Dos-cents anys (i més) de poesies i cançons al convent de la Immaculada Concepció de Barcelona (1588)

Quien quisiere en la muerte
gozar de alivios,
siga pues a Teresa,
lea sus libros.
Cançoner [30]

Sens cap mena de dubte, el cançoner manuscrit de les carmelites descalces de Barcelona és una de les mostres més interessants de literatura femenina dels segles XVI-XVIII a l’esfera catalana i un dels documents més valuosos per explorar la tradició poètica carmelitana de l’època. I, tanmateix, es tracta d’una joia documental gairebé desconeguda, encara per polir i descobrir. El cançoner, d’ús de les religioses, s’ha conservat manuscrit a l’arxiu de la comunitat, raó per la qual és tan poc conegut per la crítica, tot i el seu interès. És per això que pretenem, a través d’unes breus línies de presentació del document, endinsar-nos –i fer-vos endinsar– en l’univers poètic d’aquesta comunitat femenina, creat i atresorat per les religioses de manera aplicada des de la seva fundació, el 1588, fins als nostres dies; de fet, la còpia de poemes més moderna que hem advertit pertany a una religiosa que va viure al convent des de 1726 fins a 1805, de manera tal que és aquesta la data més tardana de compilació de peces al manuscrit que podríem documentar.

Sota l’aparença d’un estil senzill i popular en què s’inscriuen la majoria de les composicions, es manifesta una compilació rica en imatges i formes, que reflecteix el gust expressiu carmelità gestat durant la reforma de l’orde, que va tenir continuïtat al llarg dels segles i que incorpora tant obra de creació pròpia com també peces i cançons que circulaven a l’època.

I és que aquest manuscrit s’ha de vincular amb l’ambient de poetització conventual carmelitana que va aflorar a partir del segle XVI i durant els segles posteriors, producte del carisma i l’influx de Teresa de Jesús i del seu homòleg masculí, Joan de la Creu. S’inscriu en aquest ambient, a banda de l’activitat poètica individual dels religiosos i les religioses coneguts que s’hi van dedicar, el grup de poemaris manuscrits col·lectius –i anònims– conservats, procedents tant de convents masculins com femenins i dels quals anem tenint notícia a poc a poc. Com a prova: fa uns dies escassos, apareixia a la pàgina de Facebook de Castell Interior una nota dedicada al cançoner manuscrit dels carmelites descalços de Sant Llorenç de Tarragona (ms. 264 de la Biblioteca Pública de Tarragona). Dins d’aquest corrent poètic s’insereixen també altres cançoners inèdits, imputats a la tradició carmelitana: estem pensant, per exemple, en la compilació religiosa Silva de varias flores que huelen a lo divino…, vinculada per la temàtica als carmelites descalços de Barcelona i conservada a la Biblioteca Universitària de Barcelona (ms. 166) i en el manuscrit del segle XVIII conservat en microfilm a la Médiathèque municipale de Perpinyà amb el títol Canciones y otras poesias sacradas (177 ff.; sign.: Fonds ancien Mf Ms 12 MB 115). Escrit en castellà i sense cap dada d’atribució autorial adjunta –les peces són anònimes, tal com ocorre amb aquests cançoners–, sabem que el manuscrit va pertànyer al convent de carmelites descalços de Sant Josep d’aquesta vila per l’ex-libris que n’identificava el posseïdor: “Carmelitarum discalceatorum conventus Perpinianensis”.

Pel que fa als cançoners femenins conservats, els més coneguts són els de l’àrea castellana: el poemari col·lectiu de les carmelites descalces de Valladolid, estudiat i editat per Víctor García de la Concha i Ana María Álvarez Pellitero, i el de Medina del Campo, que va donar a conèixer la mateixa Ana María Álvarez Pellitero. Finalment, a aquests manuscrits ja estudiats, s’han d’afegir els cançoners investigats per l’estudiós i professor nord-americà Daniel Hanna (Lake Forest College) en una tesi doctoral recent dedicada a la difusió poètica en convents carmelitans femenins de França, els Països Baixos/Bèlgica, des del segle XVI fins al segle XIX: Carmelite Poetry in France and the Low Countries: the Tradition of Teresa of Avila (tesi inèdita, llegida el 2012 a la Princeton University). Com veieu, es tracta d’un panorama molt interessant, poc tractat en el seu ampli conjunt i, encara menys, pel que fa als testimonis conservats a casa nostra.

