Els carmelites descalços i el cronista Jeroni Pujades

Jeroni Pujades (1568-1635), advocat i cronista, va tenir una especial vinculació amb el convent de Sant Josep de Barcelona i, en especial, amb alguns frares carmelites descalços. El seu Dietari testimonia l’empremta que deixaren en ell les figures d’Alonso de los Ángeles i de Domingo de Jesús María, Ruzola.

Alonso de los Ángeles, de la Fuente Chinchón (Fuentelancina, 1551 – Barcelona, 1602), professà com a carmelita descalç a Pastrana l’any 1573, juntament amb el primer religiós català de la reforma teresiana, Joan de Jesús Roca. Va ser el tercer provincial de la província de Sant Josep de la Corona d’Aragó (1594-1597) i el decidit impulsor de la fundació del convent de Sant Josep de Perpinyà, que s’emprengué amb la finalitat de contrarestar el creixent corrent protestant. Després del capítol general de 1597 fou elegit prior del convent de Sant Josep de Barcelona i, acabat el seu trienni, l’any 1600 fou elegit primer definidor de la província.

Fra Alonso es féu cèlebre a Barcelona per la seva oratòria sagrada. Jeroni Pujades l’esmenta en la seva Crónica, el defineix com a “eminentísimo predicador carmelita descalzo provincial de la provincia de S. José” i afegeix que el frare dedicà un elogi encès al teòleg de Perpinyà Cosme Damià Hortolà, abat de Vilabertran, i als seus comentaris del Càntic dels càntics. La seva influència era tan rellevant en els fidels que escoltaven les seves plàtiques que es diu que el 22 d’agost de 1597 aconseguí, amb un sermó, apaivagar els ànims dels barcelonins, trasbalsats per la notícia rebuda de l’atac francès a Perpinyà, commoció popular que hauria pogut desembocar en un avalot contra el virrei de Catalunya, el duc de Feria, a qui s’acusava de debilitat i negligència en la defensa del país.

El mateix Pujades indica en el seu Dietari que, el 3 de juny de 1601, fra Alonso va predicar al convent de Santa Caterina de Barcelona, en la festivitat de sant Ramon de Penyafort, i que ell mateix conservava alguns sermons manuscrits, obra del carmelità descalç:

Diumenje a 3 de juny, los pares Carmelitas descalços, sens professó, sols conventualment, anaren a Santa Catherina y feren offici de sant Ramon; predicà aquell àngel de fra Alonço de los Ángeles, difinidor del orde; tinc jo de sa mà pròpria lo original sermó ab dos altres d’esta festa guardats per relíquia; són tinguts per los millors que se sian fets, axí per sa doctrina, com per sa vida exemplar y santa.

Només un any després, el 1602, moria a Barcelona Alonso de los Ángeles, i Pujades redactà un panegíric, on glossava les seves virtuts d’home pacificador i descrivia el do de profecia que li atribueix:

