Jaume Collell això: “nostre gran compatrici [vigatà] sant Miquel [dels Sants] me ve a aconsolar de l’anyorança que sento de Sta. Teresa, amb qui, en lo cel, deu estar molt en harmonia” (EJV, 17 juny 1891). Enyorava el convent de monges carmelitanes del carrer de la Canuda, a Barcelona, d’on era el capellà i on passava hores escoltant confessions i repartint almoines. Un any abans havia fet per manera d’alliberar-se de la missa del convent en l’hora matinera, passant-la a un altre mossèn. Era una informació que comunicava també a l’amic, i a la vegada li deia que si negués la calor de Barcelona en aquell mes d’agost, mentiria, “però si hi puc traure en tot l’estiu una sola ànima del camí de l’infern, hi trobaré la frescor del paradís” (EJV, 7 agost 1890), perquè les hores del confessionari, no les deixava pas.

Octubre de 1892:

Avui, dia de Santa Teresa, he passat 8 hores en sa devotíssima capella [al carrer de la Canuda], demanant-li de cor la llum que necessito per conèixer lo que convé a la meva ànima respecte a seguir o no confessant; i sento haver-te de dir que la santa Mare meva no és del teu parer. Crec que ella, com tu, me voldria més sabi, més prudent i més sant confessor, i a un i altre demano llum, consells i avisos, tant com me’n convinga; mes t’aconsello pel teu bé que no t’esforces a arrancar-me de l’hermós camí de la caritat que ella m’ensenya. [EJV, 15 octubre 1892]

Verdaguer és ja al pendent que el durà a l’època trista de la seva vida, fosca per als contemporanis i no ben clara per a nosaltres. Teresa de Jesús apareix present al seu estat anímic com una “mare que dóna consell” i la segueix. ¿Des de quan li tenia devoció, tanta!, que ara s’acreix amb la confiança posada només en ella i deixa al marge les consideracions de l’amic? Fins i tot s’atreveix a capgirar l’actitud mantinguda per anys i panys: et “demano llum, consells i avisos”, però “no t’esforces a arrancar-me de l’hermós […]”. L’adjectiu ens permet saber que veia el seu entorn amb uns ulls de certa fe o fantasia, amb uns que se’ls creu teresians. No sabria dir des de quan, però hi ha una data significativa, per trobar-ne alguna.

L’any 1876, Enric d’Ossó i Cervelló fundava la Companyia de Santa Teresa de Jesús o Teresianes. Tres anys abans havia fundat l’Associació de Filles de Maria Immaculada i Santa Teresa de Jesús, que a partir de 1875 va ser l’Arxiconfraria Teresiana. Doncs és el cas que Jaume Collell fou un dels gestors de l’establiment d’aquesta institució femenina a la ciutat de Vic, el 1879, i de la qual fou director des de 1899 fins a la seva mort el 1932. I a l’entremig el 1877. Collell solia veure Enric d’Ossó “en la redacció de la Revista Popular del Dr. Sardà i Salvany, me’n pregava molt perquè no hi faltàs al simpàtic romiatge” que havia organitzat amb les seves monges i confrares teresianes a la terra de Teresa de Jesús. Hi va ser present amb Verdaguer. “[…] Aleshores, el Sr. Martínez Izquierdo, bisbe de Salamanca, ens donà permís a quatre sacerdots per entrar al convent, i ‘eso sí, estar media hora orando en la celda de la santa’ […] En sortir d’aquella celda ja res me deia res, i de bona gana en aquell moment hauria dat per acabada la romeria […]”. Aquests eren els sentiments de Collell. I els de Verdaguer?

