Quan Francesc de Borja assossegà Teresa de Jesús | 23 de maig de 1554 (?)

angel_amb_flamaI. L’última foscor

S’havia fet monja carmelita en despuntar la joventut. Duia el propòsit de lliurar-se a estimar Déu. Va aplicar-s’hi i els anys s’escolaren amb els dies fets només de nits. I de neguits.

“Desde el principio comenzó a pensar en la Pasión de nuestro Señor por los misterios, y en sus pecados”, ens conta ella mateixa. Considerava “cuán presto se acaba todo, y en esto gastava algunos ratos del día, sin pasarle por pensamiento desear más; porque se tenía por tal que aún pensar en Dios vía que no merecía”.

Però els temps canvien i vingué l’hora en què va tenir consciència que el seu amor era correspost. Estimava Déu, consumia salut i sentiments, reflexió i llàgrimes perquè els confessors no l’entenien. “Mas como Su Majestad quería ya darme luz para que no le ofendiese ya y conociese lo mucho que le devía, creció de suerte este miedo, que me hizo buscar con diligencia personas espirituales con quien tratar”.

Si en primer lloc esmentava unes ratlles de Cuentas de conciencia (57,1), en segon, unes del Libro de la vida. Les d’aquest corresponen al cap. 23, que juntament amb el 24 són d’alta importància als meus ulls. A partir d’ells em sembla que es pot copsar la vida psíquica i espiritual de Teresa en el tombant exacte a partir del qual hi ha un abans i un després. M’ho relato de la manera següent.

És la història d’un enamorament el que s’ha d’explicar, ni més… i encara més, res de menys. La noia filla de Cepeda i de Ahumada té un amor juvenil per qui no és d’aquest món –o també hi és d’incògnit. Ja és una dona feta i el manté viu. Posa anys i creix contraposant esforç d’indiferència i fins rebutjant el seu, de sentiment, en un amor de maduresa. De mica en mica s’adona, sense saber-ne explicar el com, que aquell de qui està enamorada no sols li és fidel, sinó perceptible. Escriu: “Es que vivía Dios en mí, a lo que me parecía” (Vida 23,1). L’amor desinteressat, el que mantenia amb potser una certa factura de rutina, va alterar-se. No sé si els historiadors retallen els anys, causes i efectes amb precisió en la vida i fets que ella mateixa narra. Sigui com sigui, en un dia avançat de la seva existència recordava que “estuvieron [els confessors i consellers amb hàbit o sotana] más de seis años en este tiempo haciendo hartas pruevas, y ella con hartas lágrimas de afleción, y mientras más pruevas se hacían, más tenía, y suspensiones hartas veces en la oración, y aún fuera de ella” (Cuentas 57,5).

El sentit comú va encaminar-la a cercar una més assenyada ajuda, “hasta que ya, con mucha batería que pasé en mí y temores, me determiné a tratar con una persona espiritual para preguntarle qué era la oración que yo tenía, y me diese luz” (Vida 23,4). I va trobar “este bendito y santo hombre”, que no fou altre que –informen els historiadors– Francisco de Salcedo. “Es casado, mas de vida tan enjemplar y virtuosa, y de tanta oración y caridad, que en todo él resplandece su bondad y perfección […] que aún con no le ayudar su estado, no puede dejar con ellos [els seus talents] de obrar” (Vida 23,6). I a passos lleugers finia la nit i s’acostava l’alba d’aquesta història d’amor.

Aquest cavaller i un bon mossèn de vida exemplar li recomanaren consultar uns novells religiosos… Però altra volta els vells escrúpols: “A mí me dio tanto temor y pena que no sabía qué me hacer; todo era llorar […] también me dava pena que me viesen en casa [entenguem convent] tratar con gente tan santa como los de la Compañía de Jesús, porque temía mi ruindad y parecíame quedava obligada a más a no lo ser y quitarme de mis pasatiempos, y si esto no hacía, que era peor” (Vida 23,15). Viure a tesa no podia durar i prengué la decisió i fins digué a la portera i a la sagristana del convent que s’ho callessin, però va saber-se, però va ser: un pare jesuïta, Diego de Cetina, “dijo ser espíritu de Dios [el que li passava] muy conocidamente, sino que era menester tornar de nuevo a la oración” (Vida 23,16); i potser que ella era predestinada a grans coses i que “en todo me parecía hablava en él el Espíritu Santo”… Resultat: “hízome gran confusión” i tanmateix ensems “dejóme consolada y esforzada” (Vida 23,17-18)… “Estuve ansí casi dos meses, haciendo todo mi poder en resistir los regalos y mercedes de Dios […] Comencé a tomar de nuevo amor a la sacratísima Humanidad” (Vida 24,1-2).

Els fets espuntaven la foscor. En aquesta història d’amor, l’encert vingué per un home casat, coneixedor d’amors, un jesuïta amb noves maneres de copsar el psiquisme humà, el retorn a contemplar i considerar la humana aventura –amb afrontosa mort inclosa– de qui havia estat en aquest món, Jesús de Natzaret… Teresa demanava al seu amor que no la deixés i fins, ben humana ella, temia que si l’errava, “havían ellos [els qui la ben atraçaven] de perder crédito por mí” (Vida 24,2).

Horitzó lucífer, però res de dimonis. Es fonien els fantasmes negres. S’anunciava el dia?

Segrelles

II. El cel serè

Va arribar. “En este tiempo vino a este lugar [Ávila] el padre Francisco, que era duque de Gandía y havía algunos años que, dejándolo todo, havía entrado en la Compañía de Jesús. Procuró mi confesor –y el cavallero que he dicho también vino a mí– para que le hablase y diese cuenta […]” (Vida 24,3).

