Remeis infal·libles per distingir un frare carmelita descalç

Els catàlegs de biblioteques, així com les citacions d’obres manuscrites i d’impresos, incorporen sovint atribucions d’autoria errònies, que es podrien corregir fàcilment tenint presents algunes pautes per destriar els religiosos pertanyents a un o altre orde religiós. Aquí proposem un mètode senzill per esbrinar amb prou certesa la identitat d’un religiós carmelita descalç autèntic.

♣ CRONOLOGIA. En termes generals podem dir que qualsevol religiós identificat com a carmelita anterior a 1568, data de formació de la primera comunitat reformada, és carmelita de l’antiga observança, simplement carmelita o carmelita calçat, denominació que, tot i ser incorrecta, té una certa tradició.

L’ADOPCIÓ D’UN NOM RELIGIÓS. Els carmelites descalços, a diferència dels seus germans de l’antiga observança, canviaven el seu nom civil -nom i cognoms- per un altre de religiós en el moment de la vestició de l’hàbit. Aquest nom acompanyava el religiós fins a la seva mort. D’aquesta manera, Teresa de Cepeda y Ahumada va esdevenir Teresa de Jesús i, a casa nostra, el tortosí Joan Blanc i Mur passà a la posteritat com a l’historiador Joan de Sant Josep (1642-1718).

En el moment de la professió solemne, normalment un any després, si s’era religiós corista, i dos anys després si s’era frare llec -també dit germà de la vida activa-, aquest nom encara podia, excepcionalment, canviar-se una altra vegada per tal d’evitar confusions amb un altre religiós que hagués adoptat el mateix nom per la mateixa època: Esteve Salvador i Rovira (1779-1841) va prendre el nom d’Esteve de Sant Baltasar en la vestició, però en professar va adoptar definitivament el nom d’Esteve dels Reis.

Els novicis conservaven habitualment el nom de fonts imposat al baptisme, però tampoc no era pas extraordinari que algun religiós el canviés. L’advocació que cada religiós triava per acompanyar el seu nom depenia de diversos factors: el sant patró de la localitat o la comarca d’origen, el sant del nom d’algun dels seus pares, alguna devoció particular i, a vegades, la proximitat d’una festivitat religiosa a la data de vestició.

Alguns religiosos rellevants usaven el seu cognom patern acompanyant el nom religiós, però són una minoria; això es deu a la voluntat de poder reconèixer i diferenciar el religiós: Joan de Jesús Roca, Domingo de Jesús María Ruzola, Manuel de Santo Tomás de Aquino Traggia… Després de 1835, els descalços exclaustrats van perdre el nom religiós: Francesc de Jesús, Maria i Josep (1811-1872), en la seva activitat posterior, recobrà el seu nom civil, Francesc Palau i Quer. Des de la restauració del Carmel descalç, molt a finals del segle XIX, els carmelites descalços seguiren vestint l’hàbit i professant amb un nom en religió, però de portes enfora, especialment des del concili Vaticà II, solen ser coneguts pel seu nom civil, la qual cosa en ocasions ha provocat certs equívocs: és el cas de Gabriel Beltran Larroya, l’historiador del Carmel descalç català, que constava oficialment al registre civil i al de baptismes com a Antoni Beltran Larroya, i que signà alguns escrits amb el nom de Gabriel de la Creu, que és el nom que trià en fer-se carmelita descalç, i altres amb el nom de Gabriel Beltran Larroya.

L’ABREVIATURA. La identificació del religiós com a membre d’un orde religiós, per tal d’abreujar els títols de les obres, acostumava a fer-se a partir d’unes sigles comunament acceptades, que cal tenir ben presents i procurar no ometre en la citació dels seus escrits. Els carmelites de l’antiga observança es distingeixen per les sigles O.C. o bé O. Carm., mentre que els carmelites descalços sempre seran acompanyats per les inicials O.C.D. (Ordo Carmelitarum Discalceatorum), i també en les diferents formes Carm. D., O. Carm. Disc. o simplement C.D.

A més, tot i compartir les sigles O.C.D., el religiós en qüestió podia pertànyer bé a la Congregació espanyola -de la qual formaven part els territoris de la monarquia hispànica i de Portugal, així com les seves colònies-, bé a la Congregació italiana -a la qual pertanyien la resta de països amb convents de carmelites descalços.

Fins a l’exclaustració de religiosos de 1835, les advocacions conventuals i les localitats d’implantació són altres variables que proporcionen informació relativa a l’adscripció d’un religiós a una o altra obediència.

LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA. A vegades no es té cap altra indicació de la identitat d’un frare que el nom religiós i resulta complicat atribuir la pertinença d’un determinat individu a un orde o bé a un altre. Si es coneix, en canvi, el lloc de la seva conventualitat pot establir-se una identificació positiva.