S’escolaren els anys fins al temps en què el poeta i mossèn es convertí en assistent devot en una casa d’oració on conegué una visionària de nom Teresa Vilagran (o de Vilagran). El daltabaix psíquic i espiritual féu el seu camí i ens ha deixat aquest testimoni, entre altres, al final de la “Llibreta IV. Ensenyanses” que el mossèn i poeta –o ja només l’entabanat– omplia de lletra:

I santa Teresa tragué a Teresa de la cadira i se la posà en braços; i baixaren tots del castell i es posaren en camí i se n’anaren a Roma, i trobaren al pare sant que estava assentat en sa cadira. I la seràfica santa posà a Teresa en braços del sumo pontífice i li digué: “Pare sant, aquí està la meva hereva, Teresa de Jesús crucificat, filla de Maria Immaculada dels Dolors. L’he dotada de totes mes herències a fi de que puga sortir en completa victòria de tots los combats, lluites i temptacions”.

On vivia l’ànima del poeta? No ho sabem. La del mossèn, en una fantasia teresiana, i desconeixem quin adjectiu escauria d’afegir-hi.

Quin va ser el món devocional de Verdaguer envers santa Teresa de Jesús? Com nasqué, cresqué i fins s’endinsà per camins il·lusoris, enganyadors? Ho desconec. Sé un poc del seu món poètic. A la reformadora i mística castellana va dedicar-li dotze poemes, un poc de prosa i més encara. Haurem de llegir-ho amb calma. Trobem els poemes dispersos en fulls solts i revistes o inclosos en alguns dels llibres que edità, a voltes estampat més d’una vegada. Els presentaré en ordre cronològic tot i que, un altre dia, una millor recerca entorn de cadascun potser en variarà la proposta; fins potser n’apareixerà un altre que no he sabut veure. D’un a un els transcriurem amb un poc de comentari. Subjectiu, evidentment. És que algú posseeix l’objectivitat neta, sense cap vora esfilagarsada, en aquest món de mística i poesia piadosa?

Mirats amb calma, són quatre els mons posats sobre el paper, si n’hem de redactar un grapat de pàgines. El de “pietat” o devoció, o fins genèricament –si a algú li sembla– de sentiment romàntic, i el “místic” en el camp catòlic; i un per a cada escriptor, la del segle XVI, el del segle XIX. I els quatre només accessibles a través dels signes impresos. Tanmateix sí que podem reduir-los a dos, el de Teresa de Jesús i el de Jacint Verdaguer. En els seus textos descobrirem com una mena de mecanisme més que gramatical i més que literari. “El mètode és la construcció de l’experiència”, diu un personatge de Claudio Magris en l’obra Danubio. La prosa i el vers de tots dos, doncs, com a mètodes que basteixen davant dels nostres ulls la seva experiència humana i religiosa. Tal volta aquestes pàgines seran un altre esquifit mètode per deixar constància de la nostra experiència lectora de la seva viscuda. “L’individu s’allibera en deixar veure allò que ell veu, donant allò que se li dóna”, ens diu la filòsofa María Zambrano en El hombre i lo divino. Ho corroboren els escrits de Teresa de Jesús, els versos de Verdaguer? No filosofarem tan a fons. Però potser sí que la lectura i el comentari ens mostraran un exercici (deficiències incloses) de llibertat. O de necessitat de comunicar-se repartit entre escriptora, poeta i comentarista. Fretura de “fer una veritat, encara que només sigui escrivint”, com també diu la filòsofa, és clar: escrivint.


Bibliografia

COLLELL, Jaume, “Un estiu aprofitat d’ara fa cinquanta anys. I”, Gazeta de Vich, 3287 (30-VII-1927).

COLLELL, Jaume, “Un estiu aprofitat d’ara fa cinquanta anys. Romeria teresiana – 26, 27 i 28 d’agost – Alba de Tormes”, Gazeta de Vich, 3317 (8-X-1927).

Epistolari de Jacint Verdaguer [EJV], 11 vols., a cura de Josep M. de Casacuberta i Joan Torrent i Fàbregas, Barcelona: Barcino, 1959-1993.

JUNYENT I RAFART, Josep, Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions, I: Llibretes de visions de Teresa, Barcelona: Barcino, 1994, p. 494.

[Joan REQUESENS I PIQUER]

Advertisements

Un pensament sobre “Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (I): Sentiments i versos

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s