canconer_monges_BCN_Que_diantre_sera_ aso

L’ambient poètic al convent de la Immaculada Concepció de Barcelona

És una dada ben sabuda que, gràcies a l’interès de la santa reformadora per la poesia –i per l’escriptura en general–, el conreu poètic va esdevenir una afició d’àmplia presència en els convents femenins carmelitans descalços dels segles XVI-XVIII. Generalment en la forma cantada, la poesia era present en el temps de les “recreacions”, moment diari instaurat per la santa avilesa per amenitzar l’espai claustral, i s’emprava com a eina de sociabilitat imprescindible que vertebrava les celebracions intramurs. Evidentment, els versos van esdevenir també un mitjà d’expressió individual ineludible, amb què les religioses podien connectar amb el seu Espòs Jesucrist a través d’un llenguatge directe i afectuós que solia incorporar temes populars o de tall culte passats pel sedàs del contrafactum. Ço és: incorporar, al seu repertori de cançons, temes profans i amorosos i transposar-los al camp espiritual perquè els càntics fossen veritables eines de devoció adients.

El cançoner manuscrit de les carmelites de Barcelona, enquadernat en pergamí i mancat de títol, es conforma de 209 pàgines numerades + 6 folis sense paginar. Malgrat que les autores del quadern són catalanoparlants (resten proves de la seva fonètica en les peces copiades), el manuscrit està escrit majoritàriament en castellà, llengua d’escriptura predominant en l’orde carmelità, com ja havia apuntat l’estudiosa M. Mercè Gras en relació amb els escrits de les carmelites descalces a Catalunya; entre els diversos factors que expliquen el predomini lingüístic castellà, Gras apuntava la influència dels referents castellans, com eren les obres de Teresa de Jesús i de Joan de la Creu. Com dèiem, només tres poemes del cançoner són en català, una altra curiosa composició és bilingüe català-castellà, com a reflex de la realitat lingüística de les religioses, i una altra en llatí, si considerem la pregària versificada Kyrie eleison que obre el manuscrit poètic a mode d’introducció litúrgica.

En total, el manuscrit recull 186 composicions sense cap marca d’autoria, copiades per catorze mans diferents, segons inferim de l’anàlisi cal·ligràfica de les transcripcions. Les peces presenten una forma mètrica, finalitat i procedència ben diversa, i també la temàtica abordada és variada, però generalment hi són presents els mateixos temes que llegim en altres cançoners carmelitans coneguts, ja comentats. En general, la temàtica present en el cançoner barceloní gira a l’entorn d’uns cicles ben definits: (1) Cicle de Nadal; (2) Cicle del Santíssim Sagrament; (3) Cicle de la Mare de Déu; (4) Cicle dels Sants (també anomenat hagiogràfic); (5) Cicle dels hàbits o vels; (6) Cicle de festes o exercicis espirituals; (7) Cicle dedicat als aspectes de la vida religiosa i la recerca de la unió de l’ànima de l’Esposa amb l’estimat Déu.

Ara bé, mentre que en altres cançoners carmelitans (per ex. el de Valladolid), els cicles o sèries temàtiques se succeeixen en grups o blocs de composicions més o menys compactes, el criteri de disposició de les composicions del cançoner barceloní ve condicionat per la copista del moment i, en algunes ocasions, hi trobem peces intercalades molt heterogènies. De les lletres que copien el manuscrit, en destaca especialment una del segle XVII, que, segons hem pogut esbrinar a través de la consulta del llibre de professions de la comunitat i altra documentació d’arxiu, pertany a Clara del Santíssim Sagrament, Granollacs Blanes (1591-1648) –neboda de Francesc de Granollacs, fundador del convent–, que va creuar una peça de “desafío” (intercanvis espirituals de peces) amb una altra religiosa de la comunitat, Teresa de Jesús, Meca de Vilana (1592-1636); la peça, juntament amb la resposta poètica rebuda de la ploma de la seva companya de professió, es troba copiada al manuscrit i és l’única que es pot afillar amb certesa.

A aquesta copista, doncs, li devem el trasllat al quadern d’un total de 79 composicions (el 42% del quadern) que, en general, s’agrupen en tres cicles ben definits i delimitats en les celebracions conventuals privades: a) el cicle nadalenc, poesia i càntics amb què la comunitat celebrava el naixement de Jesús; b) el cicle de vels i hàbits, poesia celebrativa per a vesticions i professions, un subgènere freqüent a la literatura monàstica femenina, i c) el cicle de les devocions conventuals, pel que fa a les peces consagrades a algunes festivitats tals com el dia del Nen Perdut, l’Ascensió, la Resurrecció de Crist i l’Exaltació de la Creu, al setembre, per a la qual, segons recull el costumari de la comunitat, hi havia el costum de ballar el Ball sant i cantar “las coplas tan fervorosas de nuestras Madres antiguas”, que inferim que deuen ser, al capdavall, algunes de les que duu el manuscrit. En aquest darrer bloc copiat per sor Clara trobem també les peces dedicades als sants patrons de la comunitat: la Mare de Déu, sant Joan Baptista, a santa Agnès, a sant Josep, i, fins i tot, al sant local Ramon de Penyafort. Constitueixen l’anomenat cicle hagiogràfic o de sants del cançoner, al qual hem d’afegir, encara, dues composicions a santa Anna, així com els vuit poemes a la santa mare, Teresa de Jesús, que trobem dispersos per tot el quadern, obra d’altres copistes.

