Una emperadriu al convent. Cartes d’Elisabet Cristina de Brunsvic a les carmelites descalces de Barcelona

El dia internacional dels arxius volem posar en el punt de mira els arxius de les comunitats religioses femenines, que ens reserven no poques sorpreses ocultes en els seus fons. Sovint menystingudes i incompreses pel doble estigma de ser dones i monges, la història de les religioses ha estat generalment subsidiària de les cròniques generals dels ordes religiosos, i fins fa relativament poc gairebé no havien protagonitzat estudis acadèmics per se.

La història de les dones que recullen els arxius conventuals s’allunya tremendament dels tòpics. Hi trobem dones que han tingut trajectòries vitals intenses abans d’entrar a la clausura, que llegeixen i escriuen amb encert, que són intèrprets musicals i representen peces teatrals, que a través de les seves cartes o del parlador gaudeixen d’una notable ascendència social i política sobre les elits urbanes de les quals provenen. Moltes de les biografies d’aquestes dones religioses singulars poden consultar-se al Diccionari biogràfic d’autors carmelites descalços de la província de Sant Josep, que allotja la base de dades MCEM-Manuscrits Catalans de l’Edat Moderna, de l’Institut d’Estudis Catalans.

Els fons documentals conservats són de gran valor: cròniques històriques, cançoners inèdits, nombroses biografies de dones i escrites per dones, tractats espirituals, epistolaris, a més d’altres documents que reflecteixen l’evolució econòmica o social de la societat.

Elisabet_CristinaUna extraordinària mostra de la vàlua d’aquesta documentació custodiada rere la clausura és la crònica monacal Luz de verdad, en curs d’edició, escrita per una carmelita descalça de Barcelona entre els anys 1691-1720, que refereix, amb mirada i paraules de dona, els efectes dels cruents atacs francesos a la capital catalana al darrer decenni del segle XVII, i relata la guerra de Successió viscuda en primera persona des d’una cel·la del convent de les tereses del carrer de la Canuda, situat, fins al 1940, en l’espai que ocupa actualment la plaça Vila de Madrid i la via sepulcral, aleshores encara oculta al subsòl del convent.

La cronista, que no revela la seva identitat al manuscrit, recull la predilecció de l’arxiduquessa Elisabet Cristina, dona de l’arxiduc Carles d’Àustria, per aquesta modesta comunitat femenina, que va saber acollir-la i donar-li l’espai i la intimitat que l’etiqueta cortesana vedava a una princesa joveníssima, que gaudia posant-se un mandil a la cuina per moldre ametlles en un morter, menjant una truita acabada de fer amb pa morè o jugant a l’hort conventual, com l’adolescent que en realitat era:

Después se fue a la huerta, y andando pollos por allá tomó una polla que era muy mansa y sufría iuegos, y su majestad se les hizo, dexada la polla, tomó un pollo que nosotros dezimos gallo, el qual no sufrió juegos, sí que luego se escapó y le dixo su majestad: “Se conoce que eres gallo y temes las uñas de la águila”.

El text mostra, fins i tot en aquests detalls aparentment puerils, una forta càrrega simbòlica austriacista, que revela de forma diàfana el posicionament de la comunitat en el conflicte successori, i remarca les mostres de predilecció per part de l’arxiduquessa:

También visitava su majestad las madres capuchinas, y desía a nuestras madres: “El rey, mi esposo, quiere más las capuchinas, yo a las descalsas”; diziendo: “Las capuchinas son muy santas, pero muy sensillas, y que blasón se les da con esta sensillés, pues aver xupado y bebido el espíritu de su fundador, el seráfico padre san Francisco, pues son un retrato vivo de él. Las madres descalsas tienen el desembaraço, alegría y discreción, dulçura y facilidad en hablar las cosas de espíritu, una santidad no plazera ni milagrosa o hipócrita como dicen muchos, sino tan substancial y verdaderamente infundida, que con su trato, sin faltar a Dios, dexan embalazadas y enamoradas de su virtud a las almas que con ellas tratan, siendo un dibuxo tan parecido a su santa fundadora y madre santa Teresa de Jesús”.

