Ferroni, The Fusion of the Spanish and Italian Congregations of the Discalced Carmelite Friars (1868-1881)

José Luis FERRONI PALACIOS, The Fusion of the Spanish and Italian Congregations of the Discalced Carmelite Friars (1868-1881), Roma: Institutum Historicum Teresianum, 2013 (Studia, 14), 116 pp., il.

ferroniPer fer front als efectes que la inestabilitat de la vida política espanyola va tenir, al segle XIX, en les relacions entre Estat i Església en general i en els ordes religiosos en particular, durant el pontificat de Pius IX (1846-1878) es van posar en marxa una sèrie d’iniciatives que, per als ordes, van passar sobretot per la centralització i la dependència respecte dels superiors de Roma. El llibre de José Luis Ferroni, O.C.D., analitza el cas dels carmelites descalços i, en concret, el període que va de la restauració, el 1868, fins a la fusió de les congregacions espanyola i italiana (1875) i el primer capítol general posterior (1881). La metodologia és descriptiva, les fites del procés de fusió se situen en un context general marcat per les relacions entre Estat i Església. L’autor treballa amb fonts arxivístiques i publicades, entre les quals destaca el recull documental de Julen Urkiza, Reimplantación del Carmelo teresiano masculino en España: Documentación y correspondencia epistolar de los fundadores (1867-1882) (4 vols., Roma: IHT, 2007). El llibre es completa amb un apèndix documental.

L’autonomia de les congregacions espanyola i italiana s’havia formalitzat el 1600 amb la butlla “In apostolicae dignitatis culmine”. Cadascuna tenia un superior, unes constitucions i unes tradicions pròpies; per exemple, en la italiana la professió incloïa un quart vot “de non ambiendo” o no ambicionar càrrecs (humilitat). Després de la desamortització i l’exclaustració de 1835 i del desmantellament de la xarxa de comunitats descalces -amb alguna excepció, com el Desert de les Palmes, a Benicàssim, que havia sobreviscut gràcies a l’actuació dels frares durant les epidèmies de còlera-, la signatura del Concordat de 1851 va posar les bases de la jurisdicció única assentada a Roma. Entre els defensors de mantenir l’autonomia de les congregacions destaca el comissari apostòlic Juan de Santo Tomás de Aquino Maldonado (Granada, 1810 – Alcalá de Henares, 1880), que apostarà per la restauració de l’espanyola i quedarà al marge del gir unionista. De fet, durant aquests anys, els intents de restaurar i/o fundar convents espanyols es faran tant des d’Espanya com des d’Itàlia. Per exemple, el 1874 la santa seu dóna llicència a Maldonado per nomenar provincial d’Aragó-València i prior de les Palmes.

El projecte d’unió de les congregacions comportava certes dificultats: les diferències entre les constitucions, el quart vot ja citat, i l’existència de frares que havien superat l’exclaustració, vivien en comunitat i prestaven obediència a Maldonado. Entre les formes d’unió possibles, es va optar per l’absorció de la Congregació espanyola dins la italiana, decretada pel breu “Lectissimas Christi turmas” (12 de febrer de 1875), que de dues congregacions en feia una, subjecta al general resident a Roma; des de la nova congregació es podien fundar convents a Espanya i integrar els antics restaurats; els frares de les antigues províncies s’havien de sotmetre a les constitucions de la Congregació italiana, però se’ls eximia del quart vot. Segons Ferroni, més que d’una unió, es tractava d’una fusió en què la Congregació espanyola va tenir ben poc a dir. Maldonado es queixava amargament i debades d’aquesta “santa invasión”. La seva defensa aferrissada del pretendent carlí al tro (“si D. Carlos es vencido, vendrá el diluvio, vendrá el exterminio. Si D. Carlos es vencedor, aparecerá la luz y con la luz, la reparación salvadora”), tampoc no devia ajudar en un moment en què la santa seu intentava assegurar una base de diàleg amb els successius governs espanyols.

La publicació del breu “Lectissimas” el 1876 va deixar clar, per si algú en dubtava, que la Congregació espanyola havia quedat legalment suprimida. L’efecte immediat va ser la reobertura de convents i l’adhesió de comunitats en situació especial, com el Desert de les Palmes (1876). El 1881 tenia lloc el primer capítol general després de la fusió; un dels punts aprovats va ser, precisament, la supressió de la denominació “congregació”, que recordava l’antiga divisió, a favor d’“orde”, una fórmula tradicional i unitària.

[Maria TOLDRÀ]

Anuncis

Un pensament sobre “Ferroni, The Fusion of the Spanish and Italian Congregations of the Discalced Carmelite Friars (1868-1881)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s