El Carmel de l’antiga observança tenia convents en les localitats següents, per ordre de fundació: Perpinyà (1265); Lleida (1278); Barcelona (1292); Peralada (1293); Ciutat de Mallorca (1294); Girona (1295); Manresa (1308); Valls (1320); Camprodon (1352); Tàrrega (1364); santuari de la Mare de Déu del Salgar, a la Noguera (1404); Vic (1406); Olot (1565); Borges Blanques (1607); Ceret (1641) i Maó (1689). A Barcelona, els carmelites comptaven amb el Col·legi del Sant Àngel (1587), situat a la Rambla.

Les fundacions del Carmel descalç a Catalunya s’esgraonaren de la manera següent: Sant Josep de Barcelona, a l’actual emplaçament del mercat de Sant Josep de la Boqueria (1586); Sant Josep de Mataró (1588); Sant Josep de Tàrrega (1588-1599); Sant Josep de Lleida (1589); Sant Josep de Perpinyà (1589); Mare de Déu del Miracle de Tortosa (1590); Sant Josep de Girona (1591); Sant Llorenç de Tarragona (1597); Sant Joan Baptista de Reus (1606); desert de Sant Hilarió del Cardó (1606); Santa Maria de Gràcia o Josepets (1626); Sant Rafael de la Selva del Camp (1627); Sant Jeroni de Vic (1642); Santa Teresa de Balaguer (1678) i Mare de Déu dels Dolors de Vilanova de Cubelles (1735).

El Carmel descalç compta amb un atles, publicat cap al 1730, dels convents de frares i monges fundats a Europa i Amèrica, consultable a la xarxa, que pot ajudar a resoldre molts dubtes.

L’ADVOCACIÓ DEL CONVENT. En algunes localitats hi havia convents tant de carmelites de l’antiga observança com de carmelites descalços: aquest era el cas de Perpinyà, Lleida, Barcelona, Girona, Vic o Tàrrega. Aleshores la manera de saber la pertinença d’un religiós a una o altra branca del Carmel pot ser el nom del convent al qual estava vinculat. Si el convent estava sota l’advocació del Carme era indefectiblement de carmelites no teresians, mentre que els descalços foren, en canvi, els grans paladins de la difusió de la devoció a Sant Josep, i rarament posaren un altre nom als seus convents, excepte quan el benefactor que impulsava la fundació ho havia establert específicament.

Frare_ocd_Gravat_color L’HÀBIT. La dita popular que l’hàbit no fa el frare és ben certa, però en canvi pot ajudar a identificar-lo com a membre d’una comunitat. L’hàbit dels carmelites descalços, de tela de llana burella, consistia en una túnica fins al turmell, de color castany (tan característic que ha acabat per constituir el nom d’un color, el carmelita), lligada amb corretja (no cordó) i al damunt un escapulari i una caputxa, a més de la capa blanca, una mica tancada per dalt, que només arribava al genoll. Els hàbits eren menys amples que els dels carmelites de l’antiga observança, la tela molt més basta, i s’afegia la pobresa del calçat, unes senzilles espardenyes de cànem, que conferien l’atribut de descalç.

La descripció de l’hàbit normatiu ja apareix en la vida de Joan de la Creu que Jerónimo de San José publica el 1641: “Era todo el hábito de una xerga o sayal muy grossero, y del color natural de la misma lana, el hábito pardo, angosto y corto hasta el tobillo, la capa blanca, sin pliegues, algo cerrada por la abertura de arriba, y corta hasta la rodilla, y en esta conformidad capilla parda y blanca, correspondientes al hábito y la capa. El escapulario corto un palmo más que el hábito, mangas angostas, correa de cuero ancha y basta, túnica interior de lana grossera, y todo ello muy estrecho y reformado. Descalçóse de pie y pierna, sin admitir sandalias, suelas o choclos, ni otro reparo en los pies, y assí definidamente vestido y recoleto, presentó a los ojos del mundo la figura del primer descalço carmelita”.

LA NORMATIVA ALIMENTÀRIA. Un tret característic del Carmel descalç o teresià és que retornà a la regla primitiva, sense mitigació, fet que comportava l’abstinència perpètua de carn per als religiosos, llevat de situacions d’estricta necessitat, com en cas de malaltia o convalescència, o bé quan, estant de viatge i sent acollits per l’hospitalitat d’un particular, el religiós havia de compartir els aliments de què bonament disposava el seu amfitrió. Aquesta dieta tan específica i allunyada de l’ideal alimentari dels segles moderns, a vegades era objecte de picaresca per part dels religiosos més relaxats, que podien arribar a interposar mil i una excuses per acollir-se a la dispensa estipulada.

LA BIBLIOGRAFIA. Finalment, per distingir la veritable identitat de religiosos homònims del mateix o diferent orde religiós, en el cas que se’n conegui producció escrita, el recurs més fiable és la consulta de les obres clàssiques que recullen la vida i l’obra dels escriptors de cada orde.

La primera gran obra publicada sobre bibliografia de la reforma teresiana és la de Marcial de Sant Joan Baptista (1666-1736), professor de teologia i definidor de la província carmelitana d’Aquitània, de la Congregació italiana, que recull els escriptors carmelites descalços de les dues congregacions, espanyola i italiana: Bibliotheca scriptorum utriusque congregationis et sexus carmelitarum excalceatorum, Burdigalae, 1730.