L’arxiduquessa visità les religioses en nombroses ocasions, com ho reflecteix la crònica i també la comptabilitat conventual, ja fos en dies de diari, en festes de vesticions o professions de religioses, o en les solemnitats de les diades del Carme, santa Teresa de Jesús o sant Joan de la Creu.

L’any 1713, i ja com a emperadriu, Elisabet Cristina partí de Barcelona per no tornar mai més a Catalunya. Després de la victòria felipista i la persecució política d’aquells que s’havien significat amb l’austriacisme, l’amistat i el contacte de les descalces de Barcelona amb l’emperadriu es van mantenir malgrat les dificultats de comunicació entre Catalunya i l’Imperi.

Durant els mesos transcorreguts després d’embarcar-se per reunir-se a Viena amb l’emperador Carles (19 de març de 1713, diada de sant Josep), l’emperadriu va escriure diverses cartes a l’anciana religiosa Teresa de Jesús, Terré i Granollacs (Barcelona, 1637-1729), per qui sentia especial veneració:

Querida madre Theresa, en fin, tres cartas he recibido de ellá [i.e. allá] después de aver pasado la mar bien, que me dirá es la quinta, ésta de las mías es la quarta, y deseo mucho saber si han llegado a sus manos y imponderable es mi sentimiento de saber el mal estado en el qual se hallan los amados catalanes, que me tienen el corazón como si yo fuere verdadera madre de ellos, y no ay hora en el día que yo no piense en ellos, y siento particular ser privada de la amable companyía de mi querida madre, que ruego le conserva por el amor que tiene a su hija y bien de toda la comunidat, los milagros y las rogativas me hacen esperar mucho las que hacen ellas, las que yo acompanyo en mis pobres pero fervorosas oraciones, que Dios les ayude. Su magestad les quiere como siempre y no las olvide [i.e. olvida], como aún menos yo. Estamos todos buenos, pero yo sin el consuelo que tanto deseo, y muy resignada a la voluntad de Dios, y no olvido lo que me ha encargado, no dejar de pedirlo a Dios, y me mantenga en la gracia, y mi querida madre en su memoria; las mías a la madre priora y todas las hermanas, como también a las que se aqüerdan de mí, que soy la misma y fiel hija de tal madre amada. Viena, 21 enero a[n]y 14. Elisabet.

Qui era aquesta religiosa que s’escrivia amb l’emperadriu? Teresa de Jesús, Terré i Granollacs, va néixer a Barcelona el 1637. Era filla de Josep de Terré i de Ferreres, senyor del Morell, i de Maria Magdalena de Granollacs. El seu germà Josep Terré i Granollacs fou diputat, protector del braç militar de la Generalitat de Catalunya i ministre de la Reial Junta d’Estat; obtingué el títol de comte de Terré del rei Carles III d’Àustria el 1711. Teresa va prendre l’hàbit carmelità el 6.7.1655. Professà el 7.8.1660. Va ser priora en sis ocasions: 1675-1678, 1684-1687, 1693-1696, 1699-1702, 1705-1708, 1714-1717. La seva germana, Esperança de Jesús, Terré i Granollacs (Barcelona, 1637-1722), professà també al convent de carmelites descalces de Barcelona el 19.8.1667. La neboda d’ambdues, Beatriu de l’Encarnació, Marron Terré, va ser priora del convent entre 1702-1705 i 1708-1711.