Francesc de Borja –reporta la història– havia estat per volta primera a la ciutat castellana de jovenet com a patge de l’emperadriu Isabel, que hi anava a estiuejar. Una segona, ja capellà jesuïta, el 1551. La tercera, per fundar-hi un col·legi l’any del Senyor de 1554. L’encontre és envoltat de les circumstàncies de lligams familiars que explica ella mateixa i del cunyat del cavaller Francisco de Salcedo, que era jesuïta i un dels fundadors del col·legi a Ávila. Però deixem aquests detalls, puix prou bé sabem que la trobada no va ser pas de salutacions familiars ni d’amics ni coneguts: “y diese cuenta de la oración que tenía, porque sabía iva adelante en ser muy favorecido y regalado de Dios, que, como quien havía mucho dejado por Él, aún en esta vida le pagava”. Teresa, amb l’arribada de Francesc, va veure el cel obert: aquell jesuïta, duc o exduc, home que havia estat casat… aquell home entenia en amors. Teresa tocava de peus a terra: si el seu amor era d’altre món, ella ho era d’aquest, i aquí som com som i els somnis d’amors divins no eliminen cos ni habituds, fantasies ni dèries ni complexos. En amors plurals, Francesc, aquest sí que hi entenia: amor de fill, de germà, de pare… era expert en amor de dona com a espòs i en amor a Déu com a jesuïta. Francesc, aquest sí que espuntaria definitivament tota foscor, dubtes i temors. “Pues, después que me huvo oído, díjome que era espíritu de Dios y que le parecía no era bien ya resistirle más, que hasta entonces estava bien hecho, sino que siempre comenzase la oración en un paso de la Pasión”. El parer de l’exduc maridat i ara profés de la Companyia és clar, breu… i no podia no ser definitiu… “Y que si después el Señor me llevase el espíritu, que no lo resistiese, sino que dejase llevarle a Su Majestad, no lo procurando yo”. Aquest “yo” havia estat el dubte del pare Diego de Cetina, aquest era el corc que la rosegava. Prou. El cel s’asserenava i se li confirmava la intuïció i l’experiència: el seu amor li era fidel i li corresponia. “Como quien iva bien adelante, dio la medicina y consejo, que hace mucho en esto la esperiencia”. Evidentment: l’experiència d’un altre enamorat asserena els ànims de l’amada i l’amador insegurs. Evident perquè les dubtances o els escrúpols poden ser del més pregon subtil esperit, però es barregen i fins només se’n té consciència des de la psique terrena, la maridada amb carn i ossos. “Dijo que era yerro resistir ya más”. Prou: Francesc de Borja entenia en amors. “Yo quedé muy consolada, y el cavallero también holgávase mucho que dijese era de Dios, y siempre me ayudava y dava avisos en lo que podía, que era mucho”. Final de la l’autoconfessió. Aquesta història d’amor ja té el cel serè. Francesc de Borja ha estat de pas, però resta el cavaller, “casado, mas de vida tan enjemplar y virtuosa, y de tanta oración y caridad […] este bendito y santo hombre”. No podem sorprendre’ns que en un altre paràgraf escrigui Teresa: “Yo quería mucho a uno de ellos [los siervos de Dios amb qui tractava], porque le devía infinito mi alma y era muy santo” (Vida 28,17), que els entesos identifiquen amb Francisco de Salcedo.

Teresa de Jesús, aquesta hora de la seva vida, ens la conta en un altre text. Hi diu que “entiende el alma que está unida sola la voluntad, y se entiende muy claro (digo claro a lo que parece) está empleada toda en Dios, y que ve el alma la falta de poder estar ni obrar en otra cosa; y las otras dos potencias están llibres para negocios y obras del servicio de Dios. En fin, andan juntas Marta y María” (Cuentas 58,5). Qui ha estat enamorat, qui encara ho està no em sembla pugui negar que la descripció de Teresa –plagui més o menys la visió o divisió psíquica d’enteniment, memòria i voluntat que exposa– s’ajusta a l’experiència general dels homes i dones que anem pel carrer –amb poca o molta sensació de sentiment, és clar. Que la imatge evangèlica de les dues germanes, enamorades les dues de Jesús (Lc 10,38-42 / Jn 11,1-44), és entenedora i justa, tampoc mereix negació. Doncs bé, manifestada aquesta íntima vivència, Teresa de Jesús continua: “Yo pregunté al padre Francisco si sería engaño esto, porque me traía bova, y me dijo que muchas veces acaecía”. És clar que sí! Francesc sabia de què anava, Francesc havia gustat i gustava amors de terra i cel.

Els confessors i els “lletrats” –com diu la carmelitana monja– que només saben i parlen d’un sol amor… Pobra Teresa mentre els va fer cas! Fins que no va percebre una elementalitat: molts amors “a Déu” són només la closca de l’absència de l’amor humà.

Que al final d’aquestes pàgines algú impugni l’amor celeste per reduir-lo a qualque llei d’erotomania pedestre, no fa al cas. No psicoanalitzem ni judiquem. Constatem que el bon i ver amor salta els marges i romp les onades. Els amors de Francesc de Borja comprengueren els de Teresa de Jesús i Teresa va veure els seus reflectits en els de Francesc. L’un i l’altre, un 23 de maig –ja n’han passats 460, però la data és incerta, però no ve de l’exactitud la significació– entrecreuaren unes històries d’amors que avui ens poden distreure, plaure i tal volta –vés a saber!– esperonar a créixer en més amor. I l’Amor…

[Joan REQUESENS I PIQUER,
filòleg i teòleg]

Anuncis

Un pensament sobre “Quan Francesc de Borja assossegà Teresa de Jesús | 23 de maig de 1554 (?)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s