Aquesta aportació va ser completada més tard per Cosme de Villiers de Saint Étienne (1683-1758), que també comprèn la bibliografia del Carmel de l’antiga observança: Bibliotheca carmelitana. Notis criticis et dissertationibus illustrata, cura et labore unius e carmelitis provinciae Turoniae collecta, Aurelianis, 1752. L’obra va ser encara actualitzada el 1927 per Gabriel Wessels: Cosme de Villiers, Bibliotheca carmelitana. Notis criticis et dissertationibus illustrata cura et labore opus Cosmae Villiers additis nova praelatione et supplemento luce curavit, P. Gabriel Wessels, carmelita, Romae: Collegio S. Alberti, 1927.

Finalment, en el cas dels carmelites descalços de les terres de parla catalana comptem amb un instrument actualitzat de consulta a la xarxa, el Diccionari biogràfic d’autors carmelites descalços de la província de Sant Josep, elaborat per qui signa aquesta entrada.

IDENTITATS RELIGIOSES SUCCESSIVES. En algunes ocasions podem trobar religiosos que, havent professat en un orde religiós, muden posteriorment d’hàbit. La legislació del Carmel descalç només autoritzava, en principi, el pas a un orde encara més auster, com el cartoixà, però això no sempre fou així i coneixem nombrosos casos, tant de frares com de monges, que transferiren els seus vots a un orde d’observança menys feixuga; per aquesta raó, en un període de la seva vida constaran com a membres d’un orde i en una altra etapa d’un altre.

Pel que respecta a les monges, aquest canvi de conventualitat es produïa especialment per motius de salut. Podem esmentar els casos de la gran escriptora mexicana sor Juana Inés de la Cruz, la qual, després d’uns mesos com a carmelita descalça, va passar a l’orde jerònim; o el de Marianna de Crist, de Còrdova i Aragó (1568-1603), filla dels ducs de Cardona, que morí clarissa. Entre els religiosos, la motivació darrera del canvi d’orde obeïa a altres causes, com les possibles tensions amb la jerarquia o la recerca de més notorietat: el valencià Maure de Jesús Maria, Corachan Risson (c. 1660-post 1714) va passar a l’antiga observança, mentre que Melcior de Sant Bernat, Soler d’Armendáriz (1572-1658), canvià d’opció diverses vegades fins que va morir com a benedictí.

Libro_de_los_entierros_y_sepulturas_de_este_convento_de_Sant_Joseph_de_Mataron L’ESCUT. En els casos en què calgui identificar un símbol o escut en un edifici, una obra impresa o manuscrita o una obra d’art, és important conèixer i diferenciar l’escut del Carmel de l’antiga observança de l’escut sorgit de la reforma teresiana, tot i que comparteixen la majoria d’elements. En tots dos casos trobem el símbol del Mont Carmel, que fa referència al mític origen elià, i tres estels: els dos de la part superior, de color marró, i un de blanc a la part inferior. La interpretació de la simbologia d’aquests estels ha suscitat nombroses hipòtesis entre els escriptors carmelitans i pocs han resistit la temptació de dir-hi la seva. Aquí ens limitem únicament a la descripció física de l’escut.

En el cas del Carmel teresià, el cim del Mont Carmel està coronat amb una creu. Sempre hi ha excepcions als principis generals, i sembla que, els primers anys de la reforma, els descalços empraren l’escut sense la creu. S’atribueix la seva inclusió en l’escut a sant Joan de la Creu, tot i que ha aparegut amb posterioritat en l’edició d’obres d’alguns carmelites de l’antiga observança; l’escut sense la creu també es pot veure en certes publicacions de descalços. De tota manera, cal tenir present que els dos Carmels comparteixen tants elements simbòlics que l’escut no pot considerar-se pas un argument definitiu per diferenciar-los amb plena seguretat.


Bibliografia

CASADEVALL, Pau Maria, Els carmelites a Barcelona, 1292-1992, Barcelona: Ed. Claret, 1997.

FRANCESC DEL SANTÍSSIM SAGRAMENT, Instrucció breu i útil per los cuiners principiants segons lo estil dels carmelites descalços, a cura de M. Mercè Gras i Agustí Borrell, Barcelona: PAM, 2004, pp. 104-128.

JERÓNIMO DE SAN JOSÉ, Historia del venerable padre Fr. Iuan de la Cruz primer Descalzo Carmelita, compañero y coadjutor de Santa Teresa en la fundación de su Reforma, Madrid: Diego Díaz de la Carrera, 1641, p. 110.

LÓPEZ-MELÚS, Rafael María, El escudo del Carmen, Onda: AMACAR, 1993.

VELASCO BAYÓN, Balbino, Historia del Carmelo español: Provincias de Cataluña y Aragón y Valencia, 1563-1835, Roma: Institutum Carmelitanum, 1954.

[Mercè GRAS]
historiadora i arxivera

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s