Dimechres a 3 de abril 1602, dia de dimecres Sant, fou soterrat lo cos del molt reverent pare fra Alonço de la Fuente (que en la religió se deia frai Alonço de los Ángeles) al temps de sa mort que és estada vull a la matinada, definidor dels Carmelitas descalços, del qual abans era estat provincial y aprés rector del convent de Sant Joseph de aquesta ciutat. Era per sa vida exemplar tingut per sant, per son sperit per oràculo, per ser prèdiques per gran doctor, y hu dels majors que vull tingués la Isglésia de Espanya, afable, comú amich de posar paus; per pobre que fos lo home si l’avisava, prenia la capa y anava a sercar com poder-lo remediar de la necessitat o de la aflicció que se li comunicava. Era molt aficionat a esta ciutat y poble català, tan que·s pot vèurer quant foren les coses de Perpinyà ab Alfonço Alcarçó, capità del rei de França en les jornades de 20 de agost 1597 y a 25 de abril 1599. Tenia jo un pare en lo espiritual y temporal. Y testifique coram Deo et hominibus dos cosas: una que cada vegada que·l veia en la trona me aparexia se li umplia la cara, que tenia una majestat en si y un escull que casi resplendia; la altra que may li anava devant que no temés que·m sabia y endevinava los secrets de ma conciència. En dos cosas sé que infal·liblement tingué revelació: la primera que estant jo mal del encontre del meu peu dret en lo any 1600, estant aguardant tothom la mia mort per momentos digué: Mas mal tiene de lo que pienssan, pero es toque de Dios y no morirá d’esta. Y assò sense aver-me vist sinó relatant-li mon mal y suplicant-lo me visitàs féu-ho, y entrar ell per la cambra me alssí sentat en lo llit y digué lo de Eliseo a Elies Pater da michi spiritum tuum duplicem. Senyà·m y benehí·m y confortà·m y entre altres coses me digué: Hijo demasiado gosso sentís de verme, el pulsso se os ha alterado, mortificaros, que yo me voi. Y deia veritat que ab un abràs que·m donà me era parat com una escarlata. La segona revelació fou de sa mort, perquè estant predicant en lo Hospital, aprés dinar del primer divendres de aquesta quaresma, reprenent los homicidis se fan en esta ciutat y specialment lo que·s féu dit dia, digué: Hijos tomadlo con las entrañas que lo digo; mirat que os quiero para el cielo y que no hos predicaré más quaresmas. En sa mort no hi ha hagut qui no·s sia lacrimat; acudia la gent com a jubileu mentres se li feien los oficis y quant lo enterraren en lo cor qui està a la rexa al altar major molts li tallaren del àbit. Tinch-ne jo ma part, y tinc tres sermons de les festes de sant Ramon scrits de sa mà. Plàcia al senyor axí sia ma ànima en lo cel com jo crech que hi és la sua.

Gran amic i devot del religiós, Pujades realitzà una relació jurada sobre la vida de fra Alonso de los Ángeles, que segurament va ser tramesa a l’Arxiu General de l’Orde, a Madrid, i de la qual s’extracten alguns fragments en l’obra Reforma de los descalzos (1683). Un temps després, i a causa de la seva estreta relació, també va ser present, com a testimoni requerit, en la visura del cos del religiós, incorrupte, realitzada catorze mesos després de la seva mort.

Domingo de Jesús María, Ruzola. Font: Biblioteca Digital HispánicaD’altra banda, el cronista ressenyà també en el seu Dietari la fama extraordinària que tenia un altre frare carmelita descalç, l’aragonès Domingo de Jesús María, Ruzola (1559-1630), anomenat el Taumaturg, que va estar destinat a Barcelona entre 1592-1594. Ruzola, durant aquests dos anys, va ser confessor de les carmelites descalces, i assenyaladament de Catalina de Cristo, de Balmaseda y San Martín (1544-1594), la fundadora del convent de la Immaculada Concepció de Barcelona, i va esdevenir un decidit impulsor, ja des de 1594, de la redacció de la biografia de Catalina per part de les seves monges, especialment Leonor de la Misericordia, Ayanz Beaumont (1552-1620), amb qui s’escrivia almenys des de 1595. Les carmelites descalces enviaren el manuscrit amb la vida de Catalina de Cristo a Ruzola, el qual, des de la seva influent posició a Roma, desbloquejà el 1613 el dictamen de l’historiador oficial de l’orde, renuent a la publicació de l’obra.

El religiós aviat va gaudir a Barcelona d’una fama extraordinària: se li atribuïen miracles, el guariment de malalts i moribunds i el deslliurament de posseïts, tenia visions on se li apareixien Crist, la Verge i sant Bernat, i també raptes i èxtasis, a més d’algun altre prodigi més terrenal: “Ataja en la ciudad de Tarragona una conjuración contra el señor rey Felipe segundo” (Joan de Sant Josep, Anales, p. 156).