Pel context i caràcter festiu en què se circumscriuen les peces copiades per aquesta mateixa mà, propis de la tradició lírica carmelitana, deduïm que són obra de les carmelitanes descalces barcelonines, ja que sabem, pel costumari de la comunitat, que aquestes havien de crear peces ex professo en determinades festes. Ara bé, no podem assegurar que totes les peces que recull el cançoner siguen d’aquestes; de fet, altres copistes van traslladar al manuscrit alguns poemes que sabem amb certesa pertanyen a autors reconeguts de l’època, com ara Lope de Vega, Tirso de Molina, Alonso de Ledesma, Antonio de Solís o Pérez de Montalbán, o de la mateixa Teresa de Jesús (de qui hi ha recollides les famoses coplas “Vivo sin vivir en mí”) i que configuren cicles temàtics més heterogenis, com ara al Santíssim Sagrament, a l’Esperit Sant, a la Mare de Déu, juntament amb el cicle del Naixement, de presència gairebé predominant en tot el cançoner.

Sens dubte, es tracta d’un univers poètic religiós ric i complex de l’Edat moderna que requereix d’una àmplia mirada i profundes investigacions; aprofundiments que han de partir necessàriament de l’edició crítica del document, a la qual ens estem dedicant actualment. De moment, us deixem amb aquestes breus notes estiuenques per anar fent boca. Esperem que vos desperten l’interès vers un document tan valuós que ha acompanyat les religioses de la Immaculada Concepció al llarg de la seva existència.


Bibliografia

ÁLVAREZ PELLITERO, Ana María, “Cancionero del Carmelo de Medina del Campo (1604-1622)”, dins Teófanes EGIDO; Víctor

GARCÍA DE LA CONCHA; Olegario GONZÁLEZ (eds.), Actas del Congreso Internacional Teresiano: 4-7 de octubre de 1982, II, Salamanca: Universidad de Salamanca, 1983, pp. 525-543.

DURAN, Eulàlia (dir.); TOLDRÀ, Maria (coord.), Manuscrits Catalans de l’Edat Moderna [en línia].

EMETERIO DE JESÚS MARÍA, O.C.D., “Ensayo sobre la lírica carmelitana hasta el siglo XX”, El Monte Carmelo, LIV (1949), pp. 5-176.

GARCÍA DE LA CONCHA, Víctor, “Tradición y creación poética en un carmelo castellano del Siglo de Oro”, Boletín de la Biblioteca de Menéndez Pelayo, LII (1976), pp. 101-133.

GARCÍA DE LA CONCHA, Víctor; ÁLVAREZ PELLITERO, Ana María, Libro de Romances y Coplas del Carmelo de Valladolid (c. 1590-1606), 2 vols., Salamanca: Consejo General de Castilla y León: Servicio de Publicaciones, 1982.

GRAS, M. Mercè, “L’escriptura en el Carmel descalç femení: la província de Sant Josep de Catalunya (1588-1835)”, Scripta: Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna [en línia], 1 (2013), pp. 302-332.

GRAS, M. Mercè, Diccionari biogràfic d’autors carmelites descalços de la província de Sant Josep [en línia], 2013.

OROZCO, Emilio, Expresión, comunicación y estilo en la obra de Santa Teresa, Granada: Excma. Diputación Provincial de Granada, 1987.

OROZCO, Emilio, Poesía y mística. Introducción a la lírica de san Juan de la Cruz, Madrid: Guadarrama, 1989.

RUIZ PÉREZ, Pedro, “Santa Teresa de Jesús: pragmática y poética”, dins M. J. MANCHO (ed.), La espiritualidad del siglo XVI: aspectos literarios y lingüísticos, Salamanca: Universidad de Salamanca, 1990, pp. 185-191.

ZARAGOZA, Verònica, “Historiar les protagonistes absents. La poesia femenina de l’edat moderna a l’àmbit català”, dins Lola JOSA; Mariano LAMBEA (eds.), Allegro con brio’. I Encuentro “Aula Música Poética” de Jóvenes Humanistas (Barcelona, 9 y 10 de octubre de 2012), Digital CSIC, 2013, pp. 146-159.

[Verònica ZARAGOZA]
filòloga catalana
ILCC, Universitat de Girona

Anuncis

Un pensament sobre “Dos-cents anys (i més) de poesies i cançons al convent de la Immaculada Concepció de Barcelona (1588)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s