Deu anys després del final de la guerra de Successió, continuaven encara les mostres d’afecte i la comunicació entre Elisabet i les religioses tereses, per bé que encara amb moltes precaucions, per tal d’evitar comprometre políticament tant el portador com les destinatàries de les missives:

Mi querida madre, el gusto de aver tenido noticia de ella y toda la querida comunidat es muy grande, y está escrito en mi corazón para siempre, y todos de su nación para mi gran trabajo de no poderles ayudar y poner todos en mejor estado. Por manos de Perlas vendrá, muy amada madre, un pequenyo socorro, y avísenme quando lo tienen recibido, y si es posible darme de sus noticias alguna vez, que padece tanto siento mucho, Dios quiera azerla más perfeta y mira que santa ya es de muchos anyos. Yo lo paso bien, gracias a Dios, sin cruz esta vida no es, y Cristo es que me ensenya a traerla, que así se puede aguantar. Mis muchachas están buenas, pero les falta hermano que la divina bondat haún no me quiere dar. Nos encomendamos todos a sus santas oraciones y creen me siempre, en particular muy querida madre Theresa, muy suya, a 25 diciembre 1724. No pongo mi nombre para todo lo que pueda suceder, espero que haún conocerá mi letra.

ACDB

Com indica la carta, l’emperadriu prenia totes les precaucions possibles. Encara l’any 1725, el capità general de Catalunya, el comte de Montemar, insistia en la conveniència d’escorcollar tota la correspondència adreçada al Principat.

El text de les missives reflecteix el gran afecte personal que Elisabet Cristina sentia per la comunitat de religioses, però també dóna notícia de les almoines que féu al convent, a través de Ramon Frederic de Vilana-Perles (1663-1741), home de confiança de l’emperadriu i poderós secretari d’Estat i de despatx universal, així com de les seves grans preocupacions: la fidelitat dels catalans a la causa austriacista i els problemes per concebre un hereu per al tro imperial. Finalment, els emperadors no tindrien successió masculina i la seva filla, de nom Maria Teresa, seria l’emperadriu consort del sacre Imperi romanogermànic (1717-1780).

L’any 1729 moria a Barcelona Teresa de Jesús Terré i Granollacs, i el llibre d’elogis de difuntes del convent testimonia com encara aleshores, més de setze anys després de la seva marxa de Barcelona, l’emperadriu recordava la seva “mare” barcelonina:

Así lo cumplió de no olvidarla que, siendo en su corte de Viena, la escrivió cartas muy carinyosas y sabiendo su muerte, pidió alguna cosa de las que usava la madre por reliquia. Se le embió los rosarios, que los tuvo con grande veneración.

El convent de les tereses va rebre carta de la sogra de l’emperadriu, Elionor del Palatinat-Neuburg (1655-1720), com ho esmenta la mateixa nota necrològica:

Siendo priora el anyo 1715 le hizo otro favor la católica magestad de la señora emperatriz madre, la envió una estampa de Jesús, María y Anna, y a las espaldas estaba de su letra este escrito: “17 + 15”; y bajo del anyo: “Fortunata Deo”; y después debajo: “me encomiendo a las oraciones de vuestras hijas, yo y toda mi familia, Eleonora Madalena Theresa”; después las 2 hijas: “María Gabriela, María Madalena”.

La mare de Carles d’Àustria signà la carta conjuntament amb les dues filles que restaven al seu costat, ja que les altres o bé havien mort o ja no eren a Viena, com Maria Anna, que l’octubre de 1708 s’havia esposat amb el rei Joan V de Portugal.

Totes aquestes cartes devien arribar de forma ben subreptícia durant els primers mesos i anys, encara que això no sembla que deturés el seu flux. Si fem un càlcul estimatiu de les cartes de l’emperadriu que va rebre el convent, a tenor de la informació que proporcionen i el període de què tenim notícia que va durar la correspondència, estaríem parlant d’un mínim de trenta cartes procedents de la cort vienesa i un d’un màxim que podia haver arribat a prop d’un centenar.

La notícia d’aquesta correspondència ens ha arribat indirectament, com a testimoni de la notorietat d’una religiosa, i no pas en la seva forma original, ja que el coneixement per part de les autoritats d’aquesta relació clandestina amb la cort austríaca podia tenir conseqüències desagradables; valia més que les cartes, un cop llegides, fossin destruïdes. Per altra banda, les cartes no acostumaven a ser considerades com una documentació que calia conservar i arxivar, i constitueixen només l’escuma d’allò que va ser una perllongada relació epistolar.

[Mercè GRAS,
historiadora i arxivera]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s