La fama que arrossegava el religiós de taumaturg, de visionari i de confessor que coneixia els pecats ocults, va forçar el prior del convent de Sant Josep de Barcelona, el portuguès Bautista de la Trinidad, Rodríguez (1547-1627), a posar-ho en coneixement de la Inquisició i dels seus superiors. Els superiors, segurament a causa d’aquesta creixent reputació popular, decidiren separar-lo dels seus devots, i el popular frare marxà a primers de setembre de 1594 cap a Madrid, on s’examinà novament el seu esperit. El 1603, i per tal d’ajudar el seu amic en els problemes amb les autoritats de l’orde a causa de la seva singularitat, el va reclamar des de Roma el també aragonès Pedro de la Madre de Dios, Villagrasa (1565-1612), que fou el comissari general dels descalços de la Congregació italiana fins al 1605. Domingo de Jesús Maria va tornar a Catalunya el 1604, per embarcar-se cap a Itàlia, i va romandre a Barcelona durant quatre mesos. En aquesta breu estada barcelonina, Jeroni Pujades descriu l’entusiasme popular que despertava el prodigiós frare:

És teòleg predicador, i perquè sovint s’eleva i se posa en rapte, i per això feia prèdiques de concurs de gent, i així sols feia pràctiques per parladors de monges o en sa casa a hores captades. Jo mai lo viu elevat, però mossèn Felip Desplanes i molts altres deien lo divendres sant que aquella nit i matinada estigué cinc hores elevat davant lo moniment, fins que lo pare prior, frai Francesc de la Virgen, s’hi acostà i, en virtut d’obediència, li manà se llevàs d’allí. Corrien-li algunes llàgrimes mentres que estigué elevat. Acudien a ell infinits malalts de diverses malalties, los quals se feyen tocar d’ell, i senyava’ls […] I així molts, segons la fe que aportaven, curaven […] I així, vistes tantes meravelles, sabent que s’anava a embarcar, acudí tant poble al monestir, que hi havia passades de mil ànimes.

Arribat a Roma, Ruzola va ser nomenat mestre de novicis a la Congregació italiana, i després general de la Congregació italiana entre 1617-1620. Pau V va encarregar-li la direcció general de les missions, i organitzà el 1623 la Congregació de Propaganda fide. Conseller de papes i monarques, va ser tramès a les diferents corts europees per unir els prínceps catòlics contra el protestantisme. Fins i tot es diu que va rebre cinc vots en el conclave que va elegir Urbà VIII.

Participà en la batalla de Muntanya Blanca, a Praga, contra els protestants hussites, muntat a cavall amb una imatge de Crist i la Verge. La seva proximitat a l’emperador Ferran II i a Maximilià de Baviera obrí les portes a les fundacions dels convents dels carmelites descalços de Viena (1622), Praga (1624), Würzburg (1627), Graz (1628) i Munic (1629). Reclamat per l’emperador Ferran II, partí cap a la cort imperial el 1629. Va morir a Viena el 16.2.1630, al palau imperial, on s’allotjava en la seva qualitat de legat pontifici. A l’església dels carmelites descalços de Santa Maria de la Victòria, de Roma, es troba un gran fresc que representa l’entrada triomfal del religiós a Praga després del triomf sobre els protestants.


Bibliografia

BELTRAN, Gabriel, “Els Carmelites Descalços en el Dietari de Jeroni Pujades (1601 a 1630)”, Butlletí Informatiu. Carmelites Descalços de Catalunya i Mallorca, 36 (maig 1983), pp. 9-12.

GARCÍA LÓPEZ, Juan Catalina, Biblioteca de escritores de la provincia de Guadalajara y bibliografía de la misma hasta el siglo XIX, Madrid: Sucesores de Rivadeneyra, 1899, p. 12.

JOSÉ DE SANTA TERESA, Reforma de los Descalzos del Carmen, Madrid, 1683, cap. XXIII-XXIV, pp. 394-397.

PUJADES, Jeroni, Crónica universal del principado de Cataluña, 5-6, Barcelona: J. Torner, 1829, p. 450.

ÍD., Dietari, I, Barcelona: Rafael Dalmau; Fundació Salvador Vives Casajuana, 1975-1976, pp. 133, 182-183, 358-360; IV, pp. 82-83.

[Mercè GRAS]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s